Felipe González Márquez. L’home que va ocupar la Moncloa de 1982 al 1996. L’etern secretari general del PSOE que abans d’arribar al poder ja va posar en estat d’alerta l’aparell d’informació i seguretat franquista. L’octubre de 1976, just tres mesos després que Adolfo Suárez encetés la transició per l’encàrrec del rei espanyol, Joan Carles, els serveis d’intel·ligència espanyols van volen conèixer la figura de González, el seu projecte polític i sobre el futur polític de Catalunya.
En una maniobra per saber de quin peu calçava el líder socialista, en un moment que els partits encara no estaven legalitzats, van entrevistar-se amb ell. L’entrevista, els treballs previs i la seva contextualització es van documentar a l’arxiu JANO, en referència al Déu de les dues cares. Un gran arxiu creat per el SECED, l’acrònim del Servei Central de Documentació, els serveis d’intel·ligència creats per Luis Carrero Blanco l’any 1972 i avi de l’actual CNI, on hi ha més de 8.000 fitxers de personalitats interessants pel règim.
Tres hores de conversa
Aquesta entrevista de tres hores ha estat declassificada i lliurada a l’arxiu de la Fundació Felipe González. Els documents, repartits en tres tongades, i amb un total de 50 pàgines, als que ha tingut accés El Món, és una prova no només del control de l’aparell franquista de la transició cap a la democràcia sinó una radiografia interessant del moment polític i social. Fins i tot, els interlocutors de González, el cap del SECED, Andrés Cassinello i la seva mà dreta José Faura, expressen les seves opinions i preocupacions polítiques.
La transcripció mostra com González estripa contra Santiago Carrillo, és més moderat amb la dreta, i carrega sobre el nacionalisme català i de figures polítiques del socialisme catalanista com Josep Pallach o Joan Raventós així com una possible independència d’un virtual PSC independent del PSOE.
En un primer document, datat el 19-10-76 explica un primer contacte de 5 minuts per concretar l’entrevista. Un trobada que es repeteix dos dies després per detallar-ne els serrells. Finalment, hi ha la transcripció de l’entrevista en què a voltes hi participa el que fou la seva crossa durant trenta anys, Adolfo Guerra.
El nacionalisme català, segons González als espies Quico Sallés
“Catalunya i la decisió sobirana”
A les primeres de canvi de l’entrevista que mantenen Cassinello i Faura amb els colíders socialistes, González no s’està per brocs en detallar quina és la seva idea d’Espanya. Així si bé demana “abordar la solució de la plurinacionalitat o regionalitat que composa aquest concepte que es diu Espanya” també avisa que “no acceptem i ho hem defensat amb molta seriositat, que ningú digui que Espanya s’articularà a partir de la decisió sobirana de no sé quins pobles independents que podrien decidir que s’articulés”.
Així mateix, assegura als espies, que “quan va a Catalunya nota molt bé” el “problema gravíssim de la identitat i certa diferenciació”. “Els catalans, per descomptat que no són andalusos, són espanyols”, remarca. Moments més tard de la conversa, González també analitza amb els agents d’informació les pretensions del nacionalisme català. “La burgesia nacionalista, pretèn, per exemple, alguna cosa que és un problema bàsic si es vol perquè afecta a tota la resta d’ojectius”, explica. “Pretèn, per exemple, el règim de concerts econòmics, -cosa que és destruir la possibilitat de desenvolupament nacional”, assevera. “Nosaltres per aquí no passarem en la vida”, avisa. “I rere el supernacionalisme català burgués”, continua, “està en realitat la defensa dels interessos econòmics de l’alta burgesia catalana”. “És claríssim, anem cremant a més les altres regions”, conclou.
La preocupación per Pallach i Raventós Quico Sallés
“Ens preocupa Pallach i Raventós”
Més endavant apareix Guerra a la conversa, sobretot quan valoren l’estratègia del PSOE a tot l’Estat. González estableix com a premissa que “no tindrà cap pega en anar cap a un plantejament unitari del socialisme, cap pega”. En aquest punt és quan els espies Cassinello i Faura, treuen la figura de Josep Pallach i Joan Raventós, socialistes catalanistes, del Regarupament i del PSC Congrés, i asseguren que els “preocupen tremendament”. Felipe no només coincideix amb ells sinó que emfatitza la seva postura: “És el que més em preocupa”.
González també descriu que Catalunya és un lloc del país on el “Partit Comunista té més implantació i més credibilitat”. Una credibilitat que les dues parts, però, alerten que ha anat perdent pistonada perquè, al seu parer, els comunistes catalans veuen “sucursalisme” del partit al Comitè Central del Partit Comunista de Carrillo. Precisament, en aquesta crisi d’identitat catalana que viu el Partit Comunista no es pot clonar en el socialisme català i sigui un impediment per “donar sentit nacional” al PSOE.
Felipe respon amb la seva solució: “Realment pactar amb el socialisme que representa Raventós, i també amb el que representa Pallach, nosaltres tenim molta més base obrera immigrada fonamentalment”. També delata que el PSOE ha estat un partit “tradicionalment fluix a Catalunya” a diferència de la UGT que ha estat forta malgrat la CNT. En aquesta situació, González albira que “l’única alternativa real per aconseguir o conquistes una preferència socialista forta passa per l’entesa dels grups socialistes catalans, però a la vegada, aquesta entesa nosaltres no la farem a costa que hi hagi un partit socialista català pel seu compte i un altre partit socialista a la resta d’Espanya”. “D’això, ni parlar-ne”, sentencia.
De PSOE, només n’hi ha un, segons González Quico Sallés
Bon rotllo i credibilitat
L’informe dels analistes del SECED sobre l’entrevista i el seu contingut és concloent. Tot i que alerten que la transcripció d’ha de prendre amb “precaució ja que és òbvia una lògica pretensió de quedar bé”, admeten que “l’extensió de la trobada com el desconeixemen previ de les preguntes, dona indicis racionals de credibilitat”. De fet, diuen que ha estat un contacte “amb un clima natural de cordialitat”.
