Ara comença el mambo!, deia un vídeo de la CUP a les portes del referèndum de l’1-O. Era la segona part de l’espot de campanya del 27S, Anaven lents perquè anaven lluny. Però el mambo no el van ballar els independentistes, sinó la policia espanyola, la Guàrdia Civil, el PP, el PSOE i Cs, provocant més de 1.000 ferits, convertint Espanya en el primera país del a UE amb presos polítics, mig Govern a l’exili i unes eleccions il·legítimes convocades per Madrid. En aquestes condicions, és Carles Riera (Barcelona, 1960) el candidat post-mambo de la CUP? “El mambo segueix, i jo sóc rumbero”, respon després de reconèixer que la pregunta l’ha agafat “amb el peu canviat”. I és que després de dos anys en què l’independentisme ha anat a tota castanya, en part gràcies a la furgoneta hippie dels cupaires, l’endemà del 27 d’octubre del 2017 es va entrar en aquell ‘terreny desconegut’ que dibuixava l’aleshores president Artur Mas a les portes de la consulta del 9N del 2014. De to molt reposat –el cafè americà que pren cada matí no l’altera gens-, Riera té més l’aspecte de professor d’història del pensament que de militant d’Endavant-OSAN, el corrent majoritari dins de la CUP liderat per Anna Gabriel, artífex de l’enviament d’Artur Mas a la paperera de la història i dels primers pressupostos d’Oriol Junqueras. O sigui, el mambo intern de la CUP.
En campanya se l’ha vist més als mitjans de comunicació que als mítings. Perquè la CUP no és un partit convencional, no només per les assemblees maratonianes per decidir-ho tot –un dels seus lemes, Per decidir-ho tot!, és absolutament fidel a la seva realitat interna-, sinó perquè ha convertit la campanya electoral en un altaveu per a col·lectius que gairebé mai no tenen visibilitat en els partits d’ordre, com els sindicalistes, les activistes del feminisme, els regidors al territori o els CDR. S’imaginen un míting de gran format sense la intervenció de l’aspirant a la presidència de la Generalitat, o un cartell electoral sense la foto del candidat? Miquel Iceta, Inés Arrimadas i Xavier García Albiol no ho superarien. ERC, amb el seu candidat a la presó, ha hagut de fer una campanya coral, i JxCAT, malgrat tenir el candidat a 1.000 quilòmetres, ha pogut fer una campanya presidencialista gràcies a les connexions via satèl·lit. Cal tenir un ego molt ben educat per superar-ho. També per no viure pendent de Twitter, Facebook i Instagram les 24 hores del dia. I Carles Riera ha demostrat que té l’ego a ratlla. Potser perquè, a més de sociòleg de professió, també és psicoterapeuta.
Però a Riera el mambo li arribarà en forma de negociacions amb ERC i JxCAT. Amb tota probabilitat, la CUP serà decisiva per formar un govern independentista. Aleshores va ser Antonio Baños qui va viure en primera persona la tècnica del “pressing CUP”, però Riera tot just fa un any que va arribar al Parlament com a diputat, en substitució de Pilar Castillejos. Ja s’havia superat la qüestió de confiança i el primer no als pressupostos, i la relació amb JxSí estava més normalitzada. Està acostumat a la pressió?, li preguntem amb caràcter preventiu a l’espera dels resultats del 21D. Perquè qui hagi seguit els mítings de la CUP d’aquesta campanya haurà percebut que la caiguda a 6-8 escons que vaticinen les enquestes amb més fum de cuina és, com a mínim, estranya. Molta gent amb perfils molt diferents, algunes tietes convergents amb collaret de perles i gos de petit format, famílies senceres, parelles joves i parelles grans. “Sí, sóc una persona molt acostumada a la pressió. En general, la meva vida, i segurament perquè m’hi he trobat però també perquè m’ho he buscat, he viscut situacions vitals de molta pressió i tinc capacitat per suportar-la”. És una persona tranquil·la, o només ho sembla? “La veritat és que aparento més tranquil·litat de la que és real. Molta gent creu que no m’atabalo mai, però sí, i força. Internament m’estresso, em tensiono i pateixo. Però globalment suporto la pressió perquè m’hi he entrenat”.
Però suportar bé la pressió pot acabar conduint a la intransigència, una mala consellera de la negociació. En el cas del candidat de la CUP, ens assegura que no és pas així: “Crec que sóc bon negociador, no només en la política sinó en la vida en general. Sóc una persona molt radical des del punt de vista de principis, de filosofia, de valors, d’ideologia i objectius, però alhora sóc flexible, dialogant i negociador en el mètode. S’avança més sumant que restant”. Ep, però que ningú es pensi que Carles Riera serà és dels de ‘sí a tot’. “També hi ha moments en què calen actituds de molta determinació, fermesa i força per avançar, i pot implicar dir no”. I en acabar, afegeix un matís: “Tendeixo a empatitzar amb els altres i a posar-me en el seu lloc. L’empatia emocional amb l’altra persona i l’establiment d’un vincle és molt important, i això fa que de vegades em porti a negociar més enllà del que potser tocaria”.
Xirinachs, el referent polític
En Carles Riera comença la seva militància social i política als 18 anys, a través del moviment de cristians de base al Poblenou. Es guarda per a la seva intimitat si és creient i practicant, però reconeix que en aquell moment es va vincular al moviment de cristians d’esquerres, inspirat en la teoria de l’alliberament, perquè “em va semblar que era un grup molt coherent en el seu discurs i la seva pràctica social”. Després es va incorporar al moviment antimilitarista i pacifista en un ateneu del carrer Bruc, al casal de la Pau, i allà va topar amb la persona que marcaria el seu pensament polític. Lluís Maria Xirinachs, aleshores al capdavant del moviment pro-amnistia. “Jo venia de l’anarcocomunisme, però la qüestió nacional em quedava una mica lluny. Va ser amb el Lluís Maria que vaig començar a interioritzar el plantejament d’alliberament nacional”, confessa.
Va treballar al seu costat “fins poc abans de la seva mort, amb molta amistat i mestratge per part seva. De fet, amb l’Anna Gabriel ens vam conèixer treballant junts en un col·lectiu al voltant d’en Xirinachs”, explica. Després va conèixer el que ara és número 2 de JxCAT, Jordi Sànchez, a la Crida. “L’Àngel Colom ens va encarregar el grup de treball de l’acció no violenta gandhiana i la desobediència civil”. I finalment, aquí coneix un altre referent, Aureli Argemí, fundador del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), entitat en la qual hi acabarà treballant com a sociòleg. “Aquestes van ser les meves escoles”, diu Riera, que després va incorporar-se a l’Assemblea d’Unitat Popular, un dels embrions de la CUP.
Pare per vocació
Carles Riera també trenca alguns tòpics sobre els cupaires. No només per l’edat, 57 anys, i l’estètica, sinó perquè , qui no ha pensat mai que un militant de la CUP passa el cap de setmana fent accions reivindicatives al carrer, anant a manifestacions antifeixistes o en un casal independentista pensant noves accions reivindicatives? Però segurament no fent les socorregudes activitats familiars per superar un cap de setmana amb criatures. Doncs bé, més enllà de la vida política i la militància social, el candidat de la CUP té una feinada, a casa. Viu al Poblenou amb els seus tres fills, dues noies de 23 i 26 anys i un adolescent de 16 anys. I amb el seu gos, en Drac. Això quan no hi ha la seva companya, que també té tres fills i un gos. “Quan estem plegats, som 8 i 2 gossos, ja us ho podeu imaginar!”, explica el candidat. Té una relació LAT –Living Apart Together-, cadascú a casa seva, però el matís “de moment”, i el somriure, vaticinen que ben aviat algú passejarà dos gossos i posarà el doble de coberts a taula. La mort de la mare dels seus fills fa 13 anys va “intensificar encara més” la seva vocació de pare: “La família i la criança dels fills ja era un punt central de la meva vida, de fet, una opció de vida. Però la mort de la meva dona encara va fer més central aquesta vocació”, diu en Carles, que afegeix que “si m’haguessin plantejat el fet d’encapçalar la llista de la CUP fa un parell d’anys hauria hagut de dir que no, perquè tot just ara el meu fill petit funciona amb total autonomia”.
