“Descansa et labora“. Aquesta podria ser una versió de la regla de Sant Benet. Segurament aquest deu ser el mantra, com a bon catòlic, que l’eurodiputat de Junts per Catalunya i vicepresident del Consell de la República, Toni Comín, utilitza per triar els destins de vacances on assegura que també treballa. És l’argument amb el qual presenta com a “despeses de representació” el cost d’una estada després que s’hagi sabut que l’aleshores gerent del Consell, Sergi Miquel, es va negar a pagar la de la primavera del 2023. Setmanes a la Catalunya Nord que fa coincidir amb les llargues vacances de la seva filla -17 dies de Setmana Santa-, en raconets bucòlics on suposadament s’omple l’agenda de contactes amb representants dels Consells Locals de la República. Reunions que, d’altra banda, destacats membres dels consells més actius diuen no haver celebrat mai.
Aquest costum d’emportar-se la feina de vacances forma part dels factors que han obert una profunda crisi a l’entitat que aglutina l’exili fins al punt que s’ha imposat un sepulcral silenci fins que no es presenti “l‘auditoria de gestió de Comín” que s’ha encomanat a una empresa per asserenar els ànims dels membres de l’organització, associats, exmembres del govern de l’exili i els responsables de CatGlobal i CatCiL, les societats que donen cobertura legal al Consell a Bèlgica. Una auditoria que esperen, sobretot, els membres de l’assemblea territorial del Consell, que dissabte dia 20 tenen conclave a la Catalunya Nord, amb la recança de les possibles irregularitats dels fons disposats per Comín per finançar aquestes vacances de treball familiar. A quatre dies de la celebració de l’assemblea, encara no hi ha ordre del dia.
Paçà, bucòlic i endreçat
Les cases en què Comín suposadament combinava vacances i treball han estat diverses. Ceret, els apartaments Sant James de Perpinyà, o Vilanova de la Raó són alguns dels raconets buscats. Però si una ha encès la metxa i ha atiat la batussa interna ha estat una casa llogada a Paçà. En concret una factura de 2.562 euros, en aquest bucòlic municipi de la Catalunya Nord. Una casa de 230 euros la nit, però amb un descompte de 100 euros cada nit que l’exgerent de la Casa de la República es va negar a pagar assenyalant: “Des del punt de vista ètic, i potser també legal tampoc es pot admetre com a institució que pretenem ser”.
Paçà és el paradigma de les noves poblacions del Rosselló. S’hi arriba per una boteruda carretereta envoltada de vinyes ben que en aquestes dates són verdes i illes de bosc on la sensació és que en qualsevol moment tant et pot assaltar un comando de la Resistance, Louis de Funès vestit de gendarme o una rica hereva nord-americana que ha comprat un celler. La benvinguda a Paçà és silenciosa i amb flors. A primera vista, no hi corre ningú, tot i que oficialment hi viuen mil persones i escaig. No hi ha cap bar, ni cap botiga. Res. La xarcuteria i el forn -en diuen boulangerie– fa anys que han abaixat la persiana. Encara s’hi poden llegir els rètols rere una espessa capa de pols i brutícia. El bar més proper es troba a Forques, a uns cinc minuts de cotxe mal comptats, sempre que no topis amb alguna bicicleta o tractoret estret de vinya.
No hi falten cases de poble ben restaurades amb la tradicional rajola reivindicativa on es llegeix “Aquí hi viu un català”, -que delata l’habitatge residencial d’un irreductible nord-català-, cases velles més o menys arreglades amb jardins volgudament atrotinats. Però també hi ha cases de fabricació moderna amb el sistema europeu de mòduls, amb barbacoes i piscines discretes amb fundes extensibles. Un poblet endreçat on una veïna asseguda en una cadira de platja i pipant amb delit una cigarreta en justifica la serenor per la conversió social de la zona. De fet, al poble hi viuen assalariats còmodes de Perpinyà, jubilats que busquen l’escalfor que no troben a Normandia, turistes, algun pagès militant i algun enòleg amb aire hipster que s’estima més viure a tocar dels planters. Té raó, no seria el lloc on un ferroviari alemany vindria a celebrar el seu comiat de solter. El tarannà del poble l’acredita un gat que dorm el son dels justos sobre una taula que rau en un porxo acollidor que decora amb afany una dona bruna, espigolada i riallera que, amb un accent seductor, narra tafaneries del poble.
“La maison de monsieur Puig”
Una fotografia de Comín i el nom de Georges Puig, que és qui emet les factures polèmiques, són les úniques pistes per trobar en quina casa s’allotjava el vicepresident del Consell en les seves jornades bipolars de descans i treball. Els pocs veïns visibles del poble són generosos en oferir informació. Un xicot amb ulleres ben rodones que feineja en una cuina rústica vistosa amb un gran finestral amb un ampit de color blau cel que s’obre a un jardí encantadorament desmanegat surt eixugant-se les mans amb un drap, amb el somriure que els vells exiliats consideraven habitual de la França rural. Reconeix la fotografia i coneix l’amo de la casa, Georges Puig, tot un mite a la zona.
Amb quatre indicacions faig cap a la casa i trobo tres veïns més, un d’ells amb una samarreta del Barça. És el vestit d’estar per casa un cop ha arribat de treballar de Perpinyà. Tots els veïns coincideixen a ensenyar-me la “maison de monsier Puig”. Un casalot ubicat just davant de l’església, al bell mig del poble, d’un estil de palauet rústic i un jardinet presidit per una profusa buguenvíl·lia i un llimoner esponerós. “La casa enreda” detallen, “té tres parets visibles, enormes, una d’amagada i abraça bona part del carrer gran i la plaça de l’església”. Sembla, a primer cop d’ull, un casal deixadot, però en entrar es veu que hi ha un “apartament molt bufó i coquetó”. El casalot poc respon al clixé d’un coworking rural, si no més aviat al que podria ser el refugi d’un novel·lista famós en crisi que busca la inspiració en una rèplica econòmica de la Toscana.
Un curiós llogater
Segons expliquen els veïns, Georges Puig lloga la casa però no a tothom. Monsieur Puig no el té a cap plataforma, el lloga a qui vol i per recomanació. De fet, aquest seria el cas. Al capdavall, monsieur Puig té altres feines. Els veïns i les veïnes en parlen amb fruïció. Té un celler reconegudíssim a la zona. Diuen que els seus vins de carinyena són llàgrimes d’àngel i el seu moscat, un caramel suau i gustós. La seva personalitat és més aviat original. És responsable al consell municipal de l’històric Canal Reial de Perpinyà, és a dir, la vena principal del regadiu dels conreus de la zona, una de les fonts d’ingressos principals d’una zona econòmicament deprimida. I és regidor de Reagrupament Nacional a l’Ajuntament de Perpinyà. L’alcalde, Louis Aliot, exparella de Marine Le Pen, el va fitxar perquè forma part de la minoria reialista i catòlica de la zona.
És un dels líders de la confraria que surt en la famosa processó de Divendres Sant a la capital de la Catalunya Nord, un fervent monàrquic que defensa la unió sacramental entre el rei Sanç I de Mallorca, el Pacífic, amb Perpinyà i un fan del papa Luna, Benet XIII, el papa cismàtic que es va fer fort a Peníscola desafiant el poder de Roma i d’Avinyó, el reconegut com a tercer Papa. Un propietari, doncs, peculiar, amb qui Comín va contactar gràcies al llogater de la casa on acostuma a establir-se el president a l’exili, Carles Puigdemont, quan va a la Catalunya Nord.
“Cal aclarir el full de reserves de Comín”
Les queixes internes que han sorgit en el si del Consell de la República, de moment, s’han asserenat a l’espera de l’auditoria. Però, tot i el silenci oficial, membres de base de l’entitat a l’exili que han col·laborat amb la logística o el manteniment de la Casa de la República no amaguen ni el seu desencís ni la seva emprenyada, sobretot, per les formes de respondre a la crisi del mateix Comín. “Volem explicacions”, recorden, tot i que van amb cura, conscients que el fet de collar Comín pot repercutir de manera indirecta en Puigdemont. I més, en un moment polític delicat on es contempla un possible retorn després de set anys d’exili. Un retorn que podria implicar un empresonament de durada indefinida.
Els 92 consells locals de la República han d’enviar emissaris al conclave del pròxim dissabte a la Catalunya Nord. Serà la primera gran trobada després de la denúncia de les presumptes irregularitats i males praxis de Comín. Alguns ja comenten a El Món que han fet un recull de cases on s’ha hostatjat el vicepresident de l’òrgan a l’exili i responsable de la coordinació entre les empreses que donen cobertura al Consell i la mateixa entitat política. Alguns, fins i tot, amb prou temps aprofitaran per treure el cap per Paçà, veure el sorprenent casalot on es pot treballar i fer vacances alhora i, qui sap, potser tastar el moscat de monsieur Puig. Com diu un sarcàstic integrant del Consell “seria un exili experience”.
