Canvi de paradigma en la concepció de la creació d’un Estat. Aquesta és la tesi que defensa el catedràtic de filosofia del dret de la Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Vilajosana, que l’ha exposat aquesta setmana al curs de dret de la 55a edició de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), titulat Dret, crisis i valors. Segons Vilajosana, “cal tractar la sobirania com un subproducte de la democràcia i no a l’inrevés”. És a dir, si fins ara la creença o la història ha mostrat que per a la creació d’un nou estat democràtic cal un gest de sobirania, caldria complir el “repte” de fer-ho a l’inrevés. Això és, que a “través de la democràcia liberal s’assoleixi la sobirania”.
“Per construir un Estat, fins ara i com a inici, cal una decisió sobirana”, ha assegurat Vilajosana. “El desafiament és fer-ho des de la democràcia liberal, amb mecanismes democràtics, la sobirania des d’una perspectiva liberal”, ha arguït. Així ha explicat que seria “ideal, per exemple, que la Unió Europea regulés el dret l’autodeterminació i tractar la sobirania com un subproducte de la democràcia i no a l’inrevés”. Una idea que sorgeix a la pregunta sobre com ha de reaccionar un estat democràtic de dret a una reclamació “persistent i pacífica” com la del Procés. Així, en el marc conceptual de “sobirania i democràcia”, Vilajosana interpreta que l’Estat espanyol ha reaccionat amb un “model autoritari de sobirania i totalitari de democràcia” i no amb els paràmetres d’un model “liberal de democràcia i democràtic de sobirania”.
Una resposta política, amb Carl Schmitt de fons
Vilasojana ha deixat clar el seu posicionament contrari a englobar la resposta de l’Estat al Procés en només “deixar-ho tot en mans dels jutges, amb la lawfare i el govern dels jutges”. “La resposta sempre ha estat política, però en un sentit molt peculiar, el de Carl Schmitt”, apunta el jurista en referència al teòric del dret alemany que ha analitzat l’efectivitat del poder polític i un dels mentors teòrics del nazisme. “Allò que és rellevant és la decisió política, que consisteix a distingir entre amics i enemics”, indica Vilajosana. En aquest context, remarca que “els enemics ho són d’una manera existencial perquè posen en perill l’existència de la nació i, per tant, cal destruir-los per tots els mitjans, siguin legals o il·legals”. “Qui pren aquesta decisió és el sobirà i no perquè en tingui la competència jurídica, sinó perquè en té la capacitat fàctica d’imposar-la”, alerta el catedràtic.
En la mateixa línia, Vilajosana recorda que Schmitt considera que el “sobirà és qui decideix en la situació excepcional” i també en decideix la durada. Aquesta excepcionalitat crea el “dret” perquè “el que és contrari a l’excepcionalitat és la normalitat, un concepte que precisament prové de “norma”. “Per tant, en una situació excepcional no hi ha normes”, conclou. Seguint la tesi de Carl Smichtt “la situació excepcional mai no pot estar regulada per normes jurídiques i, per tant, és el camp de l’arbitrarietat”. Vilajosana interpreta que el politòleg alemany entenia que no calia que “en tot l’àmbit d’un Estat hi regís l’arbitrarietat”, sinó que hi poden haver dues cares d’una mateixa moneda, que es podria definir com estat dual. Per una banda, normes generals i amb predictibilitat -un estat normatiu- que s’aplicaria als “amics” i un estat arbitrari, aplicable als “enemics”.
El cas d’Espanya: la concepció totalitària de la democràcia i de la sobirania
En aquest context marc de la teoria de Carl Schmitt, Vilajosana raona que en el cas espanyol respecte el Procés s’ha aplicat la concepció totalitària tant de la democràcia com de la sobirania. En aquest sentit, el jurista argumenta que “hi ha hagut la implicació de tots els poders ja siguin formals -legislatiu, executiu i judicial- com informals -econòmics o mitjans- que van prendre decisions apuntant cap a la mateixa direcció i van construir un relat per justificar les decisions contra el Procés”.
Un fet que es constata fins i tot, abans de l’aplicació del 155 de la Constitució espanyola -que es va aplicar sense respectar les garanties-, amb reformes del Codi Penal, la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, amb maniobres com la guerra bruta, l’Operació Catalunya o la violència del Primer d’Octubre o amb les pressions al sector empresarial per tal que les societats canviessin de domicili fiscal. També hi van participar el poder judicial amb canvis de doctrina o procediments a les altes institucions de la judicatura com l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem o, fins i tot, del Tribunal Constitucional. Tots aquests elements indiquen aquesta concepció totalitària de la sobirania.
Lesmes, l’exemple
Pel que fa a la concepció totalitària de la democràcia, Vilajosana posa com a exemple l’expresident del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, i les seves declaracions oficials constants contra el Procés. En aquest sentit, qualifica “d’emblemàtiques” les paraules de Lesmes a la cerimònia d’obertura de l’any judicial 2017, just un mes abans del referèndum del Primer d’Octubre, quan es va dirigir al rei espanyol i li va etzibar: “La indissoluble unitat de la nació espanyola és el fonament últim, nuclear i irreductible de tot el dret de l’Estat” . “Això és Carl Smichtt pur!”, subratlla el catedràtic que tradueix com que el fonament del dret espanyol no és la sobirania popular ni els drets fonamentals, sinó la primera part de l’article 2 de la Constitució sobre la indissoluble unitat d’Espanya.
Aquesta estima de Lesmes per Smichtt no es va quedar aquí. Vilajosana recorda la mateixa cerimònia, però de l’any 2020, quan l’expresident del CGPJ va justificar l’actuació de l’Estat en la situació excepcional provocada per la pandèmia de la Covid. D’aquí que tregui la conclusió que Espanya podia haver donat una resposta a una situació de conflicte com el del Procés amb una resposta liberal, és a dir, “en comptes d’una visió autoritària de la sobirania, hi hauria predominat l’element democràtic”. “Al marge d’allò que digui un precepte jurídic formal, si el règim és democràtic, el poder polític no pot governar sense la voluntat del poble: en democràcia, el poble és el sobirà”, assegura Vilajosana. “No és cert que no es puguin preveure normes per a quan hi hagi situacions excepcionals”, alerta el jurista.
