De jove va ser una periodista tractoret. A l’Avui. Anna Grau deixava empenta per on lliscava perquè tenia caràcter. Els ho poden preguntar a uns quants líders polítics de l’època, que es miraven els seus ulls, però no entenien que darrere hi havia la tinta. Sovint va ser pitjor per a ells, perquè el text no els perdonava. Se’n va anar a viure als Estats Units, on va fer un gir -o així es pot entendre, encara que a ella no li agrade- i va treballar per a l’ABC. De retorn no va tornar a Barcelona, sinó a Madrid. Va ser parella del net de Hemingway i durant tres moguts anys de Fernando Sánchez Dragó. Decebuda amb la cultura catalana -diu-, va prometre com Scarlett O’Hara -¡Señorita Escarlata!- que mai més tornaria a escriure en català. Va ser un jurament sòlid que ara s’ha fet líquid. Derrapant més en el gir, va ser presidenta de Societat Civil Catalana a Madrid, que considera encara el setè cel, i després diputada de Ciutadans i candidata a l’alcaldia de Barcelona en l’era de Carlos Carrizosa. Ciutadans s’ha dissolt -i també Carrizosa-, però Anna Grau, no. Torna a fer de periodista, potser més àcida, més sàvia, manté els ulls de ciència-ficció i viu a Barcelona, on ha escrit En la boca del dragón, aproximació -com Falles folles fetes foc– a una relació d’aquelles que n’entren tres en una dotzena. Al contrari que Alicia Sánchez-Camacho, proclama que hi viu bé. Ara explica ací el perquè de tot plegat, escriu una novel·la de ficció i se sent plenament escriptora.
No sé per on començar aquesta entrevista, però vostè m’ho ha posat fàcil amb la publicació del llibre En la boca de dragón, que explica tres anys de relació amb l’escriptor Sánchez Dragó. [Trau el llibre de la bossa i el mostra, amb picardia, a la càmera]. Això és un homenatge o una venjança?
És més un homenatge que una venjança. És veritat que jo soc una persona molt rancuniosa, però gens venjativa. La qual cosa és una ganga per als altres, encara que no sempre per a mi. No, no, no. No tinc altra feina jo que fer un llibre com una venjança. Si volgués fer llibres venjatius, tinc una llarga llista negra en la qual no hi hauria aquest senyor. De tot allò ja fa bastant. La meva relació amb ell es va allargar del 2014 al 2017. Em penso que és bo per al llibre que estigui reposat, no haver-lo servit calent. Avui precisament, en el moment en què vostè em fa aquesta pregunta, es compleixen dos anys de la mort de Sánchez Dragó. He d’admetre que la seva mort em va impressionar més del que esperava. Hi mantenia una relació cordial, afectuosa, però em va impactar més del que esperava. Per això la necessitat d’escriure aquest llibre. Sempre tens dubtes. Entrar en la teva vida privada… encara que li dono una altra dimensió perquè hi parlo de coses, no només d’amor. Hi ha molt amor, però no només amor.
El que em va acabar de decidir és que a mi mai m’havien demanat tantes explicacions, mai m’havien faltat tant al respecte, mai m’havien jutjat tant com arran d’aquesta relació. I no només a mi. Tal com ho explico, a altres persones de l’entorn d’aquest senyor també els van demanar comptes. Jo crec que en aquest país, al món en general -perquè això forma part del que jo anomeno la dictadura woke-, s’ha entrat a sac en la vida privada de la gent d’una manera que hem de posar peu en paret. Aquest llibre és un homenatge a les persones que pensem que ja som grandetes per a decidir a qui volem estimar, com volem viure -evidentment, dins una sociabilitat i d’un respecte a tothom-… Si aquest llibre vol ajustar comptes amb algú, seria amb els qui no tenen clar això.
La criticaven perquè vostè era molt jove comparada amb ell o perquè ell era un escriptor que s’havia escorat molt cap a l’extrema dreta?
Em criticaven per tocar els collons. Quan ets periodista -i vostè no em deixarà mentir en aquest sentit- et donen canya. I més ara, que vivim en una societat tan polaritzada, amb tanta mala llet. Crec que es pot ser molt dur, molt incisiu, sense mancar al respecte i sense insultar. I sobretot, sense entrar en la vida privada. Jo vaig viure sis anys als Estats Units i llavors encara es notava la diferència entre la fal·lera americana per fiscalitzar la vida privada i l’actitud europea. A Europa -i especialment a Espanya i a Catalunya- hi havia com un respecte. La gent no hi entrava, en aquestes coses, sempre que fossin coses dignes i legals. De cop i volta això es va capgirar. Quan m’ho feien només a mi jo no n’era del tot conscient, perquè a mi com a periodista m’han atacat molt, m’han qüestionat molt, m’han donat molta canya. Però quan em vaig adonar que a altres persones de l’entorn de Sánchez Dragó, que no tenien la mateixa exposició pública que jo, els havia passat igual, llavors me’n vaig adonar i vaig reaccionar. És com quan surts d’una relació tòxica. En aquell cas la relació tòxica no era amb en Dragó, sinó amb els Dragó haters. Però jo crec que en el meu cas personal era que buscaven una excusa i no sabien a què agafar-se.
Per què buscaven una excusa? I per què en el seu cas?
Està malament que jo ho digui, però a mi no és fàcil guanyar-me en una discussió. Fins i tot si no tinc raó.
En soc conscient.
I per què és així? Perquè jo soc infal·lible i mai m’equivoco? No. És perquè no acostumo a parlar per parlar. Les coses que dic… Em puc equivocar, però alguna n’encertaré. Hi dono moltes voltes, a les coses. Quan dic una cosa està meditada. Com a periodista, no parlo per parlar. Intento no parlar d’allò que no sé, buscar la informació… M’he trobat com a periodista -també en la meva etapa com a diputada- que no tothom fa els deures. No és que jo fos més eixerida que els altres. Crec que jo soc més treballadora que els altres. Que els altres venien i deien la primera cosa que els passava pel cap. Els altres quan no saben què dir s’emprenyen.
No m’acaba d’explicar per què la van criticar tant per aquesta relació…
Miri. Si algú es llegeix els índexs dels capítols del llibre, se’n pot fer una idea. En llegiré, espigolant, alguns dels títols. Ho faig en castellà, no per tocar els nassos, sinó perquè el llibre és en castellà: “¿Pero cómo podías estar con un hombre tan exageradamente más mayor que tu?”, “¿Pero cómo podías estar con un hombre tan de derechas?”, “Era verdad lo de las afroditas japonesas y lo de las maratones de sexo tántrico?”… En fi, a veure, jo hi veig molta misèria i molta enveja. El Dragó em portava trenta-un anys, però no era el primer senyor més gran que jo amb qui havia estat. Sempre he tingut una fal·lera, una flaca, pels homes més grans que jo. Admiro la intel·ligència, l’experiència, la personalitat… Això, sols trobar-ho més en persones més quallades que en persones a mig coure. Fins i tot físicament m’atrauen els homes més clàssics, més masculins, més fets. No m’agraden els yogurines. I el fet que ell fos de dretes… Jo també he estat amb una persona molt d’esquerres. De fet, amb la majoria de les relacions que he tingut ideològicament hem anat poc alhora. No he tingut nòvios de la meva corda. Però això mai ha estat un problema per a mi. Concretament, amb en Dragó tenien moltes bronques, però…
Això volia dir-li. Perquè una de les bronques més bèsties del llibre arriba arran d’una discussió sobre Trump…
Sí, però, miri, una bronca en tres anys. A veure, en política en Dragó i jo no estàvem gens d’acord. De fet, ell era d’una altra època i tenia unes altres idees. Ell es fotia molt de mi, per exemple. Li importava un rave Catalunya. No Catalunya en si, sinó els problemes polítics de Catalunya. Ni a favor ni en contra. Deia que això no li interessava a ningú. I per a mi era un tema substancial i capital. I sí, en Dragó i jo vam tenir la gran bronca el dia abans de la victòria electoral de Donald Trump el 2016. Ell anava amb Trump i jo amb la Hillary Clinton. Però, miri, allò va ser una cosa extraordinària, en el sentit que no era habitual. Era més normal que jo em fotés del que pensava ell i ell es fotés del que pensava jo. I santes pasqües. Aquella vegada no sé què va passar. Suposo que es va bloquejar. Però diu molt a favor seu que fos una cosa tan insòlita que mereixi que la destaqui al llibre. En canvi, hi ha altra gent, que no té amb mi la confiança que em tenia en Dragó, que, si els deixés, sortiríem a bronca diària. Era molt estrany que en Dragó s’emprenyés amb algú simplement perquè no pensés com ell.
Vostè afirma que cadascú té dret a la seua intimitat, però quan algú escriu un llibre com aquest és obvi que hi renuncia.
Perdoni… [Riu].
Bastant. Vostè explica amb pèls i senyals una relació sentimental privada… I ja deu saber què vol dir això.
El llibre s’ha publicat l’any 25 i jo he patit els atacs des de l’any 14. És al revés. El llibre és una reacció contra això. No només, però segurament l’empenteta per a escriure’l… Jo vaig sentir la necessitat d’escriure’l quan ell va morir, sí, però no sempre -i les persones que escriuen espero que m’entendran- aquesta necessitat equival a la de publicar. Podria haver-lo escrit i el podria haver guardat en un calaix. El podria haver deixat només per a mi. O podria haver-ho deixat per a quan jo em morís. Però, a part que ell ha mort, i això també em va llevar dilemes ètics… De fet, totes les persones del seu entorn que cito surten amb un pseudònim.
Però són fàcilment identificables.
Apareixen amb un pseudònim com una mostra de respecte i també perquè qui no els coneix hagi de treballar una mica si els vol identificar.
I per evitar-se problemes legals.
No crec que hi hagi res en el llibre que mereixi un problema legal. En tot cas, ha estat publicat en una editorial molt seriosa, La Esfera de los Libros, que té un sòlid departament jurídic. [Riu]. I no se’n van queixar. Però, en tot cas, podria haver-lo deixat en un calaix o podria haver-lo literaturitzat més. Podria haver fet una novel·la amb personatges difícilment identificables. Ho vaig fer precisament per això. Com una reivindicació, com una resposta a tots aquests atacs, a tota aquesta incomprensió. I com una defensa…
Autodefensa?
Podríem dir-ne autodefensa, sí. En defensa pròpia.
Com mossèn Cinto…
Com una defensa, potser, sobretot dels altres. Perquè jo tinc el caràcter que tinc, el costum que tinc de defensar-me. Però hi ha persones de l’entorn del Fernando que els ha passat el mateix i que no tenen la mateixa capacitat de defensar-se. I hi ha persones que no tenen res a veure amb el Dragó i que els està passant això mateix en un altre lloc. Perquè -hi insisteixo- la nostra societat s’està tornant molt invasiva.
A veure. Vostè es despulla en la novel·la i el despulla a ell. No sé què té això de defensa i, per contra, després no es pot queixar que la gent s’hi fique.
No. Això és un striptease a càmera lenta. De fet, jo recomano a qui es vulgui llegir el llibre que ho faci a poc a poc, que ho faci entre línies, perquè hi ha moltes coses que no es diuen directament, però, si un els dona voltes, són molt suggerents. Tot el que dic al llibre és veritat, però no hi ha tota la veritat. La intimitat té moltes capes. Jo en dono moltes claus, però tampoc hi és tot. I perdoni, jo no em queixo perquè la meva intimitat sigui coneguda. No tinc res a amagar. No és la mateixa cosa desconegut o conegut que jutjat o no jutjat. La meva relació amb el Fernando dura tres anys. El primer any i mig és clandestina. En aquell moment ni ell ni jo no volíem que fos coneguda. De fet, aquesta és una de les raons per les quals en aquell moment vaig rebutjar dues invitacions per a entrar en política. Com a bona periodista sé que, si amagues alguna cosa -que no cal que sigui il·legal o una podridura-, una cosa que no vols explicar, no et fiquis en política. No t’hi fiquis perquè la política exigeix una transparència total.
Jo no em queixo que la meva relació fos coneguda, però sí dels intents de demonitzar-la. De fet, aquest llibre té aquest sentit. Opinar està bé, però hauríem de ser més curosos abans de demonitzar la vida privada dels altres. El dia que el vaig presentar vaig recordar coses que han dit ministres de Podemos i que no s’hauria atrevit a dir Pilar Primo de Rivera. Per a això ja hi havia la Sección Femenina. No calia un feminisme tan progre per a acabar tenint una cosa així.
Va conèixer Fernando Sánchez Dragó en una conferència en la qual vostè explicava la vida de les dones al costat dels hòmens considerats genis… Volia provar-ho en la pròpia pell?
La història d’aquella conferència, si l’expliquem, també té gràcia. Jo el conec l’any 93 en un viatge a Mèxic. No passa res, hola i hola, i ja està. Passen vint anys i ens tornem a trobar llavors per casualitat en un esmorzar de periodistes a l’hotel Ritz de Madrid. Allà comença una certa tonteria, però jo en aquell moment mantenia una altra relació amb un senyor que es deia John Hemingway i que no es deia Hemingway per casualitat, sinó per ser el net del famós escriptor. L’avi, Ernest, tenia absolutament obsessionat el Dragó. Quan va saber que jo festejava amb un Hemingway li va faltar temps per a traure tota l’artilleria pesant. Em va convidar, doncs, a participar en unes jornades que ell feia i que es deien Encuentros Eleusinos. Jo en aquell moment ja no estava amb el John. Ja l’havia aviat. Tampoc estava amb el Dragó ni tenia cap intenció d’estar-hi. Estava en fase de no, no, no, no vull de cap manera. Ell, d’alguna manera, m’enredra per a anar a la conferència, que es feia al Marroc. I jo li poso dues condicions. Li vaig dir: “Si vinc, no et vull fer fora de l’habitació a cops d’escombra”. “No, por favor -em va dir-, esto es una cosa profesional”. I segona: “No faré una conferència parlant de les meves intimitats amb John Hemingway. Si tant t’interessa el tema, puc fer-ne una de la relació de homes genials o excepcionals amb dones. I aquí sí que en puc donar algunes claus”. Em va dir “estupendo” i avant.
Òbviament, a ell el va encantar el tema perquè s’hi va sentir summament identificat. De fet, la tesi que vaig defensar en aquella conferència, la mantinc. Normalment, les dones genials -no sé si genials, més que genials, brillants- busquen homes brillants també. En la dona l’admiració és el pas previ a l’amor. És molt difícil que una dona estimi algú que no admiri abans. La dona amb un elevat grau d’exigència intel·lectual o artística -com en vulguis dir- busca coses així. L’home, no sempre. L’home brillant de vegades té un rampell narcisista. Està acostumat a ser el Rei Sol. Hemingway és un cas de manual. Ell va tenir una companya extraordinària que va ser la seva tercera dona, la Martha Gellhorn, que surt molt al llibre…
Una periodista que ell volia eclipsada…
Hemingway es va indignar perquè ella li pogués fer la més mínima ombra. Una ombra ridícula, perquè ell tenia una fama mundial aclaparadora. Tot i el mèrit d’ella. Ella en tenia moltíssim. Per exemple, ha quedat gravat que ell va ser al desembarcament de Normandia… I no! Ella sí, ella hi va ser. Però ella el venerava, l’idolatrava. Ella era millor reportera que ell, perquè era una persona que, per començar, no s’inventava coses, que no deia mentides. I ell, per contra, mare de Déu… Però ell era millor novel·lista. Tenia una màgia que ella no va tenir mai. Però ella el venerava, besava per on ell escrivia. I ell mai en tenia prou.
Per què li van cridar l’atenció aquesta mena de relacions tan complicades? Per la seua relació amb el net de Hemingway?
El meu Hemingway no arribava a la sola de la sabata a l’avi. Per això no ens hauríem de preocupar. De narcisisme, n’anava sobrat; de genialitat, no. No. A veure, jo no em considero un geni. No crec que en Dragó fos un geni tampoc. Això sí, era una persona extremadament intel·ligent i brillant. Molt culte. Amb un gran rigor intel·lectual, cosa que no abunda. Ara, jo entenc una altra cosa per geni-geni. Hi insisteixo: si tu ets una dona amb aspiracions intel·lectuals, tens tendència a buscar un company que les comparteixi amb tu, i això no sempre condueix a la complicitat. Per desgràcia, això condueix de vegades a una rivalitat, injustificada, perquè, ja dic, la dona que s’està amb un home que d’alguna manera ha triat pels seus mèrits intel·lectuals i artístics… ell ja té molta feina feta, perquè ella l’admira. No l’estimaria si no l’admirés. No l’admiraria si no l’estimés. Aquesta mala bava d’alguns homes… Hem parlat d’Ernest Hemingway, però també podríem parlar de…
De Picasso…
De Picasso, sense anar més lluny. De Tolstoi, també! Hi ha una sèrie d’homes genials que les dones que tenen al costat, si no són tontes, millor que ho semblin o que s’ho facin. I jo he de dir que amb en Dragó jo no vaig tenir aquest problema. Seria perquè ell em treia tant avantatge o perquè anava tan sobrat. Ell havia guanyat el Planeta, no sé quants premis més, tenia quaranta llibres publicats, havia fet tots els programes de televisió… Era molt difícil que jo li fes por. No hi havia diguem-ne motiu. Amb altres sí que m’ho he trobat. Amb altres que tenien les mateixes pretensions, però que no havien tingut el mateix èxit, m’ho he trobat. I és una cosa que m’entristeix molt. Perquè dius: “Llavors què passa, que m’he de buscar un macarra jo també perquè, si no, no ens en sortirem?”.
S’hauria acostat vostè a Picasso o a Tolstoi?
No. Tolstoi em cau molt malament. És un gran escriptor. Hi ha un llibre de Tolstoi que em glaça la sang i que a la gent li agrada molt, que és Anna Karènina. Alguns es pensen que Anna Karènina és una novel·la romàntica. Tot el contrari. I no faré spoiler i diré com acaba, però des de la primera pàgina Tolstoi empeny Anna Karènina a tirar-se al tren. Jo la comparo sovint -i la gent es pensa que és per épater- amb un llibre fantàstic, que és Fortunata y Jacinta, de Benito Pérez Galdós. És una mica el mateix plantejament. Sobre una història d’amor d’una dona caiguda, Galdós construeix tot un fresc històric, el Madrid de la Restauració. Són mil pàgines de novel·la. Es diu aviat. Però la tendresa amb què Galdós tracta la Fortunata, la comprensió que té per la mentalitat femenina, és diàfana i radiant. En canvi, Tolstoi… El Tolstoi podria ser perfectament de Podemos!
Apa!
Escriu molt bé, però podria ser perfectament de Podemos.
Quines comparacions… En budista. No ens hi entretindrem, perquè açò s’allargaria com una partida de ping-pong…
A més, maltractava la seva dona permanentment. I els fills.
Això no ho discutirem. També Rousseau. D’acord. Però no crec que Tolstoi, a part d’intentar-ho amb ell mateix, empenyera cap personatge a la mort…
El moralisme sinistre…
Potser és pitjor el de Dovstoieski…
No, Dovstoieski m’agrada molt més com a escriptor que no Tolstoi.
No m’estranya.
Jo penso que els escriptors russos… Hemingway solia dir que, com a escriptors hi havia els russos, els russos, els russos i tot desert fins al número deu, i aquí començava la resta del món. I hi estic bastant d’acord.
Els russos, els russos, els russos i després, ell…
Una de les meves frustracions és no poder llegir en rus. M’agradaria molt poder llegir en rus.
Repesquem aquella conferència, perquè aço s’assembla cada vegada més a un curs de Navókov. En aquella conferència vostè va dir una cosa terrorífica. Quan Sánchez Dragó la presenta i parla del seu passat, vostè el talla i diu: “Ja no escriuré mai més en català”. I ho diu d’una manera fulminant, lapidària. Per què va prendre una determinació tan greu?
Jo vaig decidir… Li he de dir que ara aquesta decisió és més fluïda. En aquell moment era sòlida i ara és més líquida.
Per què? Què la va portar-hi?
Jo, fins als 35 anys, per defecte escrivia en català. Podia escriure en castellà i…
Era la seua llengua. Jo la vaig conèixer així…
Bé. El català és la meva llengua mare, però jo sempre dic que el castellà és la meva llengua pare, perquè hi he mantingut una relació molt intensa des de petita, gràcies a la literatura, precisament. De fet, m’agradaria precisar que això també té molt a veure, per a mi, amb un curiós enfocament de les classes de literatura, almenys a la meva època, perquè ja fa temps que vaig acabar l’institut. A la meva època les classes de literatura catalana eren lamentables comparades amb les de literatura castellana. Hi havia una selecció dels autors que jo qualificaria com a mínim de peculiar. Ara parlàvem de Tolstoi. Amb les crítiques que puguem fer a l’home, ningú pot negar que és un grandíssim escriptor. Ara imagini’s vostè que a un estudiant rus no li parlessin mai de Tolstoi. Això és el que ha passat aquí.
A la meva època un es podia escolaritzar i arribar a la universitat sense haver sentit mai les paraules “Josep Pla” o “Josep Carner”. No diré noms, perquè no vull assenyalar ningú, però en canvi es donava molta visibilitat a autors comparativament menors, però que encaixaven més amb una mentalitat més esquerranosa. Es parla molt del nacionalisme, però en aquella època al meu institut tots eren comunistes tret d’un, que era de Convergència i Unió. Un era de CiU i els altres eren tots del PSUC. Se salvava qui se salvava. “Aquest, no, que és massa això. Aquell, tampoc, que no és prou antifranquista”. No anàvem tan sobrats aquí de genis. Si entraves a la classe de català i t’havien esporgat les millors branques de l’arbre i entraves a la classe de literatura castellana i començaven amb Neruda, seguien amb Lorca i acabaven en Cervantes… Llavors, clar. Jo vaig desenvolupar una adhesió literària molt forta a la llengua castellana que explica moltes coses…
D’acord. Però això no explica perquè comença a escriure en català i arriba un moment en què talla amb la seua llengua.
Li estic donant un background…
Una mica llarg… No acabarem mai…
Aaaah! És vostè qui ha preguntat!
He preguntat jo, sí, però m’agradaria una certa síntesi en les causes del gir, que vostè és periodista i deu dominar l’art de la síntesi.
Molt bé. Quan tinc trenta-cinc anys és quan prenc la decisió conscient de donar el canviaso i posar el castellà com a llengua prioritària de creació, i ho faig per dues raons. L’una perquè m’he emprenyat amb la cultura catalana en general. No amb la llengua, no amb el país, però sí en com es gestiona una visió de la cultura que em sembla reduccionista, jivaritzadora i, sobretot, excloent. I clar, com que tens una roda de recanvi… Si vas només amb un cotxe i no pots anar-hi, vas en autobús, però si tens dos cotxes, doncs mira… Com que aquest cotxe té el motor gripat o no m’agrada quina olor fa el seient on ha caigut jo què sé, una Coca-Cola, doncs agafe l’altre. Llavors vaig decidir saltar al castellà.
Això és molt bèstia.
Sí. Però dona la mesura de com em sentia.
I per què se sentia així?
Home, perquè, més o menys coincidint amb l’any 2003, començo a sentir aquesta incomoditat. En aquell any és quan hi ha un canvi polític important a Catalunya. Acaba el pujolato i emergeix el primer tripartit. És lògic que aquestes coses es tradueixin en alguns canvis. Jo he de dir que, a més, treballant en aquell moment en primera fila en el periodisme català com jo treballava, em vaig començar a trobar unes actituds… Per exemple, en vida del Pujol, en vida política del Pujol, mai ningú s’havia atrevit a pressionar-me, a intentar collar-me, o fins i tot a amenaçar-me com em vaig trobar amb algunes persones del catalanisme emergent d’aleshores.
De qui parla? De l’entorn del president Maragall?
En aquell moment, més aviat de l’entorn d’Esquerra Republicana.
I això la porta a canviar de llengua?
Esperi, que no hem acabat. D’alguna manera, em començo a sentir… Vostè ha d’entendre que per a mi els catalans érem els bons de la pel·lícula. Així m’havia criat jo. Em pensava que sempre teníem la raó, que sempre ho fèiem bé. De cop i volta penso que hi ha com una mena d’autosabotatge. També hi influeix, suposo, que en aquell moment visc a Madrid, tinc vida íntima -no només literària- en castellà. Entre una cosa i l’altra, igual com Navókov es va passar del rus a l’anglès o al francès, m’imagino que no només per vendre, sinó també per expressar… Jo tenia la sensació d’exili interior i la vaig voler exterioritzar. Dit això, ara em sento comodíssima escrivint en castellà, però en català, també. Li he de dir que em va costar anys el tema. Jo escrivia bé, amb solvència, en castellà, però no és el mateix escriure bé que tenir una veu narrativa pròpia. Em va portar anys desenvolupar una veu narrativa en castellà. No és tan fàcil. I ara mateix em fa molta gràcia, perquè no soc la mateixa. És a dir, quan escric en català o en castellà no soc la mateixa persona. No tinc ben bé el mateix, no diré punt de vista, perquè no és el cas, però hi ha clients diferents. Ara, per exemple, com que ja he tornat a Catalunya fa tres anys -aviat en farà quatre-, bé, tot i que segueixo pensat que la cultura catalana està mal gestionada i està gestionada com una fireta, com una paradeta…
Però que té a veure això amb la llengua?!
Sempre guanyen els premis els mateixos…
Tant se val. Que té a veure això amb la llengua?
A veure, jo la llengua, la utilitzo, però diguem-ne jo culturalment no em sento acompanyada per l’establishment cultural català, què vol que li digui…
Dona, com vol que l’acompanyen…
Sí jo aquest llibre l’hagués tret en català, probablement no me l’hauria publicat ningú.
O sí. Però tractant-se de Sánchez Dragó, potser en vendrà més en castellà.
Perdoni. S’equivoca. Aquesta és una cantarella habitual. És veritat que el mercat en espanyol és molt més gran, però també és molt més competitiu. En canvi, la cultura catalana, home, segons qui siguis, guanyes tots els premis, surts a tots els programes…
Total, que vostè està cabrejada amb la cultura catalana…
Decebuda.
Perquè no l’han tractada bé.
No. Perquè no han tractat bé… Jo en aquell moment no em veia com un element actiu de la cultura catalana. Em veia més aviat com una periodista. Havia escrit, però no havia escrit res amb cara i ulls. Ara sí. Em considero una escriptora i m’agradaria ser tinguda en compte culturalment. Però en aquell moment, ja li dic, per a mi els millors escriptors en llengua catalana -morts i no només morts- eren menystinguts… Era una sensació d’ofec, de claustrofòbia.
Això va fer també que passara de l’Avui a l’ABC?
No. Això va ser bastant xiripa. I deixi’m dir-li -i em sap greu dir-l’hi a vostè perquè llavors el director de l’Avui era vostè-, però li he de dir que, com vostè deu saber, jo vaig deixar la delegació del diari a Madrid per raons familiars. Me’n vaig anar a viure a Nova York, però no perquè m’haguessin cridat els de l’ABC, sinó perquè el meu marit treballava allà. De fet, me’n vaig anar amb les mans a la butxaca, sense feina. Estant allà l’ABC em va oferir la seva corresponsalia. I li he de dir -i agafi-s’ho com vulgui- que no es van preocupar de saber d’on venia jo, què havia escrit abans. I si sabien que havia escrit a l’Avui -que això no era difícil de comprovar-, no va ser un motiu per a desestimar-me.
En canvi, el fet d’haver escrit a l’ABC em va provocar que persones que havien estat companys meus a l’Avui i que després em trobaria en altres mitjans… Bé, en l’etapa postABC jo me’n vaig anar amb un cop de porta del diari Ara, on l’enyorat Carles Capdevila m’havia vingut a buscar per fer la contraportada. M’hi vaig trobar, allà, amb un embolic tan bèstia… En aquella època la cantarella -nya, nya, nya, escriu en l’ABC…- [Fa veu afectada]. És aquesta cantarella que arriba un moment en què et toca els nassos. I ja l’hi dic, en català si saps moure’t… Si no m’hagués mogut d’on era, senyor Sanchis, si hagués fet bondat, probablement ara tindria… Estic pensat en algunes patums… Probablement hauria guanyat més diners amb la literatura en català si hagués fet bondat que no pas havent seguit la meva evolució personal. I vostè ho sap.
No. No ho sé. No en tinc ni idea. Ves a saber.
Doncs, jo sí que ho sé. Si vol, l’hi explico.
Crec que, més enllà d’on es situes o et deixes de situar, depèn de quaranta mil factors diferents.
Sí, peròòòòòò no s’hi juga net. No es juga net aquí.
Enlloc. I això la porta a les actituds polítiques que va anar prenent? Primerament, a Societat Civil Catalana i després, a Ciutadans?
Jo segueixo sent membre -i al corrent de pagament- de Societat Civil Catalana.
Per què?
Per què no?
Li ho pregunte jo. Per què? Perquè s’hi troba identificada?
Penso que algú ha de fer un recordatori que Catalunya és més diversa del que que sembla. I que o hi cabem tots o no hi cap ningú.
Mmmm… Això pot ser com reivindicar que la selva ha de ser més diversa del que sembla, formar part de les zebres i apuntar-se als lleons… No sé què té a veure la diversitat amb el fet de canviar de bàndol d’aquesta manera.
Canviar de bàndol?
Entre cometes. Amb el fet de canviar d’opció.
Perquè hi ha bàndols?
Hi ha opcions, sí. Clar que n’hi ha. En totes les societats. A l’espanyola VOX n’és una i Podem, una altra. Si vostè va de Podem a VOX, és lògic que hi haja gent que se n’estranye.
Li recordo que Societat Civil Catalana no és un partit polític.
No. Deu ser una confraria.
No és un partit. De fet, quan vaig entrar en política era la presidenta de Societat Civil Catalana a Madrid i quan vaig anar amb la llista de Ciutadans al parlament vaig deixar-ho, perquè el càrrec era incompatible amb la militància política. Segueixo estant al dia del pagament de la quota. Contra el que la gent s’imagina, Societat Civil Catalana no té un duro. I a mi em sembla que té una funció, ni que sigui romàntica.
Com Walter Scott. Li sembla que l’actitud de Societat Civil Catalana és constructiva per a la societat catalana? A vostè, que diu que fuig de les excepcions, dels que exclouen, li sembla que aquesta és una opció incloent?
A mi sí que m’ho sembla. Si no, no hi seria. Em puc equivocar, evidentment, però jo crec que sí. I li recordo que Societat Civil Catalana va traure un milió de persones al carrer. Per alguna cosa seria.
Li recorde que Ciutadans va traure també un milió de vots, per alguna cosa devia ser, i que avui ja ni existeix…
Els partits polítics passen, la gent queda.
També passen les organitzacions dites civils. Societat Civil Catalana va traure molta gent al carrer i ara no n’hi trauria ni deu mil.
Miri, crec que en el fons vostè i jo estem fent voltes a…
Té raó. Tota. Jo volia saber el perquè del seu canvi.
Jo no hi veig canvi. En realitat, jo el que penso és que els han canviat són vostès.
Qui són “vostès”?
Els que… Jo em creia que catalans érem tots. I que els catalans tenien raó i que els catalans defensaven una totalitat. Quan vaig veure que no, que era qüestió de bàndols, allò em va decebre.
Com a totes les societats, sí.
Bàndols. Els bàndols poden ser més o menys agressius. Tornant al començament de l’entrevista, puc entendre que algú faci safareig amb la meva privada, però una cosa és fer-ne safareig i una altra cosa és clavar-te a la picota. Per exemple, jo puc entendre que una persona pugui ser independentista. Jo no en soc, però ho puc entendre. Ara, si un independentista considera que tots els que no en som a) som uns fills de puta, b) no som dignes de ser considerats catalans, c) som uns nyordos i d) se’ns pot dir de tot i se’ns pot fer de tot, doncs, sí, davant d’això em planto.
Hi ha independentistes de tota mena, com a totes les cases…
Com també em planto, perquè, clar, alguns hem rebut pertot arreu, i també m’he trobat amb algun senyor, diguem-ne, d’origen immigrant que ha vingut a dir-me, a mi, a mi!, que jo com a catalana no podia entendre les misèries que havia passat la seva família. I li vaig haver de dir: “Escolta, t’explico les misèries de la meva després de la guerra?”. Perquè hi ha gent que es pensa que tots els catalans som burgesos, vivim a Pedralbes i juguem al tennis. I dius: “Miri, doncs, jo ho sento, però tinc una visió més dinàmica i integral de tot això”.
Quan jo era petita, quan era jove, hi havia un senyor, que encara és viu, i que deia: “Català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne”.
Sí. Jordi Pujol. Ho va prendre del PSUC, però sense la tercera condició: “Català és tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. La tercera és molt posterior. I aclaridora.
D’acord. Doncs, tot això s’ha anat nyiiiiii, [fa un moviment amb els dits, amb el polze i l’índex, empetitint l’espai de mig] restringint.
Llavors, la seua resposta particular és passar just a l’opció contrària, com a remei contra aquest mal.
Defineix’m “l’opció contrària”.
L’opció contrària és Societat Civil Catalana o Ciutadans, que justament diuen el contrari del que deia el catalanisme que vostè considerava el pal de paller de la integració.
És el seu punt de vista.
No deu pretendre que li pregunte des d’un altre punt de vista que no siga el meu…
Ja, però jo hi insisteixo. Òbviament si vostè estigués d’acord amb mi, probablement no seria vostè com és. Però és que jo penso, amb el degut respecte, que l’heu cagat.
Qui? Jo o dos milions de persones, tan diferents els uns dels altres?
Sí.
O siga, dos milions de persones, tan diferents, l’han cagada…
A veure. Jo entenc l’independentisme com a sentiment, fins i tot com a projecte polític, jo el respecto. Ara, l’intent d’imposar-lo, i sobretot, menystenir els catalans que no hi estan d’acord… Veure el món com si només hi hagués independentistes i nyordos, independentistes i fatxes, independentistes i fills de sa mare, no. Això és intolerable. És anticatalà. Per exemple, el tema de l’Orriols. Jo crec que Sílvia Orriols porta això a l’extrem. Crec que això és anticatalà. És profundament anticatalà. A part de ser intolerable, ara que no ens sent ningú, li diré que és una mala, mala, mala política, perquè ja es veu on ens porta. Catalunya ha perdut pistonada cultural, econòmica, cívica… Per exemple, el famós tema de les Rodalies…
És culpa també de l’independentisme?
A veure, si Rodalies, en lloc de ser una pilota política… És el mateix cas del tema dels aranzels. A mi em sembla molt bé que les ajudes que ha promès el govern central vinguin aquí. Si tu t’ho mires, segurament a Catalunya hi ha el major nombre d’empreses involucrades significativament en això. És normal que molts diners vinguin a Catalunya. Ara, clar, si surt un senyor i diu: “Això ho he aconseguit jo perquè soc el més xulo del barri i tu et fots…”. [Fa veu de personatge de La verbena de la Paloma]. Llavors, ja l’hem cagat. Amb Rodalies ha passat això durant anys. A part que la Renfe és un desastre a tot Espanya, a Madrid no volien invertir a Catalunya perquè aquí se’n feia un ús polític. Aquí, en lloc d’anar per feina, en feien un ús polític. Quins plans té la Generalitat per gestionar bé Rodalies?
És a dir, la crítica al modus operandi habitual del catalanisme o de l’independentisme la porta a vostè a l’unionisme més radical? És això?
No, no, no. Perdoni, a mi em porta a la catalanitat normal. Vostè en diu unionisme i jo en dic normalitat.
L’independentisme també pot ser normalitat. O no?
Sí, sí.
I Societat Civil Catalana o Ciutadans és “la normalitat”?
Jo, en un moment determinat… Hi insisteixo. Encara hi soc, a Societat Civil Catalana. De Ciutadans, vaig estripar-ne el carnet, però segueixo sent de Societat.
Entén això com a catalanitat i normalitat?
Per a mi, sí. Sí, sí.
Molt bé. Per què se’n va anar de Ciutadans, per què va estripar-ne el carnet?
Per decepció.
Amb el projecte polític o amb les persones?
Amb les persones. De fet, és una lliçó que aprenc. Dragó m’aconsellava molt que no entrés en política, però no me’n penedeixo. Hi vaig aprendre molt. Però en política les idees són inseparables de la qualitat humana de les persones. A Ciutadans, per sota o per les capes altes d’una manera molt localitzada, hi havia gent d’una gran qualitat humana, d’un gran idealisme. Però he de dir que m’hi vaig trobar moltes persones que no eren a l’alçada del que jo n’esperava. Humanament. De fet, als partits nous hi ha un drama que hi trobes sovint, que és que molta gent són allà perquè no els han volgut als partits vells.
No crec que la decepció de Ciutadans la portara ara a vostè a la CUP…
És difícil.
Per això li he dit abans que la decepció amb una idea o un partit no té per què portar-la a l’altre extrem…
Ja veig que vostè hi insisteix…
Perdone. Té raó. Ja n’he tingut prou.
Vostè insisteix a presentar-me com una baldufa i jo em veig com un tren -xup, xup, xup-, que va passant estacions. Parada la Floresta, no; Sant Cugat, tampoc. Ja li dic. Jo segueixo el meu camí. Considero que la meva evolució és coherent. I de fet, li reconeixeré una cosa, com vostè assenyalava, carregat de raó, que Ciutadans va ser un partit que va aconseguir en un moment determinat un gran suport, que no va saber mantenir. De la mateixa manera, li diré que, de l’independentisme, probablement, aviat no se’n cantarà ni gall ni gallina. De fet, l’evolució política de Catalunya està anant cap a una altra banda, em sembla a mi.
Hi tornaria, a la política?
Ara estic gaudint de la solteria. Ja l’hi dic, no em penedeixo, va ser una experiència intensa. Per a un periodista, un luxe. Perquè hi aprens molt. Però va tenir un punt traumàtic i ara me n’estic refent. Honradament… A veure quan abans em deien d’entrar-hi, sempre responia: “Nooooo!”, i hi vaig acabar entrant. No se sap mai. Però ara mateix tinc poques ganes de complicar-me la vida. A més, gaudeixo molt. Valoro molt, per exemple, aquesta llibertat que té un periodista -que té un periodista que no aspiri a ser ric ni a estar ben col·locat- de dir bastant el que pensa i el que opina. Sense anestèsia. A Ciutadans mai em van obligar a dir mentides, però sí que algun cop havies de callar. I estic contenta de no haver hagut de passar d’aquí. Sé de gent en altres partits… De vegades veig alguns fent cada paperot, perquè jo sé què pensen de veritat i dius: “Anda que no”. Per sort a mi això no em va passar. A tot estirar en alguns temes vaig haver de guardar silenci. Crec, per exemple, que un dels grans errors de Ciutadans va ser votar el bunyol de la llei de Només sí és sí. I efectivament, jo no la vaig votar perquè no era al Congrés. Però, clar, si estàs de diputat d’un partit que ha votat aquesta llei, per molt crítica que hi vulgues ser, ho has de fer amb una mica de mà esquerra. Ara, per contra, puc dir lo que me pide el cuerpo y más. Això també s’agraeix. A mi, la política m’interessa molt. Molt. I sobretot, m’interessa la política catalana. És una espina que mai m’he tret del cor. Ara…
Ara mateix viu vostè a Barcelona. No voldria viure a Madrid?
Jo he viscut molts anys a Madrid. Ara porto tres anys a Barcelona i…
Hi està a gust?
Sí.
Amb el seu currículum polític s’hi troba amb problemes en el dia a dia?
En un primer moment va ser una mica traumàtic. Quan vaig tornar, que va ser l’any 21, després de molts anys fora, em va costar una mica acostumar-me al fet que la intolerància política hagués penetrat tant en la vida social i privada. Quan me’n vaig anar a Madrid, en comparació aquí a Catalunya la cosa era més civil, més cortès. A Madrid són més aspres. [Fa un rugit de drac]. Uaaaa! Però en canvi li he de dir que a dia d’avui a Madrid poden ser més aspres en un plató de televisió o es poden dir el nom del porc en un parlament, però no és tan habitual -excepte alguna gent molt extremista, com ara el Pablo Iglesias tirant-li el micro a Vito Vallés- que això passi en la vida al carrer.
Creu que Gabriel Rufián o Míriam Nogueras poden anar tranquil·lament pel carrer?
No tinc el gust de conèixer personalment la senyora Nogueras, però el senyor Rufián en el tracte personal és encisador. Encantador. Ara, les diu com pinyes! La majoria de la gent a Madrid -tret d’alguns salvatges-… El senyor Rufián pot dir al Congrés coses que a mi em semblen autèntiques barbaritats, però els dipositaris, els receptors d’aquelles barbaritats, després se’l troben al bar i com si res.
N’està segura? El mateix senyor Rufián s’ha queixat a vegades de diversos incidents, d’agressions…
El senyor Rufián le echa un poco… Le echa un poco de literatura.
És a dir, que jo, per exemple, exdirector d’una televisió pública considerada separatista, si fora conegut allà, podria passejar tranquil·lament pel carrer…
Madrid no és Nova York, però hi ha molta gent. No sé com l’hi diria… Molt important has de ser, perquè tothom n’estigui pendent.
Si fora molt important, amb el meu currículum, podria viure tranquil·lament allà?
Jo penso que vostè tindria menys problemes allà dels que jo vaig tenir a Barcelona quan hi vaig tornar l’any 21. Però també li diré que potser m’hi he acostumat, com la granota a l’aigua bullida, o no sé si és el fet d’haver abandonat la política, però noto que des que vaig deixar Ciutadans [riu] fins els veïns del meu edifici em miren d’una altra manera. Sembla que ho interpretin com una rectificació: “Finalment se n’ha adonat!”.
L’altre dia Alicia Sánchez-Camacho va afirmar al Congrés que a ella no la deixaven viure en pau a Catalunya… Se la creu?
No. Crec que és una mica una excusa en el seu cas. La senyora Sánchez-Camacho té molts problemes d’una altra índole. També li diré que quan jo vaig tornar vaig tenir algun disgust. Amistats de tota la vida em giraven la cara simplement per les meves idees polítiques. Quan jo no els hi girava a ells per les seves. A mi em van vetar a festes. De festes no polítiques. Per exemple, d’una revetlla de Sant Joan. Gent que no em coneixia de res deien: “Si hi va aquesta, jo no hi vaig”. Jo això a Catalunya, a casa meva, no m’ho esperava. No sé si és que m’hi he anat acostumant. No sé si és que ha anat minvant, però crec que sí, que sí que ha anat minvant. Si això minva, si això ho tenim una mica controlat, si la gent no es deixa portar per aquests brots de rauxa, aquí la gent és més educada, és més delicada que a Madrid. A Madrid et deixen fer més la teva vida -no estan tan pendents de tu-, però bé, són més bèsties, més aspres. També més carinyosos, eh! Aquí la gent és una mica…
Vostè ha tornat al periodisme. Ara fa de periodista…
Sí. Bé, faig del que soc.
Què li sembla ara Jordi Pujol?
[Sospira i deixa passar uns segons llargs]. Jo és que Jordi Pujol… Per a mi és un personatge… Amb tot el que ha passat i vist el que ha vingut al darrere, segueixo fent-ne un balanç positiu. I l’hi dic des de les meves opcions polítiques. Crec que Jordi Pujol era un home que tenia un projecte, que en molts aspectes jo podria compartir i en d’altres no, però…. Era un home molt conservador, molt carca, cosa que a mi no m’encaixaria, però jo per Pujol sentiria un respecte, fins i tot amb el que ha passat. És una teoria molt personal, però sempre he pensat que en el tema aquest de les corrupteles és més culpable de no haver volgut saber el que feien els altres -cosa que evidentment no és una excusa, perquè, si manes a Catalunya, hauries de manar a casa teva- que no del que feia ell. Perquè sempre l’he tingut per una persona frugal. Una persona a qui no importaven els diners. Però, bé, és una opinió, si vostè vol, literària…
No ha parlat amb ell darrerament? No li ha telefonat mai?
No. Pujol, això, amb les dones no ho fa. Quan jo era una jove periodista tenia molta enveja perquè només cridava als nois. Cridava al Francesc Marc-Álvaro, cridava al Pepe Antich, i a mi no em cridava. Fa poc me’l vaig trobar a l’Institut Francès, i aquesta és una actitud que l’honora, en un acte d’homenatge als justos i als herois -l’homenatge que es fa anualment a les persones no jueves que van arriscar la vida per salvar-los de l’Holocaust-, on no havia cap autoritat política digna de menció excepte Jordi Pujol i Soley. Molt vellet, molt grandet ja, però allà hi era, donant la cara. He de reconèixer que li tinc un respecte. Sobretot, vist el que ha vingut després, admetent-ne llums i ombres i totes les crítiques que se li poden fer -que en podríem fer un programa sencer-, no sé…
Té també un cert respecte pels líders catalans que van portar endavant el procés i que van passar per la presó o que encara són a l’exili?
Més pels que van anar a la presó que pels que van pirar, he de reconèixer. De fet, em sap greu que anessin a la presó. No crec que ningú se’n pogués alegrar.
Perdó. Se’n van alegrar -i molt- gent del seu expartit.
Jo no me’n vaig alegrar mai. També hi va haver gent del meu partit que deien que s’havia de tancar TV3 i jo deia que no, que s’havia d’obrir. Suposo que per això la meva vida política era tan animada. Però, bé, també li diré que quan tu fas una cosa que tu saps que va contra les lleis, quan fas bandera, i més des de les institucions, de la desobediència, penso que és més exemplar atenir-se’n a les conseqüències que desaparèixer quan et venen a buscar. Jo no soc independentista, it’s none of my business, no és el meu problema, però si jo hagués de decidir el meu vot, abans em refiaria dels que es van quedar i van respondre pels seus actes que dels que van fugir.
Entrevistaria Carles Puigdemont?
Entrevistaria a tothom! Un periodista ha d’entrevistar a tothom que se li posi per davant. I com més complicat, millor.
Potser per això som ací ara [Ric].
[Riu]. Potser sí. Potser és això.
