“Españoles, Franco ha muerto”. L’anunci de Carlos Arias Navarro el 20 de novembre del 1975 semblava posar punt final a 40 anys de dictadura. Més de quatre dècades després en unes eleccions autonòmiques a Castella i Lleó es posa en evidència que no tot el relacionat amb el règim havia mort. El relat de la Transició va instaurar la idea que naixia un país nou fruit de cessions de dos bàndols. El moviment polític de España Vaciada posa per primera vegada sobre el tauler polític en aquesta regió l’Estat de les autonomies com a problema. Un model d’organització territorial on s’han reproduït dinàmiques heretades i mai corregides del franquisme. I de esos barros estos lodos, com diria l’expressió castellana.
Diverses generacions recullen els fruits d’una construcció nacional dissenyada per un règim que es va transformar en democràcia representativa, però sense tocar qüestions de fons. La transformació de l’estat es va quedar a mitges, en benefici d’uns territoris i en detriment d’altres, apunten ara algunes veus de l’Espanya oblidada. Els grans partits, PP i PSOE, ha obviat durant la campanya aquest nou moviment, que està generant debat i controvèrsia.
Una controvèrsia curiosa és la que hi ha entre l’autor de La España vacía (Taurus, 2016) i Atlas sentimental de la España vacía (geoPlaneta, 2021), el periodista Sergio del Molino, i els promotors del salt a la política dels moviments socials de l’Espanya vaciada. En conversa amb EL MÓN, Del Molino considera que el salt a la política d’aquests moviments és un error perquè plataformes com Soria Ya es convertiran “en uns actors polítics més dins del joc parlamentari”. Aquest periodista establert a Saragossa creu que aquesta transformació en partit polític reduirà el seu radi d’acció i que hagués tingut més “capacitat de pressió” mantenint-se al marge de la vida parlamentària. “Amb el pas del temps ho lamentaran”, diu rotund. L’autor lamenta la implicació política del moviment perquè creu que els darrers anys hi ha hagut “un canvi de sensibilitat dins de la societat espanyola” que, a parer seu, podia “donar peu a un canvi a l’hora de concebre l’acció política”.
Per Del Molino els moviments d’Espanya Vacía haurien pogut ser la versió rural del 15-M, un moviment que el periodista veu totalment liquidat a tot Espanya, per bé que ha donat lloc a diversos “fills polítics”. Ara bé, “en entrar en política amb les mateixes estratègies que la resta d’actors polítics, especialment la de partits nacionalistes, continuen la tradició política espanyola i no canvia absolutament res”. L’autor La España vacía es mostra crític amb l’estratègia del “peix al cove”, que defineix com el joc de “partits nacionalistes que entren al parlament per intentar esgarrapar tot el possible i negociar en funció dels seus interessos”. El periodista veu España Vaciada com un partit que seguirà la mateixa dinàmica: “Es reforça més la dinàmica i perdem una oportunitat de reformar la política, que haguessin pogut protagonitzar i han decidit no fer-ho”.
El buit de PP i PSOE
Els moviments d’España Vaciada han estat obviats pels grans partits, PP i PSOE, durant la campanya, si bé han començat a posar sobre la taula algunes de les demandes que aquestes candidatures han inclòs al seu programa. La campanya s’ha centrat sobretot en les motivacions de l’avançament electoral i els interessos particulars de Pablo Casado per reforçar el seu lideratge al PP enfront d’Isabel Díaz Ayuso. Per Del Molino, la campanya electoral a Castella i Lleó deixa a la vista que “l’única política eficaç” dins d’Espanya és la de la confrontació. “I a més —continua—, ho sabem perquè l’estat de les autonomies està dissenyat per això, perquè qui obté més beneficis és aquell capaç de presentar una bel·ligerància més gran”. L’autor de l’España vacía creu que Ayuso també juga ara en aquesta lògica i pensa que els moviments sorgits conra el despoblament hi estan entrant. “Això anul·la qualsevol reflexió que el problema del despoblament és un problema de drets democràtics fonamentals, aquesta part ja no la veurem, quedarà ocultada per la política petita, la lluita per una infraestructura, un canvi de model fiscal, un repartiment de recursos europeus, la lluita per engrunes realment”.
Tot i aquesta visió decebuda que expressa De Molino, en els actes de l’España Vaciada es poden escoltar arguments que van molt més enllà de les “engrunes”. A l’acte de final de campanya a Burgos un dels participants manifestava per exemple que les candidatures contra el despoblament suposen un canvi “radical” a Castella. Segons ell, més que d’Espanya Vaciada s’hauria de parlar de “l’Espanya viciada, la que es va creure d’una forma infantil que papà Estat ens ho donaria tot”. Aquest simpatitzant de la plataforma parlava d’un moment de “presa de consciència” sobre la necessitat d’empoderament de les comunitats rurals que havien de passar a la intervenció política per una qüestió de pura “supervivència”. Els simpatitzants de la plataforma creuen que hi ha articles de la Constitució que no han estat desenvolupats, específicament el 138 sobre l’equilibri territorial.
Per Sergio del Molino, però, el moviment està entrant en la lògica habitual de la política espanyola: “A Espanya s’ha optat per considerar que l’Estat és quelcom abstracte i aliè contra el qual només hi cap l’acceptació o la lluita, i no entenem que l’Estat som nosaltres, que tenim una capacitat política d’intervenció sobre ell per transformar-lo”. El periodista creu que l’Estat es pot transformar, malgrat que l’exemple català posa de manifest que l’Estat molt el seu aparell perquè res canviï. “Si no ens agrada com està configurat o com funciona tenim una possibilitat de mobilització política, que és costosa en termes democràtics”. L’autor de La España vacía opina a més que “les ruptures no tenen sentit: evidentment qualsevol canvi en un estat democràtic consolidat és lent, obliga a ajuntar majories enormes, a comprometre’s a negociar, a mobilitzar-se durant molt de temps, no s’aconsegueix amb un espetec de dits”.
“Un problema democràtic que t’explota a la cara”
Sergio del Molino, que es desvincula del moviment polític d’España Vaciada tot i haver-lo inspirat en part amb el seu llibre, reconeix com un fet que hi ha una part de població espanyola que “se sent infrarepresentada i despenjada de la marxa del país”. L’autor creu que això és “democràticament intolerable” i diu que “és un problema de tots al qual hem de donar resposta”. Aquest periodista i escriptor estima que l’Espanya vacía reuneix al voltant de 9 milions de persones. “Hi ha una part d’Espanya que se sent estrangera dins d’ella mateixa perquè sent que no compta absolutament per a res, que se sent completament abandonada i que no importen a ningú”. Del Molino opina que “aquesta sensació, quan es generalitza i s’enquista genera un problema democràtic al qual se li ha de donar resposta” i, segons ell, “cal repensar el país i potser el model territorial i les formes de representació”. En aquest sentit, les plataformes d’España Vaciada “són el senyal d’alarma, la forma en què aquestes societats han canalitzat el descontentament i la sensació de marginalitat” perquè és “un ferment perfecte pel creixement dels populismes, especialment de dretes: és un problema democràtic que t’explota a la cara”.
Els perills de no intervenir sobre aquesta realitat, apunta l’autor, són molts. “Si una societat manté durant molt de temps una part de la població encebant un descontentament i la sensació que no compten i no pinten res i que són la perifèria de la perifèria, al final corres el risc que vingui un líder populista i ho canalitzi i generi un daltabaix democràtic molt important dins del país”. Aquesta és una de les raons per les quals en aquestes eleccions es parla d’un augment de la ultradreta de Vox, que segons algunes enquestes podria obtenir la força suficient per pactar amb el PP i formar govern a la comunitat. Això suposaria per a molts traspassar un llindar que implicaria el retrocés en drets i llibertats assolits els darrers anys.
El perill de Vox
A banda d’España Vaciada, el descontentament a les zones despoblades també ofereix possibilitats a Vox. El politòleg de Valladolid Ismael Bosch explica que aquestes províncies que es queixen del despoblament “tenen una sociologia complicada on hi calen molt bé els missatges de la dreta amb el tema del nacionalisme espanyolista”. Símbols com la caça i les tradicions són per a Vox un instrument per aprofitar “el caldo de cultiu” en què s’han convertit aquestes províncies. Bosch, de pare català, comenta en conversa amb EL MÓN que Vox no es molesta ni anar a debats ni a oferir entrevistes als mitjans “perquè no vol desvetllar les seves cartes”. De fet, afegeix el politòleg, “amb les seves quatre pautes identitàries ja en té prou per tenir fidels, molt fidels”. El problema, apunta, és “que és gent que no sap què vol fer Vox ni en cultura, ni en indústria, però sap que defensa els toros”. Així doncs, aquí Vox “hi té el seu electorat i no ha de fer programa electoral”.
Les enquestes auguren un bon resultat per a Vox demà, amb l’obtenció de vora uns deu procuradors, nou més que les eleccions del 2019. “Sembla que el PP ha perdut el pudor de pactar amb l’extrema dreta”, avisa Bosch, advertint a més que Vox ha aconseguit “fer el que no ha aconseguit fer la Falange després del trencament del PP d’Aznar”. El politòleg recorda que Abascal “surt de les faldilles del PP i se’ls nota el biaix i com van condicionant la vida política”. En un poble de Segòvia per exemple, Espinar, van entrar en el govern i van demanar “la regidoria d’Igualtat només per fotre”, es queixa Bosch. Els sectors més progressistes de Castella i Lleó pensen que això ara es reproduirà a escala autonòmica.
El ‘problemón’ català
Del Olmo fuig de les comparacions del fenomen de Castella amb el conflicte català. “Catalunya no té el component de marginalitat que existeix a España Vaciada perquè Catalunya ha estat el centre absolut del debat polític durant 50 anys a Espanya, ha estat ‘el problema’, mai ha estat un assumpte del qual no s’hagi parlat”. L’autor, que aposta per la reforma federal a Espanya, veu el procés a Catalunya com una reacció “de moviments polítics que han canalitzat el malestar” i, bel·ligerant amb l’independentisme, afirma: “Aquest malestar ha estat alimentat per unes elits que tenen la seva pròpia agenda i interessos del qual també depèn la confrontació amb un Estat el qual viuen i amb el qual forcegen sempre i s’han aprofitat i alimentat el monstre, que ara mateix està fora de si: tenim un problemón enorme, el laberint polític és molt difícil de desfer”.
Aquest escriptor, que ha investigat a fons els problemes de l’Espanya ‘vacía’ creu que l’entrada d’aquests moviments a la política, si aconsegueixen una representació semblant a la d’ERC o el PNB, tindria efectes “beneficiosos” per l’independentisme perquè “reforcen la seva dinàmica” que busca “complicar la constitució de governs, que seran més dèbils i vulnerables i més receptius a la pressió parlamentària dels grups que vulguin donar suport”. Del Olmo opina que això “seria negatiu en generar per a tots perquè pervertiria per complet, si queda alguna cosa per pervertir de la funció parlamentària”. L’autor creu que el Congrés no ha de ser espai per a reivindicacions territorials i defensa que qualsevol diputat és representant de qualsevol espanyol i no només dels de la seva demarcació territorial.
“Tenim un grau de paràlisi institucional tan gran que no hi ha cap força que pugui imposar-se; hi ha un munt de debilitats contraposades i ningú pot avançar endavant o enrere”, adverteix l’escriptor. “Per a una reforma constitucional cal un consens molt ampli, tornar a l’esperit de la Transició, a la generositat i capacitat de negociació que ara mateix no tenim, ni a Catalunya ni a Espanya”, conclou.
