La història té una tendència indomable a repetir-se. Una de les proves més evidents és la biografia del catalanisme polític i més en el marc del 90 aniversari dels Fets d’Octubre de 1934. L’episodi marcat per la declaració de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola per part del president Lluís Companys i la repressió va venir després, que va escapçar el moviment polític de l’aleshores separatisme fins ben bé l’inici de la Guerra Civil, que va esclatar arran de l’aixecament feixista del juliol de 1936. Un octubre, el de 1934, que presenta semblances incontestables amb els fets anteriors i posteriors al referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre de 2017.
Així ho demostren els documents que rauen a l’Arxiu Intermedi Militar Pirenaic, amb seu a la caserna del Bruc, a Barcelona, als quals ha tingut accés El Món. Uns lligalls en quatre caixes documentals recentment desclassificades on es poden constatar les grans estratègies de l’Estat contra el moviment sobiranista, com ara l’aplicació d’un equivalent a l’article 155 a través de l’autoritat militar i altres detalls que ens aproximen a la realitat del catalanisme dels darrers set anys. Un d’aquests exemples és l’obsessió policial per vigilar i netejar d’independentistes les clavegueres de Barcelona.
Una imatge molt significativa
Una de les imatges més significatives, amb un punt còmic, de l’actual Procés va ser la fotografia dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, el gener de 2018, cercant desesperadament el president Carles Puigdemont per les clavegueres que envoltaven el Parlament. També, el famós pla policial que incloïa l’entrada al Parlament i al Palau de la Generalitat per part de forces especials i el bloqueig de les clavegueres per evitar marxes incòmodes dels líders independentistes. Era el batejat com a Pla C, com acrònim de Pla Ciutadella que va delatar la revista Interviú. Tot en el marc del record d’un dels episodis més remarcats per part de la historiografia espanyola contra el catalanisme, la suposada fugida del conseller de Governació de l’octubre de 1934, Josep Dencàs, després del fracàs de la proclamació de l’Estat català.
La fotografia de policies revisant les clavegueres per evitar el trànsit de líders independentistes també mostrava una obsessió de les autoritats militars que van reprimir els fets d’octubre de 1934. Tant va ser així que, segons els documents de l’Arxiu Intermedi Militar Pirenaic, es va crear un programa de vigilància de les clavegueres batejat com Alcantarillas. Retén de personal para el reconocimiento de las mismas. Vigilancia y asuntos relacionados con las cloacas y alcantarillas motivo estado de guerra, que es va activar formalment a partir del 9 d’octubre de 1934, dos dies després que es donés per acabada la revolta a Barcelona. L’operació va ser ordenada pel general de la quarta brigada d’artilleria i membre de la plana major al cap de l’exèrcit a Catalunya, Domingo Batet, i demanava la creació d’una unitat especial per vigilar les clavegueres.
Tot plegat, i segons el mateix informe remès, perquè un “sereno” i patrulles de soldats que rondaven pel centre de Barcelona, així com mariners mercants que voltaven per les barriades de l’entorn del Port de Barcelona, havien vist que “es bellugaven tapadores de clavegueres”. També estaven obsessionats per troballes com ara “armes” i “espoletes d’explosius”. Així mateix, emfatitzen la troballa d’una “llum que es bellugava dins una claveguera després que veiessin tremolar la tapadora”. A la vista d’aquestes informacions, la maquinària militar es va posar immediatament en marxa, però no seria tan fàcil bastir unitats especials militars pel subsol i clavegueres de Barcelona.
Ajuda de l’Ajuntament per no prendre mal
A la vista del neguit que suposaven les clavegueres, la direcció militar ordena la preparació de l’equip al cap dels Minadors Sapadors número 4 de Barcelona, que tenien seu a les drassanes de Barcelona i que depenia de la 4a Brigada d’Artilleria. Així, preparen els equips i els militars experts a trobar armes i artefactes, així com patrulles de soldats per escorcollar les clavegueres i aclarir servien de vies de fuga dels independentistes rebels. Ara bé, el cap d’aquests escamots, un tinent coronel, hi veu problemes com ara que no tenen gaire clar cap on va la xarxa de les clavegueres, tenen por de perdre’s o de prendre mal i demanen “no posar en risc els funcionaris i els agents de l’autoritat”.
L’aleshores alcalde accidental de Barcelona, el també tinent coronel José Martínez Rubricado, no està per orgues i ajuda el seu company d’uniforme i galons. Així, ordena que els equips militars vagin acompanyats del personal de la Sociedad de Fomento de Obras y Construcciones -una de les empreses que van fundar Fomento de Construcciones y Contratas (FCC)-, llavors ja contractista del servei de clavegueram de la ciutat. D’aquesta manera es forma un “retén” de militars, policies, funcionaris i treballadors del clavegueram que inspeccionaran regularment les clavegueres fins que passi el perill independentista. Aquests escamots de vigilància es van acabar finalment el 17 d’octubre, quan els militars van quedar convençuts que no hi havia cap independentista a la xarxa del clavegueram barceloní.
Les unitats per aplacar el sis d’octubre
Aquestes unitats no s’havien computat encara en el detall de les forces que van reprimir la proclamació de l’Estat Català a la capital catalana que, segons recull l’imprescindible llibre Els fets del 6 d’octubre de 1934, de Manel López Esteve (Editorial Base, 2013), les formaven 400 efectius de l’exèrcit, uns 150 guàrdies civils, una setantena de guàrdies de seguretat i assalt de la República, uns 25 o 30 guàrdies de seguretat de la Generalitat i un centenar d’agents del cos de vigilància. En total, el general Batet hauria disposat de 750 homes per aturar el moviment a Barcelona.
Una xifra gairebé consensuada amb la calculada per Hilari Raguer, en el seu llibre sobre Batet, que calculava que hi va haver 2.000 homes a la guarnició de Barcelona, dels quals només estaven operatius la meitat i, d’aquests, molts s’havien destinat a la protecció de les casernes i centres militars. A tot això, cal afegir els avions que no es van enlairar per bombardejar Barcelona perquè el coronel Felipe Díaz Andino va demostrar sang freda a l’aeròdrom del Prat: malgrat la pressió dels oficials d’aviació notòriament antirepublicans, va prohibir enlairar cap aeronau amb l’excusa que “no hi havia prou aparells de punteria” per atacar edificis del Govern. Ganes no en faltaven, però.
