La prova documental del judici a l’exconseller d’Interior, Miquel Buch, i al sergent dels Mossos d’Esquadra Lluís Escolà per prevaricació i malversació demostra que l’Estat va prohibir al president Carles Puigdemont tenir protecció oficial a l’exili. Una privació d’un dret dels expresidents del tot conscient, malgrat ser conegut que podia ser objecte d’algun tipus d’atemptat o d’atac. Unes cartes creuades entre el departament d’Interior i la secretaria d’Estat de Seguretat del ministeri de l’Interior que consten en el sumari del cas acrediten que a l’Estat no només no l’importava gens el reconeixement institucional com a expresident de Carles Puigdemont, sinó que tampoc els preocupava la seva integritat física i la seva protecció. Curiosament, els documents afloren la mateixa setmana que El Mundo titula un article d’anàlisi sobre la famosa taula de diàleg amb un ‘Matar’ Puigdemont, el gran objectiu ocult de la taula de negociació del PSOE i ERC.
Tot comença l’onze de juliol del 2018, quan el Govern del president Quim Torra posa en marxa l’Oficina de l’expresident Puigdemont, en base la llei 6/2003 de 22 d’abril que regula aquesta figura. Una iniciativa que mai va ser impugnada pels organismes de l’Estat, ni en via administrativa ni judicial. Ni tant sols el processament de Puigdemont per part del Tribunal Suprem per un delicte de rebel·lió li va retirar la condició d’expresident ni els drets vinculats a aquest càrrec. La sala penal només li va suspendre la condició de diputat. Així, a ulls de la justícia i de l’administració, Puigdemont tenia en aquell moment els mateixos drets que la resta d’expresidents de la Generalitat.
La llei d’expresidents regula de manera concreta i expressa el servei de protecció personal. Amb aquesta base, el 12 de juliol del 2018, l’aleshores director general de la Policia, Andreu Joan Martínez, seguint els protocols habituals, va enviar dues cartes. Una missiva al ministeri de l’Interior, a Ana Maria Botella, secretària d’Estat de Seguretat, i una altra al ministeri d’Exteriors. La missiva, a la qual ha tingut accés El Món, era la petició oficial, obligada per procediment legal, per tal d’enviar agents dels Mossos d’Esquadra a l’estranger, tant a Bèlgica com a Alemanya. En les missives, Martínez reclamava l’enviament de policies amb funció d’escorta en base l’article 42 de la Llei de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, que feia necessària l’autorització de Moncloa per poder proveir protecció a l’expresident.
Exteriors ni tan sols va respondre. Però el ministeri de l’Interior, el 2 d’agost, va remetre una resposta negativa a la petició que no va arribar fins a la conselleria fins al 7 d’agost. En la missiva, Botella explicava que havien requerit un informe a l’advocacia de l’Estat que descartava la possibilitat que Puigdemont tingués aquesta protecció. En concret, els lletrats de l’Estat van concloure que “la suspensió automàtica en les funcions i càrrecs públics que ostentava Puigdemont, acordada per imperatiu de l’article 384 bis de la Llei d’Enjudiciament Criminal” d’acord amb una interlocutòria del mateix Manuel Marchena del 9 de juliol de 2018, li retirava la “condició d’autoritat pública”. Per això, el document exposa que “el ministeri de l’Interior no té competències per atorgar l’autorització”, perquè aquest article 42.2 al·legat contempla aquesta autorització “exclusivament per a la protecció de les autoritats públiques de les comunitats autònomes”.
La carta continuava i advertia: “Addicionalment, la situació processal de rebel·lia de Carles Puigdemont, declarada pel Tribunal Suprem en haver eludit l’acció de la justícia fugant-se a tercers països i desobeint el manament de compareixença judicial i l’ordre de presó provisional decretada, determina la improcedència i la inviabilitat jurídica de la concessió de l’autorització”. Unes raons que no van convèncer, ni de bon tros, l’aleshores conseller d’Interior, Miquel Buch, que tres dies després, el 10 d’agost, va remetre una altra carta, aquesta vegada al ministre de l’Interior, Fernando Grande Marlaska. En la missiva, a la qual ha tingut accés El Món, Buch reclamava l’autorització per al “trasllat d’armes dels agents” que havien de garantir no només els drets de protecció de la llei d’expresidents sinó el “dret fonamental a la seva pròpia seguretat” a Bèlgica. Mai va arribar resposta.
La negativa a permetre seguretat professional a l’expresident es va mantenir malgrat que el 22 del gener de 2018 Puigdemont va ser abordat i increpat en un viatge a Copenhaguen (Dinamarca) per una persona diametralment oposada als ideals de l’expresident. En aquella situació, malgrat que l’acompanyava un mosso en visita privada, l’agent no va poder intervenir-hi perquè no tenia l’autorització d’escorta. De fet, els dos mossos que acompanyaven Puigdemont quan va ser detingut a Alemanya també van haver de ser absolts per l’Audiència Nacional el passat 23 de juliol en ser jutjats acusats d’encobriment. Així mateix és públic i notori, el grapat de visites que ha rebut Puigdemont a la Casa de la República de persones que desacomplexadament mostren la seva oposició ideològica a l’independentisme. Fins i tot s’han cremat i afusellat ninots de Puigdemont en festes populars espanyoles. Malgrat tot, continua la desprotecció del president a l’exili quan fins i tot, els titulars parlen de “matar-lo”, políticament i metafòricament, s’entén.
