“Hem vingut a atabalar la dreta i estressar l’esquerra. No a complementar les forces ja existents”. 4 de desembre de 2012. La CUP, que havia sortit de la seva zona de confort municipal, entrava al ple del Parlament amb 3 escons pilotats per David Fernàndez. Sobre el paper, l’esquerra independentista anticapitalista era aleshores aritmèticament irrellevant. CDC i ERC investien Artur Mas amb 72 vots. Però només tres anys després, els cupaires passarien de voler atabalar i estressar la cambra catalana a ser una peça determinant per tombar presidents, investir-los i condicionar el disseny i els tempos del ‘procés’. El moviment que havia nascut l’any 2000 en una trobada de joves a Vinaròs per establir les bases de l’enèsim intent de reconstruir la unitat de l’esquerra independentista aconseguia 10 escons només 3 anys després d’haver trepitjat la cambra catalana per primera vegada. 336.376 vots que els entregaven la clau per donar llum verda al primer govern independentista de Junts pel Sí, una candidatura unitària de CDC i ERC. Des de fora del Palau de la Generalitat, la CUP seria el guardià de la unitat independentista, però també una baula inestable.
Del ‘no tranquil’ a Artur Mas a l’1-O
Aquell 2015, la CUP sí que estressaria l’independentisme. El ‘no tranquil’ a Artur Mas, enviar-lo a “la paperera de la història”, o com van forçar Junts pel Sí a presentar un nou candidat, Carles Puigdemont, marcarien una manera de fer política que, al capdavall, conduiria l’independentisme més institucional a liderar les lleis de la desconnexió al Parlament i el referèndum de l’1-O. Però anem a pams, perquè en aquest trajecte, la CUP va perdre el seu cap de files, Antonio Baños. El 5 de gener de 2016, després que el seu partit hagués tombat per segona vegada el candidat de Junts pel Sí, Artur Mas, amb un ‘no tranquil’, i a les portes de precipitar una nova convocatòria electoral, Baños deixava el seu escó. “Tinc la consciència tranquil·la. No he traït ningú. Representava una organització que va decidir de manera democràtica -en una assemblea nacional extraordinària el 27 de desembre de 2015, els militants de la CUP van empatar a 1.515 vots investir o no investir Mas, i per desfer l’empat es va fer un consell polític que va decidir tombar Mas- de prendre una posició, i com que no em veia capaç de defensar-la, he plegat”. I quatre dies després, el 9 de gener, a les portes de la seu de la CUP, el diputat Benet Salellas sentenciava: “Hem enviat Artur Mas a la paperera de la història”. Poques hores després, només dues hores i mitja abans que expirés el termini, Carles Puigdemont era investit president de la Generalitat amb el vot de 8 diputats de la CUP.
A partir d’aleshores, s’intensificaria el marcatge dels anticapitalistes al Govern. Tant, que el 27 de setembre de 2016 el president se sotmetia a una qüestió de confiança en la qual va anunciar la convocatòria d’un referèndum la tardor del 2017. Dos mesos després, la CUP permetia al Govern tramitar els pressupostos i donava oxigen a un executiu en minoria, però amb la majoria assegurada a la cambra catalana. Junts pel Sí i la CUP començaven el 2017 -al març s’aprovarien els comptes amb 2 vots a favor de la CUP i 7 abstencions, que incloïen partides per al referèndum- treballant de bracet per aprovar al Parlament les lleis de la desconnexió i tirar endavant l’1-O.
Després del referèndum, el 10 d’octubre arribava la tempesta dins de l’independentisme, quan el Parlament aprovava la Declaració d’Independència i immediatament el president Puigdemont la deixava en suspens temporal per negociar amb Madrid. Per veu d’Anna Gabriel, la CUP exhibia la seva decepció: “Avui tocava proclamar solemnement la República catalana. I creiem que l’únic mitjà de negociació possible amb l’Estat espanyol és la República catalana”. La unitat independentista tornava a trontollar, fins que el dia 27 d’octubre la baula tornava a encaixar amb l’aprovació d’una proposta de resolució que regulava la proclamació de la República Catalana.
Una hora després, el Senat espanyol aprovava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, pel qual prenia el control de la Generalitat destituint tots els seus membres. Amb la Generalitat intervinguda, Madrid va convocar eleccions per al 21 de desembre. Alguns dels consellers i el president Puigdemont van iniciar el camí de l’exili, i altres van anar a l’Audiència Nacional, on havien estat citats a declarar. Vuit membres del Govern eren empresonats.
El no de la CUP a investir Turull abans d’entrar a presó
Aquell 21-D, la CUP portava de cap de cartell Carles Riera, que rivalitzaria pel vot post 1-O amb Carles Puigdemont, des de l’exili, i Oriol Junqueras, des de la presó. Tot i la victòria de Cs, l’independentisme tenia majoria absoluta amb 70 escons. I començava una pugna entre Junts per Catalunya i ERC, monitorada per la CUP, sobre l’estratègia de xoc amb l’Estat per la via del Parlament. El ple d’investidura telemàtic era el pla A. 29 de gener de 2018 i avís del Constitucional. Però in extremis, el president del Parlament, el republicà Roger Torrent, ajornava el ple. Només els 4 diputats de la CUP es presentaven a l’hemicicle i protestaven per la decisió amb el puny alçat.
Jordi Sànchez, també empresonat, era el segon candidat que Junts intentaria investir, però ell mateix es va retirar a darrera hora. El tercer va ser el conseller de la Presidència, Jordi Turull, ara fora de la presó, però amb una citació davant del Tribunal Suprem justament l’endemà de la primera votació del ple d’investidura. Turull arribava a l’hemicicle sense el sí de la CUP, que considerava que ERC i Junts havien tirat pel dret sense la seva llum verda. Una trucada de la CUP a Turull poc abans de pujar al faristol li feia saber que els anticapitalistes impedirien que fos investit, i per tant, que entrés a presó amb el simbolisme que implicaria ser el 131è president de la Generalitat. Aquella decisió tornava a desestabilitzar el moviment independentista, a les portes de la gran repressió de la sentència del procés. L’endemà, Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell eren empresonats a Madrid.
I va arribar el quart candidat, Quim Torra. Finalment investit el 14 de maig de 2018 en segona votació, amb l’abstenció de la CUP.
2021: un candidat independentista amb el sí de la CUP
A les eleccions del 2021, amb victòria del PSC en vots, però empatat amb escons amb ERC (33), Junts amb 32 i novament amb els necessaris 10 escons de la CUP, l’independentisme aconsegueix la famosa majoria del 52%. Aquesta vegada, els anticapitalistes van votar a favor de Pere Aragonès i va ser Junts qui es va abstenir. En segona volta es repetia l’escena, i l’ombra de la repetició electoral planava sobre la cambra. Aquesta vegada no era la CUP qui posava en risc la majoria independentista. Finalment, cinc dies abans d’esgotar el termini, Pere Aragonès era investit president i s’anunciava la coalició de Govern amb Junts. La CUP tornava a apostar per fiscalitzar el poder institucional des del Parlament i el carrer, malgrat que hauria pogut exigir representació a Sant Jaume.
La fiscalització es concretava l’octubre de 2022, quan Junts abandonava la coalició de Govern. La CUP va presentar al Parlament una moció que instava el president a presentar una qüestió de confiança. Només els anticapitalistes hi van votar a favor. Junts, VOX i Cs es van abstenir i la resta van votar-hi en contra. I fins avui, la CUP ha mantingut el seu compromís de ser oposició malgrat haver investit el president de la Generalitat.
A les portes del 12-M, amb 10 diputats en la línia de sortida, la CUP planteja les urnes com un “plebiscit entre l’agenda de Foment i els drets de la majoria”. La candidatura està liderada per la diputada Laia Estrada, que s’erigeix en la solució per decantar la balança independentista “davant l’estratègia negociadora d’ERC i Junts amb el PSOE”. En qualsevol cas, ERC i Junts han necessitat el vistiplau cupaire per governar des que el 10 de gener de 2016 va ser investit Carles Puigdemont. La gran prova de foc serà continuar essent la tercera pota de l’independentisme a la cambra catalana i, per tant, mantenir el marcatge als dos partits fins ara hegemònics del moviment.
