Jorge Luis Borges, un dels més extraordinaris narradors de la literatura universal, afirmava que hi ha coses que només passen a la realitat. Aquest és el cas de C.A.D, les inicials del guàrdia civil Carlos Aguilar de Ríos, un infiltrat en el moviment sobiranista basc que va ser enxampat de ple, en una actuació antiavalots de l’Ertzaintza. Un arrest a mig camí entre surrealista i casual que va destapar un cas d’infiltració policial de llarg recorregut, admès pel govern de José Maria Aznar al Congrés dels Diputats, amb Jaime Mayor Oreja de ministre de l’Interior.
Un cas més de la història d’aquesta tècnica policial espanyola d’infiltració o encobriment, que encara és utilitzada amb fruïció pels cossos i forces de seguretat de l’Estat, com ha demostrat el cas dels Infiltrats, destapats per La Directa i TV3. El cas Aguilar s’afegeix al sumari Gambín o al cas Espinosa, dos agents policials infiltrats contra la dissidència política espanyola a l’inici de la Transició. Dues operacions pensades, respectivament, per rebentar el creixement de la CNT a Catalunya i desactivar el moviment independentista canari. El sumari Aguilar respon a l’estratègia de l’Estat per vigilar de prop tant els abertzales d’aleshores, Euskadi Herritarrok, com els jeltzales del PNB.
Un cas destapat pel diari ‘Deia’
Qui va descobrir el cas va ser el diari Deia. Un dels mitjans més influents de la biosfera basca informava que el dos de novembre de l’any 2000, els antiavalots de l’Ertzaintza havien detingut un home de l’esquerra radical basca en una manifestació al barri vell de Sant Sebastià contra el grup ¡Basta ya!, un moviment ultraespanyolista aprofitant l’argument de les víctimes de l’organització armada ETA.
Carlos era un dels “radicals” que l’esquerra abertzale havia enviat a participar en una contramanifestació de protesta. La concentració va pujar de to, i en un moment determinat, el suposat radical independentista basc, tot cridant “Gora ETA militarra” i “Zipayos asesinos”, va intentar picar amb ganes un agent dels antiavalots de la policia basca. I un detall que encara ofereix més color al cas: va colpejar els policies amb un pal on portava hissada una ikurriña. La policia el va portar a la comissaria de la plaça Guipúscoa de la ciutat, on regidor d’Euskadi Herritarrok a Sant Sebastià Íñigo Baldo s’hi va acostar per preocupar-se per la detenció del company de lluites. Poc imaginava qui era en realitat i què feia a la manifestació.
Exmilitant del PNB i membre de la caserna d’Intxaurrondo
Un cop a comissaria va començar el descobriment, que semblava el guió d’una pel·lícula de tarda d’una cadena de televisió. El detingut es va identificar com un guàrdia civil, nascut a Barakaldo i adscrit a la temuda caserna d’Intxaurrondo, un dels més funestos i tenebrosos de la lluita il·legal contra ETA. Carlos Aguilar va justificar la seva presència a la manifestació argüint que estava fent “tasques d’informació”. Mentre comprovaven les dades, segons relata la investigació que va fer Deia, un comandament d’Intxaurrondo es va personar a la comissaria de l’Ertzaintza a “rescatar” l’efectiu “capturat”.
L’Ertzaintza es va quedar amb un pam de nas, però la sorpresa no va acabar aquí. Un cop se’n va saber el nom, els agents d’informació de la policia basca encara van trobar més sorpreses. Carlos Aguilar havia estat militant del PNB feia cinc anys. Però no un militant qualsevol, ans al contrari. Va començar a militar a la secció del districte d’Abando de Bilbao del PNB. Segons recullen els diversos reportatges de Deia, agafava el micròfon a cada assemblea i participava en les reunions estratègiques de la secció amb els dirigents de la direcció del PNB, com Juan Maria Atutxa, que va ser conseller d’Interior i president del parlament basc, que va acabar inhabilitat arran d’una acusació de Manos Limpias per mantenir el grup parlamentari a Batasuna. Fins i tot, havia liderat una campanya per rebatejar la plaça de la Guàrdia Civil de Sant Sebastià com a plaça de l’Ertzaintza.
Els seus companys de partit, un cop es va saber qui era, van admetre a Deia que els havia sorprès, perquè era un militant de “quota” pagada religiosament i molt perepunyetes amb el reglament. De fet, va ser interventor a les eleccions de 1996. Tant era així que la secció local va celebrar que deixés la militància l’any 1997 amb l’excusa que marxava a viure a Austràlia. Però, lluny de marxar del continent, va continuar les seves accions, ara dirigides a infiltrar-se a l’esquerra abertzale. Així, va enviar fins a dues cartes al diari Gara, mitjà adscrit a l’esquerra abertzale, carregant contra la líder del PP a Sant Sebastià a l’època i membre del sector dur dels populars, María San Gil. De fet, les cartes signades per Aguilar la titllaven de poc menys que “franquista”. També va intentar entrar fins a dues vegades a l’Ertzaintza -sense èxit- i tres vegades en les policies locals de tres poblacions basques com Getxo, Arrigorriaga i Arkaute. A poc a poc, va anar entrant al món de l’esquerra abertzale fins a guanyar-se la confiança dels seus companys, com havia fet amb el PNB.
Sense condemna i al Congrés
Finalment, Carlos Aguilar va ser absolt de la denúncia de desobediència, agressió i atemptat contra l’autoritat pels fets que havien provocat la detenció que el va delatar. Una casualitat com una altra en aquests casos. Però la política va continuar fent la seva feina. Un cop es va saber i difondre el currículum de l’infiltrat, la diputada de Eusko Alkartasuna Begoña Lasagabáster i la del PNB Margarita Uría van portar el cas al Congrés de Diputats i van exigir explicacions per escrit al ministeri de l’Interior espanyol, dirigit per Mayor Oreja. La resposta va ser tancar files amb l’agent infiltrat i defensar la feina que estava portant a terme.
“El ciutadà interessat per sa senyoria és membre de la Guàrdia Civil, i el motiu de la seva presència en una manifestació no autoritzada, davant de la concentració que s’estava celebrant a Sant Sebastià en contra de la violència, no és altre que exercir l’escomesa i les tasques pròpies del Servei d’Informació de la Guàrdia Civil”, signava el govern d’Aznar. Així mateix, la resposta, a la qual ha tingut accés El Món, recordava que l’agent no havia estat condemnat i, per tant, tampoc havia de ser objecte d’un expedient disciplinari perquè no hi va haver cap agressió ni cap desobediència del membre de l’institut armat contra l’Ertzaintza. El cas CAD encara és recordat per actuals dirigents del sobiranisme basc que consultats per El Món. El citen com un dels “paradigmes” de les tècniques espanyoles d’infiltració. I tot per intentar picar un agent de l’Ertzaintza amb el pal d’una ikurriña.
