La commemoració del primer mig segle des de la mort del dictador ha acaparat titulars aquest 20 de novembre del 2025. Molts mitjans i partits han fet un repàs a l’evolució viscuda des d’aleshores, fent èmfasi en el discutit període de la Transició, i algunes formacions han aprofitat per sumar-se als actes de condemna amb campanyes enginyoses.

És el cas d’ERC, que apropiant-se de la frase Això amb Franco no passava, ha llançat una campanya a xarxes acompanyant aquest eslògan de diferents frases que descriuen activitats ara normalitzades, però que durant la dictadura eren impensables: “Obrir un compte bancari sense el permís del marit o el pare”, “Aprendre en una escola catalana i en català”, “Militar en un partit o participar en un sindicat” o “Fer vaga per defensar els teus drets”. Aquestes són algunes de les frases triades pels republicans, que acompanyen les publicacions en un fons a negre amb lletres en vermell i blanc.

La campanya d’ERC, però, ha rebut la resposta gairebé immediata de la formació Alhora, que ha agafat la idea dels republicans, canviant l’eslògan per Això amb Franco també passava. En concret, el partit independentista acompanya la frase de les següents afirmacions, tot indicant que és un deute o assignatura pendent que no s’ha resolt des d’aleshores: “No poder parlar amb el teu metge en català”, Ser empresonat per militar en una organització independentista”, Tenir uns mitjans públics amb cada cop més presència del castellà” o “Perdre tot el matí atrapat en un vagó de la Renfe”.

Repàs al mig segle des de la mort de Franco

Amb motiu de la commemoració d’aquest mig segle des de la mort del dictador, l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro publicava aquest dimecres a El Món una peça repassant els fets i la seva transcendència. Aquí us en deixem un fragment:

«El dia 20 de novembre del 1975 és una data important en la història peninsular. Però no ho és tant pel que va passar –que un dia o altre havia de passar, malgrat la longevitat de les tortugues i d’alguns dictadors– com perquè va quedar com un símbol. En bona part, com el símbol del final d’una Guerra Civil que la postguerra havia allargat durant dècades. En bona part també, com el símbol d’un canvi de règim. I també com a símbol amb relació a què canviaria i què no canviaria, en el fons. La mort de Hitler o de Mussolini van marcar el final de les seves guerres i dels seus règims. Però Franco va morir amb més de 80 anys al llit. Hitler i Mussolini, no. Stalin, per cert, sí que també va morir al llit. I el seu règim va canviar en algunes coses, però no va haver-hi un canvi de règim… El dia de la mort de Franco i les circumstàncies d’aquesta mort al llit, de vell i anunciada amb llàgrimes per televisió, és el símbol, i potser l’explicació, de moltes coses que passaven llavors i que marquen el que va passar després».

Comparteix

Icona de pantalla completa