Per què la necessitat d’escriure ara un llibre sobre Olof Palme?
Palme, malgrat compartir molts ingredients amb Kennedy –va ser assassinat al centre d’Estocolm, es desconeix l’autor del crim, no s’ha trobat l’arma del crim…- és un personatge històricament de segona fila. En vida va ser un personatge incòmode i, un cop mort, han intentat eliminar la seva memòria. Però ara, Palme, amb l’arribada de Barack Obama a la presidència dels Estats Units, es converteix amb una figura de rabiosa actualitat.
Per què ha estat tan maltractat pels propis suecs?
Palme, malgrat gestionar la crisi econòmica de 1973, va convertir Suècia en el país d’Europa més avançat en polítiques socials. Aquest sistema, malgrat la dreta va dir que era econòmicament inviable, encara perviu. Però Palme va ser odiat per una classe adinerada que perdia privilegis, que havia de fer un esforç fiscal molt important i que estava obligada a emmotllar-se a una cultura econòmica igualitària.
Suficients enemics perquè fins i tot, a part de la dreta sueca, s’hagi dit que darrera el seu assassinat hi podia haver la CiA o poders sud-africans.
Es va detenir com a assassí un ciutadà suec alcohòlic. Aleshores la societat sueca es va esgarrifar perquè es van adonar que no calia anar en un país barbar i llunyà perquè passessin aquelles coses. La vídua Palmer el va identificar, de fet ella va veure com mataven el seu marit i va ser ferida amb una de les bales. Però, de forma sorprenent, el van deixar en llibertat.
I havia estat ell?
Avui encara no se sap si aquest senyor va ser la mà executora o si va ser una mort per encàrrec. De fet, després va morir en estranyes circumstàncies. Òbviament, en el llibre exposo la meva tesi. Però ens hem de quedar amb una frase que diu un amic de Palme: “Hi ha forces molt interessades amb què mai se sàpiga res d’aquest crim”.
Vivia amenaçat, però el seu telèfon sortia a la guia.
Palme actuava tal i com pensava. Ell tenia ideals igualitaris i era un primer ministre que se sentia un més entre els seus ciutadans. Feia cua al supermercat, parlava amb els ciutadans encara que no hi hagués una càmera davant, si el trucaves a casa es posava al telèfon, entre una visita el rei i una reunió amb els ministres anava a casa a la seva germana perquè se li havia espatllat el congelador, la família Palme es rentava la roba a mà en els hotels… sobretot tenia una gran estima per totes les coses públiques.
En canvi a fora de Suècia va tenir molts seguidors….
És un mite en aquells països on no hem estat capaços de construir un estat del benestar ferm. És evident que Palme té alguna cosa especial quan a casa nostra Jordi Pujol se’l fa seu, els socialistes lògicament el posen a l’altar, els comunistes no en diuen pestes perquè el veuen com un socialdemòcrata seriós i la dreta, per exemple, el senyor Aznar, fins avui no ha dit pas que Palme fos un exotisme històric.
Explícitament, com ha influenciat la figura de Palme a la política espanyola?
Palme tenia debilitat per la cultura espanyola i llatinoamericana. Va ser un boig dels moviments d’alliberament, per exemple, va intentar accelerar la transició cubana. També ajuda els sandinistes de Nicaragua o intervé perquè el cop d’estat de Pinochet no sigui una carnisseria. I, després de ser l’home que no deixava dormir Franco, també apadrina la transició espanyola.
De fet, el llibre revela un possible atemptat contra Palme a l’estat espanyol…
Sí, el 1975, els serveis secrets xilens tenien pensat matar Palme durant la seva visita al congrés del PSOE. Malgrat les 450 persones que el partit organitza per protegir l’hotel el servei secrets xilens ho tenien tot preparat. Des d’aleshores i fins que el maten, Palme serà el gran referent dels socialistes i de Felipe Gonzalez.
Però també és referent de Jordi Pujol…
Hi va haver un moment que Pujol es va declarar socialdemòcrata. En els seus inicis convergència buscava uns referents ideològics que no trobava i va agafar la socialdemocràcia sueca per la idea de protecció social. Això va motivar la burla de l’esquerra. Per exemple, la revista Triumfo, editada per Manuel Vázquez Montalban, va fer una portada que deia “Pujol entre Suecia y Valdemoro”.
De fet, Palme coneixia Catalunya…
Palme concedeix a Telexpress la primera entrevista a un mitjà espanyol. El periodista català està casat amb una sueca que tradueix l’entrevista. Palme pregunta: “Qué idioma hablan entre ustedes porqué me resulta familiar?”. “És catalán”, respon. “¿Catalán? Conozco su problema”, diu Palme. Aquesta és la resposta d’un escandinau l’any 1971, quan Catalunya no era coneguda enlloc i aquí només hi havia quatre que se la jugaven.
Quina similituds té Olof Palme amb Barack Obama?
Tots dos viuen una època de grans expectatives i s’enfronten a una gran crisi econòmica global. Són una mateixa marca de detergent. Tos dos aposten per l’intervencionisme en els drets humans allà on faci falta, renuncien a la confrontació, reformen les relacions internacionals, en política exterior canvien l’armamentística per una diplomàcia intel•ligent i aposten per reforçar el benestar malgrat que es tracta de dos sistemes molt diferents… però serà el discurs de la història qui dirà fins on convergeixen. A més, caps dels dos són polítics d’aquells que van sota palium, més aviat s’asseuen en un graó per parlar amb tu.
D’imatge, però, no s’assemblen pas.
Palme era un personatge tan descuidat en l’aspecte personal com polit en l’aspecte ideològic.
