La seu central de la UGT és a la rambla del Raval de Barcelona. Un carrer amb contrasts forts: un hotel de luxe, l’edifici sindical, una parada de taxistes exclusivament pakistanesos i aquell matí -el d’aquesta entrevista- una víctima aparent del fentanil, que volta i volta sobre ell mateix. El sindicat d’ascendència socialista ha guanyat força i presència a Catalunya en la darrera tanda d’eleccions sindicals. El seu secretari general és un home d’allò que abans en dirien “de consens”. Pacient i astut, és capaç de lligar acords ací i allà des de les posicions més enfrontades. Camil Ros té una militància política juvenil independentista i és capaç d’analitzar què passa a Catalunya i de bastir ponts en sentits creuats. Pot entendre què és l’independentisme i per què s’ha enramat tant, però ara considera que el procés ha quedat superat per la realitat i demana, “sense renunciar a res”, nous consensos per “frenar la dreta i l’extrema dreta” a Espanya i per “avançar políticament amb els mateixos partits” a Catalunya.
El “procés”, almenys en una primera etapa, s’ha acabat amb l’aprovació de la llei d’amnistia i la pèrdua de la majoria absoluta independentista al Parlament. Quin balanç en fa?
No sé si s’acaba una cosa i en com en comença una altra, però és veritat que la vida política són etapes. I de sempre. Els principis i els finals no s’han inventat amb el procés. Per parlar d’aquest segle i no del passat, hi ha un moment determinant, que és la crisi del 2008-2010. Una crisi que és econòmica, però que acaba comportant-ne no sé quantes més, en polítiques institucionals, un rei que fins i tot se’n va de llargues vacances… Han passat moltes coses. Durant aquest període moltes de les organitzacions polítiques han viscut crisis internes. Vivim un llarg moment de crisi. Allò que els anys noranta van definir com la fi de la història…
Francis Fukuyama…
Exacte. Doncs, allò no era cert. No hi ha finals. Tot és evolutiu. Tot són crisis. Tot és cíclic, d’una manera o altra. Cal saber aprofitar els moments de crisi perquè els idearis polítics de cadascú puguin portar la societat cap a on calgui. El creixement important de l’independentisme arriba en un moment determinant, amb un govern dur del PP. Cal recordar el govern de Zapatero, l’acord del tripartit i la sentència del Constitucional. Allò van ser-ne els precedents i ja no en parlem. Jo vaig ser a la cuina dels que van negociar la manifestació del 10J. Amb una gran dificultat, però vam aconseguir un consens espectacular. La resposta del Constitucional va accelerar tots els elements del procés independentista. Ja no milito en cap organització, però la meva trajectòria té orígens en militàncies independentistes. Mai hauríem pensat que l’independentisme augmentés tant. Estàvem al 10 % de vot i poca cosa més. En aquells moments érem les criatures estranyes, els qui no teníem ni idea de què anava la cosa. Després em fa gràcia que quan tothom n’és, d’independentista, els que presenten unes altres opcions són menystinguts. Crec que cal respectar totes les opcions. Totes són legítimes i s’han de respectar.
Reprendré el fil: passem la crisi econòmica i les retallades, que són molt determinants per al nivell de la vida de la gent, però també en la crisi nacional, i tot s’accelera. Els governs del PP van aprofundir les retallades econòmiques i les democràtiques. En les vagues generals que convoquem durant la crisi ens trobem amb sindicalistes membres dels piquets que aguanten peticions de nou anys de presó, amb interpretacions esbiaixades de la llei. El procés independentista és una conseqüència d’aquell moment i una suma de tots aquells elements. No dic ni que sigui bo ni que sigui dolent. Han passat coses i hem tingut experiències. Molt bé. Ara cal mirar endavant. A mi em costa entendre la gent que es queda en les reivindicacions estrictes del moment de les retallades econòmiques del 2010 o la gent que s’ha encallat en la dinàmica de blocs nacionals del 17-18. Som al 24. Com afrontem el futur? Un dels reptes és com frenem a l’Estat espanyol la possibilitat que hi hagi un govern de dreta i d’extrema dreta. Un risc que a Europa és encara més efectiu. Catalunya viu al marc on viu i no en cap altre.
Parla de blocs. A Catalunya el bloc independentista i l’unionista encara marquen la política. S’equivoca qui els vulga veure superats.
Crec que ara ja no tant, tot i que en el moment que vivim d’investidura sembla que reviscoli. En el debat aquest de les legitimitats, el bloc dreta-esquerra té un paper determinant i el bloc nacional, també. La gent que venim d’un compromís social i nacional els considerem dues cares de la mateixa moneda. Per a nosaltres no és una contradicció. És un treball permanent.
I tant que marca contradiccions. Ada Colau va arribar a ser alcaldessa gràcies als vots de Manuel Valls i Jaume Collboni ho ha estat amb el suport del PP. Hi ha primat l’eix nacional. No li semblen prou contradicció ideològica? Ara mateix, si Salvador Illa no aconsegueix el suport d’Esquerra, ja es diu que podria tenir el del Partit Popular.
Sí, sí, però també és contradictori que, per mantenir el bloc nacional, es puguin fer retallades. Te’n poso un exemple concret en el cas del govern Puigdemont. La consellera de Treball i Afers Socials era Dolors Bassa. Estàvem al debat de la renda garantida, que ara tothom reivindica. T’haig de dir que en aquell moment el president Puigdemont la defensava, però t’haig de dir també -i no te’n diré els noms- que altres membres del seu govern, gent de Junts, deien que no es podia crear “el PER català”. Això també és un debat dreta i esquerra. Certs acords de l’esquerra de l’altre bloc tenen contradiccions -si per activa o per passiva et dona suport el PP-, però també n’hi ha si per activa o per passiva el vot d’Aliança Catalana t’acaba condicionant. Amb una pluralitat política molt marcada com la que tenim actualment, ens movem en aquestes realitats. Jo tinc una teoria, que he volgut dir dels cent.
Dels cent?
Si en l’anterior legislatura fèiem la suma dels diputats del PSC, Esquerra i Junts, sumàvem quasi cent diputats. Hi ha un element que són aquests cent. I això també és un bloc. Un bloc on perquè un pugi molt l’altre ha de perdre molt. Aquest bloc ara només té un diputat menys. És circulant i té una mobilitat interna pròpia. I això també mereix una anàlisi. L’altre bloc és molt més esquarterat, volàtil…
Després mirem si el seu bloc té cap sentit, que és possible que no, però m’agradaria que em diguera abans si Catalunya ha sortit econòmicament perjudicada després del procés.
L’element més poruc en qualsevol context és l’economia. A la mínima, trontolla. L’impacte del procés en l’economia catalana no crec que hagi estat determinant. Hi ha hagut altres elements.
El canvi de les seus socials…
Aquest canvi… És veritat que perdem la fiscalitat de les seus socials, però no perdem l’activitat de les empreses. L’impacte és relatiu. Hi havia uns altres elements més preocupants en el món de l’economia i de la precarietat laboral que influïen més que el procés. Ha tingut més impacte l’acord de reforma laboral que el procés. En aquest cas, en sentit positiu. Malgrat tot, hem aguantat com a país aquesta situació, que, vista des de fora, semblava una altra cosa. Hi ha tot el conflicte -que hi és-, però en els moments crucials del 2017 la gent anava a les manis, però l’endemà a primera hora tornava a treballar. Les manifestacions eren de tarda-vespre i de cap de setmana. L’activitat econòmica va continuar.
De tota manera, l’obsessió centrípeta cap a Madrid no naix amb el procés. Fins i tot podria ser-ne una de les causes. I això no ha canviat gens. Aquests dies ha estat notícia l’OPA hostil del BBVA per absorbir el Sabadell. Com es podria canviar o reduir aquesta tendència tan bèstia? Si parlem del sistema bancari, ha entrat en un procés boig. Però alhora també hi ha les darreres inversions empresarials en sectors estratègics des de La Caixa, des de Criteria. Això també és joc, no?
El problema serà qui manarà de Criteria quan no hi haja Isidre Fainé…
D’acord. Ja ho veurem. Pel que fa a l’absorció del Sabadell, me’n falten elements per saber de què forma part aquesta jugada, el perquè d’aquesta violència al sector bancari que abans no hi era. Abans tots els acords venien guiats pel govern espanyol o pel Banc d’Espanya, amb un cop de bisturí. En tot cas, nosaltres hem vigilat aquests processos per garantir els llocs de treball, l’ocupació de la gent o unes prejubilacions dignes. Aquesta nova maniobra no és això. Aquesta hostilitat és nova.
Però a mi em preocupa més una altra cosa. Fa unes setmanes em va venir a veure la Comissió d’Afers Socials i Laborals del Parlament del land de Berlín. Em van demanar per tot i em van preguntar quins processos de privatització hi havia a Espanya. Els vaig dir que no n’hi havia cap, perquè ja ho han privatitzat tot. Als anys 90 i al començament dels 2000, si comparem amb altres llocs d’Europa, a Espanya i a Catalunya hi havia sectors estratègics amb participació pública. Ara s’han perdut tots. La Generalitat té quatre cosetes. No ha fet una política decidida en aquest sentit. I això ens diferencia d’altres països europeus que han aguantat millor certes crisis i certs moments amb un pes públic important en aquests sectors. Pel que fa a la centripetació des de Madrid, que va fer més intensa Aznar, hi ha un sector concret que em preocupa. A Catalunya hem perdut molta indústria farmacèutica -encara que la mantinguem i ara l’àmbit de la biorecerca tingui tant de pes-, però hem perdut molt, tot centripetat cap a Madrid. I això no és a causa del procés, òbviament. Pel que fa a altres sectors industrials, de vegades perdem grans empreses per una qüestió de dúmping. Això no és tan important. El que jo trobo a faltar en polítiques industrials estratègiques és una definició clara de què volem, per quins els sectors estratègics importants apostem.
Com vol que els governs es posen d’acord en estratègies fonamentals, si fa deu anys que incorporen elements sensibilitats ideològiques contradictòries i s’ha mantingut amb suports parlamentaris més contradictoris encara? A part, aquest és el país del no a tot allò que em pot suposar la més mínima molèstia.
Quan jo portava la responsabilitat de la política industrial a la UGT van arribar fons europeus per a determinats projectes. En aquell moment a la Generalitat hi havia “el govern dels millors”. Van posar aquells fons en els set o vuit sectors industrials que consideraven més estratègics per a Catalunya. Això de distribuir els esforços a tot arreu no té cap sentit. A Catalunya hi hauria d’haver acords de país, allò que en diuen acords d’estat. Acords que vagin més enllà de les legislatures i els governs. Què tenim a Catalunya? Un sector d’automoció molt potent, encara que ara no ho sigui tant després de la pèrdua de Nissan i a falta de veure què passarà ara amb les noves inversions xineses. Luca de Meu quan va presidir la Seat va fer una reflexió molt interessant. Ell deia que Catalunya podia tenir un pol d’atracció, no només en l’electrificació, sinó també, en la connectivitat dels automòbils, amb aliances amb el País Valencià i Aragó. Tenim la Ford i l’Opel. Hi ha una potència i som al mig. Aquestes decisions s’han de prendre. Després hi ha el sector químic, relacionat amb l’energètic, que tenim a Tarragona. És un sector estratègic importantíssim.
Poc pot fer la Generalitat concretament en això…
D’acord, però pot planificar per assenyalar on han d’anar les inversions, pot marcar prioritats i preferències.
Ja tenim, doncs, el sector de l’automòbil i el químic.
I hi ha també l’alimentari, fora de les actuacions industrials, que sempre ha estat a la conselleria d’Agricultura, on no hauria de ser. Perquè el sector alimentari té uns nivells d’ocupació tan importants o més que els altres dos i, a més, aporta equilibri territorial. Aquest debat -aquestes prioritats- no es pot fer, perquè tot és actuar a curt termini. I aquest és el debat que hauríem de fer.
Les majories que han format Junts, Esquerra i la CUP fan mol improbable establir línies estratègiques comunes, perquè les sensibilitats econòmiques no convergeixen en quasi res. De l’altre costat passaria igual. La lògica nacional fa que les altres lògiques siguen molt complicades d’aplicar.
En el bloc d’esquerres, tal com es va fer amb el tripartit, sumen i podrien definir aquestes prioritats. Les esquerres, sense que calgui la CUP, sumen ara 68 diputats.
Però no sumen.
No suma res en aquest moment. Tenim, doncs, un problema. En aquests moments no hi ha res que sumi amb una majoria consistent, és veritat. Si Salvador Illa és investit i governa en minoria, li pot passar el que li ha passat a Aragonès. Hi ha una dificultat, sí. Però jo hi plantejo una reflexió. Hem aprovat la llei d’amnistia? Això ha comportat una majoria política d’estat que ha aconseguit aquest canvi, per moltes reticències que hi hagués al principi. Això no s’hauria d’acabar aquí. Resolguem la part de judicialització, que crec que és clau i determinant per poder tornar a una normalitat política i que el debat polític torni al tauler de la política, i després continuem. Totes les organitzacions polítiques, més enllà dels blocs, accepten la gradualitat, el diàleg. El debat que hi havia fa un any o dos ja no hi és. Això s’ha d’aprofitar.
Renunciant als objectius?
Sense renunciar a res, estem en un moment de continuar construint. S’ha d’aprofitar la majoria que hi ha al govern de l’estat, amb totes les dificultats. La majoria de la investidura a Espanya, amb tots els matisos que calgui, aquí a Catalunya hauria de trobar una solució política per continuar avançant. I a Europa, també.
Per a vostè, Junts és un partit de dretes?
Dins la seva composició, la majoria són dirigents que venen d’aquesta realitat, sí.
Li sembla més de dretes Carles Puigdemont que Jaume Collboni?
Ssssssí. Si ho situes en el marc dels partits, el Partit Socialista és el Partit Socialista. És veritat que la UGT a qui ha muntat més vagues generals ha estat al Partit Socialista, perquè també depèn de les polítiques de cada moment. Però dins les organitzacions i dins de la idiosincràsia de cadascú… No sé… Ara no és qüestió de dir que Puigdemont és de dretes i Collboni, no.
Li ho dic per aclarir-nos. Vostè ha parlat tota l’estona d’un bloc d’esquerres i jo li pregunte on situem Junts, perquè Junts sí que ha permès la investidura de Pedro Sánchez i supose que vostè els inclou en la majoria necessària per avançar a Catalunya…
Jo situo Junts ideològicament en el centre dreta. Com situo el PSC en el centre esquerra. Hi ha qüestions -i ho veurem si la legislatura continua a l’Estat espanyol amb la influència que hi pugui haver- en què apareixerà l’ànima de Junts. Al final, és Convergència amb més gent. És veritat que hi ha una part de Convergència que ja no hi és i que hi ha una part d’Unió dins el PSC, però al final Junts se situa en l’espai del centre dreta. Jo ho veig així. Durant el govern d’Esquerra en minoria ha estat el moment -suposo que més per una qüestió d’aritmètica parlamentària, de governar amb minoria- en què, des del punt de vista dels treballadors de la funció pública i en més elements socials, hem aconseguit més. Hem aconseguit pactar, fins i tot, aspectes importants en cada pressupost. En els d’enguany i en els de l’any anterior…
Va entendre que els Comuns rebutjaren aprovar aquests darrers pressuposts?
No. Jo em pensava que era un tema d’aquests de pressing. Si els havien acceptat l’any anterior, acabarien trobant la fórmula per acceptar-los, però van fer càlculs i es van equivocar.
Salvador Illa hauria de ser president?
Jo el que no veig és una repetició de les eleccions. Si s’ha de fer, es farà, però, si les repetim, l’aritmètica serà molt similar. Aquests cent diputats de què parlava abans es mouran una mica amunt o una mica avall, però poca cosa més. No crec que unes noves eleccions deslloriguin la investidura. Hem d’anar a una investidura ara.
I això vol dir que s’ha de sacrificar Esquerra Republicana?
No sé si s’ha de sacrificar o no…
Home, ha de votar que sí. Si s’absté, no hi ha investidura. I això els suposarà un cost.
Sí, és cert. La primera setmana després de les eleccions ho veia de manera diferent, però ara crec que tot s’està bunqueritzant. Nosaltres som una organització plural i tenim gent de tot l’espectre polític, també de Junts, i vaig fent sondejos. És veritat que aquesta setmana noto la cosa més tensa. Veurem si, després de la constitució de la mesa del Parlament amb una majoria independentista, la investidura va a part. La situació interna d’Esquerra Republicana tampoc ajuda a aclarir-se. La visió més enllà que han de fer Junts, Esquerra, el PSC i els Comuns també és determinar a quins acords poden arribar que també condicionin el govern de l’estat. L’actual majoria d’estat crec que ens interessa. Soc totalment contrari a la idea de com pitjor, millor. Per l’experiència que hem tingut com a organització amb les retallades, amb la repressió de les vagues que comentava abans i amb la del procés, no vull que governen el PP i Vox. Res de com pitjor, millor.
El sorprendria gaire que Salvador Illa acabara sent investit amb el suport o una abstenció de Vox?
No ho veig.
Molta gent no veia Jaume Collboni com a alcalde amb el suport del PP…
Les calculadores polítiques no són les mateixes que les que ens van donar a l’escola. Tenen un altre algoritme, sí. Però, a veure, el bloc independentista ha arribat al moment polític actual molt cremat internament i entre ells. La mateixa relació entre Esquerra i Junts per fer una aliança de govern és complexa, i encara més, si hi sumes el vot de la CUP. Puigdemont hauria de ser president amb el vot del PSC, no?
Així ho ha demanat ell, sí.
Veig això molt complicat. Pot passar, sí, perquè hem vist cada cosa… Però jo continuo insistint en la mateixa reflexió. PSC, Junts i Esquerra, sumant els Comuns, ho han d’aconseguir. La meva opció com a sindicat, plural i representatiu a Catalunya, és que aquests partits facin tots els esforços per arribar a algun tipus d’acord. El que vulguin. Ja no et diré l’un o l’altre. El que vulguin. Com a sindicat, nosaltres hi hem d’ajudar. Sempre ho hem intentat, ens hem reunit amb els uns i els altres, i hem aguantat les crítiques que ens han fet. Per exemple, vam ser la primera organització que va proposar els indults i vam acabar demanant el de Dolors Bassa en solitari…
Diu que vostès hi ajuden. Li sembla que hi ajudava Matías Carnero, el seu president, quan en un acte de campanya del PSC es va burlar del maleter en què Puigdemont hauria fugit?
Quan Matías Carnero al Parlament de Catalunya en la comissió del 155 explica les ingerències i les pressions de la monarquia molts d’aquests que ara el critiquen el van elogiar. Ell ho diu en un marc que és un acte electoral del PSC. Hi ha gent nostra, candidats d’Esquerra, que en actes d’Esquerra han dit unes altres coses.
Va parlar vostè amb ell?
Sí. Hi vaig parlar. Però en aquell marc concret. No he fet cap declaració sobre aquesta qüestió perquè entenc que va dir allò en un acte del PSC i com a candidat del PSC. En campanya. Això forma part de la nostra pluralitat i de les nostres contradiccions, però al final també és el país. Són aquestes coses que passen en les campanyes i la polèmica no va durar més de 72 hores…
Això passa amb tot. Alberto Núñez Feijóo ha fet referència unes quantes vegades a un pacte amb Junts, el seu partit el corregeix o el desmenteix, s’alça una gran polseguera i dura exactament vint-i-quatre hores.
Passa això, sí. En aquell cas vaig parlar amb Matías Carnero i amb gent de Junts. El problema de les campanyes i de l’activitat política en general és que les xarxes socials hi han aportat moltes coses, però també hi aporten molta visceralitat. El que ve després d’una declaració encara l’engrandeix o l’agreuja més.
Però això vostès, que tenen una responsabilitat pública, haurien de saber-ho. No haurien de caure en aquests paranys.
Jo dic el que passa. A mi no em passa tant, perquè jo intento tenir una altra actitud. Més enllà de les frases lapidàries que et toca fent eleccions sindicals o en alguns moments, com ara l’1 de maig, jo intento aportar més reflexió. A les meves xarxes això no em passa tant, tot i que també he pillat molt.
S’ha referit abans a la necessitat d’aguantar el govern de Pedro Sánchez. Creu que té recorregut, que pot allargar gaire la legislatura?
Depèn dels acords que tinguin amb la majoria que va portar la investidura. Si la legislatura passada era complexa, ara ho és més. Si la gent es pensa que amb l’amnistia ja està… No, no. És l’amnistia i són més coses. La legislatura passada, pel que fa a drets laborals, va ser espectacular. Mai en tan poc temps havíem aconseguit tantes coses: contractació estable, salari mínim interprofessional, l’acord i els augments de les pensions… Això no passa ara. Nosaltres esperem que es tanqui la carpeta de l’amnistia per entrar en l’altre gran element d’acord, que ara és la reducció de jornada a trenta-set hores i mitja.
Hi ha altres elements de treball. Per a Esquerra i Junts, per exemple, pactar com es pot fer un referèndum d’autodeterminació…
Això ho hauran de continuar treballant…
Ho poden treballar tants anys com vulguen, però el PSOE no l’acceptarà mai.
Tampoc havia d’acceptar l’amnistia i al final hi va entrar.
Creu que són dues qüestions comparables?
No. Aquesta és més complexa. Però cal generar complicitats, miniacords, acords… És veritat que necessitàvem l’amnistia per desjudicialitzar la política. També ara haurem de veure què fan els jutges. Però després he d’anar negociant altres realitats.
La UGT de Catalunya accepta un referèndum d’autodeterminació?
Nosaltres tenim uns acords estatutaris. Estem pel dret a decidir, una definició del dret a decidir molt més àmplia, en què no entrem en si ha de ser acordat o no acordat, redactada abans del 17. Ara et diré la meva opinió. Crec que ara, quan hagi de passar, ha de ser acordat. L’experiència em diu que no hi ha d’haver ni unilateralitats ni 155. Cap de les dues coses ens ha aportat millores. El procés de diàleg, de confiança, s’ha de continuar consolidant. Nosaltres som una organització que ja apostem pel diàleg en la negociació, no som un sindicat que s’estimi el conflicte permanent. Els acords polítics encara són molt més difícils que els nostres, però nosaltres hem acordat amb la patronal que la gent tingui contractes indefinits. Són pactes que ells rebutjaven. Tot és qüestió de gradualitats. Crec que en aquests moments no hem d’esborrar res -no és allò de “Jo m’he equivocat i tu has guanyat”-, però hem d’avançar amb gradualitat. Social i nacional. Entre el blanc i el negre hi ha tots els colors de l’arc de Sant Martí. S’ha d’anar construint i creant el clima perquè les coses passin. Això és el que hem de fer a curt i a mitjà termini.
Abans de les eleccions la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va dir que hi havia una extrema dreta -concretament, la italiana- amb la qual es pot pactar. Els resultats electorals no ho fan necessari, però l’opció hi és. Quina Europa estem fent?
Si anem blanquejant l’extrema dreta com l’estem blanquejant a Itàlia, patirem. Perquè, és clar, si l’extrema dreta ens garanteix més o menys la Unió Europea actual…
Sembla que una part sí que la podria garantir.
D’acord, però són els mateixos que putegen els nostres companys d’Open Arms per salvar gent a la Mediterrània, i a mi això no em serveix. A mi no em serveix l’acord amb aquests governs d’extrema dreta. El procés que hem viscut aquests últims anys de vacunació per tothom -que tothom tingui vacunes- s’ha pogut fer en part per la compra única que ha plantejat la Unió. Això es podria haver aconseguit amb l’extrema dreta, que és negacionista? Els fons Next Generation, amb totes les dificultats que hi ha hagut, amb tots els problemes perquè arribin bé a les pimes, tenen un element de reactivació econòmica per rebaixar els efectes de la covid, però alhora tenen un altre element de combat contra la crisi climàtica. Això hauria estat possible amb l’extrema dreta?
La dreta no pot calmar i moderar l’extrema dreta?
Te l’acaben colant. T’acaben colant retrocessos en matèria d’igualtat, en matèria social, t’acabaran colant les retallades. Hem de recordar que no fa tant, el 2008 vam patir les retallades. Ara hi tornarem…
És que l’endeutament públic conseqüència de la reactivació necessària contra els efectes de la pandèmia no es pot eternitzar.
I com ho fas?
Òbviament reduint despeses, sí, amb retallades.
Però depèn de quina despesa vulguis reduir. Ho simplifico: si redueixes per aquí, en elements socials, però augmentes l’armamentística, ja defineixes quina política vols fer. Anem cap a un procés d’uniformització fiscal o no?
Es pot reduir la despesa armamentística europea amb la Rússia actual?
No dic això. Dic que si anem gastant més i més en armament i reduïm despesa social…
Amb la invasió d’Ucraïna, el moment no convida exactament a reduir la despesa armamentística…
Doncs, potser hi hauria d’haver més fiscalitat per pagar-la.
Més encara?
Més encara? Els nostres estàndards de fiscalitat de Catalunya i de l’Estat espanyol, si agafem la mitjana europea, no són alts. Els països que han resistit millor les crisis econòmiques -les de la covid, les del 2008-2010- són els que tenen més estat del benestar i més indústria. Si tens més estat del benestar, és perquè hi ha més impostos.
Si apuges els impostos a les indústries -vostè abans parlava de dúmping- aquestes indústries es deslocalitzaran.
Les empreses industrials que generen llocs de treball directes i indirectes han de tenir una fiscalitat pròpia, i els que són distribuïdors, comercialitzadors o fins i tot especuladors n’han de tenir una altra més alta. Igual que jo demano per a les persones una fiscalitat progressiva amb els ingressos, demano una fiscalitat progressiva en funció de l’activitat de cada empresa.
Ara que es refereix a la indústria. L’ha sorprès que en la protesta del camp els sindicats tradicionals n’hagen quedat apartats i la protesta s’haja articulat al voltant de noves organitzacions del sector?
Això ja ho veurem d’aquí a uns anys. Nosaltres com a sindicats havíem de desaparèixer amb les retallades, arran de l’aparició de les marees i tot allò, i aguantem. Les organitzacions grans i tradicionals -UGT, Comissions, Unió de Pagesos…- són necessàries. Són necessàries per a canviar les coses.
Ara ha aparegut una nova organització, Revolta Pagesa, que les vol canviar amb més decisió i més garanties.
Les marees del 2008, que havien de menjar-se els sindicats irrompen amb força, però després s’ha de veure si es consoliden com a organitzacions estables. Surten d’una reivindicació justa, responen a un malestar de la gent que hi és, però després tot això s’ha de negociar, s’ha d’acordar, i no pots aconseguir-ho tot. Si parlem del camp, a Catalunya tenim una sort. A les mobilitzacions de la pagesia no s’han infiltrat l’extrema dreta i Vox. A la resta de l’estat, sí.
Recorda la irrupció d’una força al sector del taxi de Barcelona que en origen no era sindical? Molts la identificaven amb l’extrema dreta, es deia Élite i ara s’ha convertit en l’organització majoritària…
Sí, però el sindicat majoritari del taxi a Barcelona tampoc no viu aïllat, s’ha de coordinar amb altres organitzacions. És veritat que en certs sectors hi ha un cert corporativisme, sí, però…
Vostès no són víctimes de la burocratització, també del corporativisme, de la maquinària administrativa i les inèrcies de sempre que afecten les grans organitzacions i que els acaben separant en el seu cas dels treballadors?
No, no ens en separem. De cap manera. A mi m’agradaria créixer molt més i representar molta més gent. Em preocupa què podem fer per arribar a gent precària, a gent que ho passa malament. Ara, t’he de dir que la UGT abans del procés d’eleccions sindicals que es va fer entre l’any passat i l’altre tenia entre 17.000 i 18.000 persones a les empreses. Ara en tenim 20.000. No creixem tant com voldríem, però creixem. Creixem en sectors diversos. Som la primera força a la Generalitat de Catalunya i no ho havíem estat mai. Al sector de la sanitat vam traure més vots que el sindicat de metges. Necessitem més agilitat, més d’allò? Segur. Ara, nosaltres arribem a acords que tenen efectes directes en tota la gent. La legislació espanyola no hi ajuda. Té una cosa positiva, però no hi ajuda. A la legislació alemanya, per exemple -ho explico molt ràpidament-, els acords s’apliquen a la gent afiliada. Hi ha molta més afiliació. Quina és la virtut de l’espanyola? Quan nosaltres arribem a un acord afecta tots els treballadors. Fins i tot els que estan en empreses petites sense representació sindical. Els acords de reforma laboral o d’un conveni col·lectiu també els afavoreixen. Però això fa que la gent no tingui la necessitat d’afiliar-s’hi. Vostè abans parlava dels grans sindicats… Durant el procés la Intersindical va anar creixent, però no arriba al 3 o al 4 % de representació. Nosaltres som a prop del 40. I això es manté i puja.
Ja que parla de la Intersindical, Catalunya té un marc polític propi. No hauria de tenir sindicats nacionals propis?
La legislació sindical de cada estat ens marca. És important que quan la gent es dedica al sindicalisme faci sindicalisme. Tu pots ser agent sociopolític, fer política, però tu has de donar resposta als treballadors i els has d’ajudar quan tenen problemes. El nacionalisme català als 70 i als 80 no va prioritzar això. Va prioritzar la llengua, la cultura i la política. Al País Basc i a Galícia també van prioritzar el moviment sindical. Diuen que el moviment sindical d’ELA als orígens és PNB, però això no és veritat. Els orígens d’ELA són gent de les esquerres, dels pallaquistes d’aquí, que allà es van dedicar al sindicalisme. Aquí va anar d’una altra manera. Alguns vam creure a partir de mitjans dels 90 que aquell era el model i ens hi vam integrar. Crec que a Catalunya aquest model sindical no li ha anat malament. M’estimo més que a Catalunya la gent triï el seu sindicat per la seva acció sindical.
S’hi resigna, al model actual.
No. Crec que està bé. És veritat que l’altre model hauria pogut tenir un creixement a partir del procés i totes les crisis, i el té, però després no el consolida. Si els treballadors de la Generalitat o dels ajuntaments, que és on havien tingut més creixement les opcions sindicals independentistes, després de quatre anys ens acaben votant, deu ser per alguna cosa.
Això ens pot portar a algunes contradiccions. Per exemple, quan es decideix pactar el traspàs de Rodalies a la Generalitat els sindicats espanyols s’hi oposen. Això trenca “la unitat de mercat”, diuen. Quan la UGT a Espanya rebutja aquest traspàs vostès què fan?
Defensar-lo i negociar-lo. I reclamar que es respectin els drets dels treballadors. És curiós. Alguns mitjans de comunicació van insistir molt en el comunicat que va fer Renfe en l’àmbit de l’estat i, en canvi, quan en fa un la secció sindical de Ferrocarrils de Catalunya de la UGT no li van donar la mateixa importància. No fan cas quan una secció de la UGT de Catalunya defensa el traspàs ben fet. Ara, el traspàs s’ha de fer bé, respectant els drets laborals de tots els treballadors. S’ha de fer amb garanties. Jo vaig provocar una reunió de la federació estatal que hi ha a Rodalies amb la consellera de Territori per abordar totes les qüestions. Nosaltres estem ajudant perquè el traspàs es faci.
