Una de les prioritats del nou Govern de Salvador Illa són els Mossos d’Esquadra. De fet, la primera visita institucional del president va ser, acompanyat de la consellera d’Interior, Núria Parlon, al complex Egara, el quarter general de la policia de la Generalitat. S’havia de restablir, oficialment, “l’orgull ferit dels Mossos”. Una expressió que no passaria el sedàs d’allò que és democràticament correcte. En tot cas, Illa i Parlon volien fer costat a una organització que havia esmerçat centenars de milers d’euros en un operatiu per detenir un diputat del Parlament i president a l’exili, Carles Puigdemont i s’havia quedat amb un pam de nas.
Illa ja ho portava de cap des de feia mesos i el fiasco policial del 8 d’agost va facilitar encara més les coses. Després de setmanes negociant amb el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, mentre era responsable de la Divisió d’Avaluació i Serveis, la primera decisió va ser immediata. Dilluns, Parlon anunciava oficialment el nomenament de Trapero com a director general de la Policia i el del comissari Miquel Esquius com a cap del cos, és a dir, el màxim comandament uniformat de la Prefectura. Un anunci estrany perquè cap dels protagonistes era en la roda de premsa, que només tenia el faristol de la consellera Parlon.
Una tria del cap dels Mossos presentada com a “restitució”
La tria d’Esquius no és gratuïta. Li han volgut donar la pàtina de “restitució” perquè el conseller Miquel Buch el va rellevar del màxim comandament per sorpresa l’any 2019, després de només deu mesos al càrrec, i va nomenar Eduard Sallent, que pertany a una altra generació de policies i amb recels vers a les velles formes de dirigir el cos. Però escollir ara Esquius, atès el seu tarannà i el seu currículum, és deixar tot l’espai a Trapero i posar un mur de metacrilat amb la consellera gràcies a un comissari anodí allunyat del protagonisme del major i d’un perfil tècnic que molts li reconeixen però sense elevar-lo a la patata més cruixent de la bossa.
De fet, no es pot oblidar que quan Esquius va ser nomenat cap del cos, el juliol de 2018, la lectura de la decisió va ser que amb ell al capdavant, Buch i la seva mà dreta, l’aleshores secretari general, Brauli Duart, i el director de Policia, Andreu Joan, tindrien més poder dins el cos per reorganitzar-lo i endreçar-lo. “És un comandament pusil·lànime”, defineix amb contundència un veterà alt funcionari d’Interior. “La gran virtut és que evita els embolics”, destaca un comissari que es mira de lluny el nou moviment de peces de la Prefectura. La diferència de tarannà amb Trapero és enorme i el seu estil de policia molt allunyat també del que té el comissari Eduard Sallent.
“Mossèn Esquius”, el sobrenom que li han posat els seus companys de la policia de la Generalitat
El comissari Miquel Esquius va néixer a Súria (Bages), el municipi de les mines i les caramelles. Està diplomat en Ciències Religioses, fet que li ha guanyat el sobrenom de mossèn Esquius, i té un postgrau en Planificació o Gestió de la Mobilitat. És una camisa vella del cos, de la segona fornada, i va començar pelant guàrdies custodiant el Palau de la Generalitat. De fet, va ingressar al cos de Mossos d’Esquadra l’any 1986. La seva arribada a la Prefectura va ser de la mà del comissari Ferran López, l’uniformat que va protegir el cos de la repressió després del primer d’octubre, durant l’aplicació del 155 sobre la Generalitat, especialment sobre el departament d’Interior. De fet, López, Trapero i Josep Milan i Joan Unió són els noms que Esquius té com a referència. Quan va ser nomenat per primera vegada com a cap del cos va sentenciar que havien estat persones que l’havien “ensenyat a comandar” i a qui tenia reconeixement professional.
López el va fitxar per la seva fiabilitat com a cap de la Comissaria Superior de Coordinació Territorial, una peça clau en el funcionament i la logística de l’organització. Esquius havia remenat les cireres a Trànsit: va ser cap de l’Àrea Regional de Trànsit (ART) de la Regió Policial Central fins a l’any 2002 i cap d’Atestats de l’Àrea Regional de Trànsit de la Regió Policial de Girona fins a l’any 2000, i finalment va arribar a ser el cap de la Divisió de Trànsit del cos. Esquius també va jugar a casa i va passar a comandar l’extensa Regió Policial Central fins al 2004, abans de ser sotscap de la Comissaria General Territorial.
Amb gairebé quaranta anys amb l’uniforme, a Esquius no se’l recorda per cap acció espectacular. En tot cas, per ser un primer comissari en cap que incorporava la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia als centres de coordinació operativa, els famosos Cecor, en dispositius on la policia s’enfrontava als CDR, on fins i tot, es deixava donar ordres per la Fiscalia. Quan va ser destituït, Esquius va marxar com a nou cap de la Regió Policial Pirineu Occidental. Una zona que, precisament, no seria el Bronx català. Un destí tranquil amb aires de prejubilació.
La garantia per a Trapero
Atorgar a Esquius la plaça de cap uniformat dels Mossos implica deixar tot el camp a Trapero que, de facto, fusionarà en la seva persona les funcions de la Prefectura amb les de la direcció de Policia. Tot apunta que permetrà donar a la comissària Alícia Moriana el comandament més executiu com a número dos. El triangle Trapero-Esquius-Moriana permet buidar de contingut polític la figura del director Policia i laminar el poder de l’executiu sobre el cos. “Esquius mai s’enfrontaria a Trapero, ni a Moriana”, detalla un comandament que coneix bé Egara.
El neguit és, per exemple, del grup parlamentari de Junts, que en el seu dia va avalar Esquius com a cap del cos i després se’n van penedir. Al capdavall, que un uniformat faci de director és un canvi de paradigma que ni tan sols ho fa el ministeri de l’Interior, que no només té un secretari d’Estat de Seguretat sinó també un director general de Policia, i relega a un tercer nivell els uniformats, amb el càrrec de director adjunt operatiu (DAO), és a dir, màxim comandament uniformat de la Policia Nacional, i un altre pera la Guàrdia Civil que penja directament del director. En tot cas, amb Esquius, Trapero guanya la partida i acumularà de facto tot el poder.
