Sorpresa absoluta a la seu de l’Audiència Nacional. La sala d’apel·lacions integrada pels magistrats José Ramón Navarro Miranda, Manuel Fernández Prado -que n’ha estat el ponent- i José Ramón González Clavijo, ha decidit anul·lar la sentència de la secció quarta que va condemnar a cinc anys i vuit mesos de presó per un delicte de suborn qui havia sigut comissari en cap de l’aeroport de Madrid-Barajas, Carlos Salamanca. Una decisió simbòlica i clau, perquè aquest sumari és el que va obrir la veda contra la policia patriòtica i ha generat la quarantena de causes separades de l’operació Tàndem. Un cas de suposats suborns que descrivia tota una biosfera de luxe amb rellotges, cotxes Porsche i quadrilles de flamencs.
Els magistrats són força contundents en entendre que la sentència d’instància “pateix de claredat en els fets provats i presenta contradiccions que tenen repercussió en la qualificació penal“. D’aquesta manera, la sala estima parcialment el recurs de Salamanca i, de moment, ordena redactar una nova sentència per esmenar contradiccions i la manca de claredat en el relat que exposa els fets provats de la resolució. Una resolució dura on asseguren que no arriben a entendre la sentència del tribunal que els va condemnar pel garbuix de fets, comportaments i proves aportades amb la decisió final.
Uns diners a canvi de bons tractes
En aquest sentit, la sala d’apel·lacions recorda que la sentència d’instància, dictada el passat 17 d’abril, condemnava el comissari Salamanca, amic íntim del comissari José Manuel Villarejo –que curiosament no estava imputat en aquest cas– per haver rebut entre el 2010 i el 2015 regals en espècie i en metàl·lic, entre els quals hi havia cotxes de gamma alta, rellotges de luxe i diners, d’empresaris que el recompensaven per haver donat “el millor tracte i consideració als clients” i familiars de, entre d’altres, l’empresari Francisco Menéndez, també condemnat en aquesta peça del cas Tàndem. En concret, l’acusació imputava a Salamanca deixar passar passatgers amb maletes de diners a petició de Menéndez.
Tant Salamanca com Menéndez van ser absolts –pel mateix tribunal que els va condemnar per suborn– del delicte continuat agreujat contra els drets dels ciutadans estrangers en la modalitat d’afavoriment de la immigració il·legal, perquè ja que els magistrats van considerar que no havia quedat acreditat que el comissari hagués infringit les normes reguladores del control d’immigració al lloc fronterer de l’aeroport, del qual se l’havia acusat per afavorir el trànsit il·lícit de persones procedents de Guinea i que treballaven a les empreses de Menéndez, entre aquestes, l’empresa estatal de petrolis de Guinea.
Així, el tribunal d’instància va concloure que Salamanca no va donar de manera il·legal visats de frontera, ni facilitar que els viatgers eludissin els controls duaners o recollint-los de l’escaleta de l’avió. Per tant, els magistrats que ara han revisat la sentència dels seus companys de toga admeten que no saben “en què va consistir aquest tracte preferent” i, per tant, conclouen que hi ha una manca de claredat dels fets. Fins i tot, critiquen que en els fets provats s’arriba a afirmar que Salamanca acceptava suborns per infringir la normativa reguladora del control de persones i mercaderies que arribaven a l’aeroport, “però no s’expressa cap comportament que el comissari Salamanca portés a terme o ordenés fer a favor dels clients de Francisco Menéndez que impliqués la infracció d’aquesta normativa”. “Una contradicció” que, a criteri dels magistrats d’apel·lació, exigeix anul·lar la sentència i la condemna i obliga a tornar a redactar la resolució.
“Valoracions genèriques”
“La conseqüència és que en el relat de fets ens trobem amb referències genèriques i amb contradiccions, que no ens permeten conèixer el comportament concret del recurrent, què es recompensava, per poder valorar si realment es tractava d’un acte injust. Ni consta, ni es pot saber, per tant, si s’ha produït”, conclouen. Una “manca de precisió i també una clara contradicció entre els comportaments injustos, que el tribunal d’instància rebutja en estimar-los no provats, i els d’atenció i tracte preferent, per arribar a acceptar regals per fer conductes amb infracció de la normativa de control de persones i béns, que el tribunal accepta i que utilitza com a base del suborn”.
La sala d’apel·lacions explica que la via del recurs d’apel·lació no permet en aquest cas -per les contradiccions de la primera sentència- que el tribunal refaci els fets provats. Per això, convenen que ha de ser el tribunal d’instància, la secció quarta de la sala penal, la que dugui a terme aquesta tasca corregint les contradiccions que s’aprecien en els fets provats i refent la resolució esmenant les contradiccions entre els fets i la condemna.
