Amb els 20 anys de l’11-M, el pitjor atemptat terrorista mai perpetrat a l’estat espanyol, es compleixen també dues dècades de la gran mentida que part de la dreta espanyola encara manté. A setmanes d’unes eleccions llavors destinades a sostenir l’hegemonia neocon construïda per José María Aznar d’ençà de finals dels 90, el Partit Popular es va veure acorralat per les conseqüències del suport a la guerra de l’Iraq. A les seves recents memòries, el que fora ministre d’Exteriors anys després en el govern de Mariano Rajoy, José Manuel García Margallo, recorda el diagnòstic de dos dels assessors de confiança del govern d’Aznar durant el seu segon mandat. “Si ha sido ETA, nos salimos del mapa; si han sido los yihadistas, nos vamos a casa”, anunciava, apocalíptic, l’analista popular.
Aznar va fer servir totes les figures del seu govern per sostenir un relat que havia de servir per mantenir els populars a la Moncloa quatre anys més. La cara visible de la versió oficial va ser el ministre de l’interior, Ángel Acebes, que en la seva primera compareixença en públic després de la massacre va ser especialment sentimental: “ETA buscava una massacre; desgraciadament en aquesta ocasió han aconseguit el seu objectiu”. El cap dels cossos policials espanyols va mantenir el discurs ordenat des de la presidència durant dies. “Els cossos i forces de seguretat no tenen cap dubte que el responsable de l’atemptat és ETA”, declarava. “Feien càlculs per aguantar el discurs; perquè si els autors eren els islamistes, els ho farien pagar”, recorda Vicent Sanchis, director general del Grup Món, que llavors ocupava la direcció del diari Avui. Malgrat l’elevat component electoral, moltes figures del PP sostenen encara ara les mateixes teories –Aznar, sense anar més lluny–. “Han passat a la història com a mentiders, i això no els agrada”, analitza Sanchis.
L’atac contra les mentides d’Aznar i els seus ministres no es va fer esperar. El primer a rebutjar explícitament l’autoria d’ETA dels atemptats va ser l’ara secretari general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, que poques hores després de l’atac va desmentir la vinculació del grup armat dels atacs del matí, tot apuntant a la via islamista. La intervenció d’Otegi, llavors líder de Batasuna -pocs mesos abans, cal recordar, del multitudinari acte al Velòdrom de Vitòria- va contrastar amb els contundents discursos del lehendakari, el jeltzale Juan José Ibarretxe, que va arribar a titllar de “feristeles” els membres d’ETA, de qui va sentenciar que “estan escrivint el seu final”. També el llavors líder del Partit Socialista d’Euskadi, Patxi López, es va pronunciar en clara ofensiva contra l’independentisme basc, demanant el vot per a “les forces democràtiques” a les eleccions contra el terrorisme a Euskal Herria. Sanchis destaca la rellevància de la ràpida presa de posició d’Otegi. “Tenia una certa facilitat per saber exactament què passava”, suficient per canviar la posició del Partit Nacionalista Basc i la lehendakaritza.
La premsa de Madrid, corretja de transmissió
Entre els primers diaris madrilenys a comprar la teoria contra el nacionalisme basc consten capçaleres més enllà del que es poden considerar els rotatius de la dreta espanyola. Destaca la referència a ETA a la cobertura dels atemptats a una portada d’El País, llavors dirigit pel periodista Jesús Ceberio. “Matança d’ETA a Madrid”, resava la publicació; en perfecta coincidència amb les línies discursives d’Acebes. Anys després, a la cerca d’una certa redempció, Ceberio ha publicat la seva pròpia versió dels fets a un llibre sota el títol La Llamada –en referència a la trucada que, assegura, Aznar va dirigir a diversos directors de diaris de tirada estatal per assegurar-los la implicació del grup armat basc als atacs a Atocha–. Aznar, segons assegura Ceberio a una entrevista amb El Periódico de España, “va trucar a sis directors de diaris per vendre que havia estat ETA”. “En el meu cas, lamentablement, ho va aconseguir: vaig titular l’edició especial de l’11-M atribuint falsament l’atemptat a ETA”, recorda a la mateixa conversa, amb to de lament.
Malgrat que El País va córrer a donar publicitat a les –ja a llavors dubtoses– hipòtesis del govern espanyol, el conjunt de la premsa de Madrid va donar barra lliure al PP per cavar la seva trinxera. El Mundo va titular “massacre etarra a Madrid”; mentre que La Razón va recollir una declaració d’Aznar clarament dirigida a culpabilitzar l’independentisme basc: “Els han matat perquè eren espanyols”. “Amb tot el que era lluita antiterrorista, els mitjans de la capital eren un bloc acrític amb les posicions del govern”, descriu Sanchis. “La premsa de Madrid es va posar al servei de la destrucció de l’enemic”; lluny de la simple funció periodística d'”explicar el que passava”. Des del sistema mediàtic català, assegura el que fora director de l’Avui, “no va sorprendre” la genuflexió a les teories d’Acebes. “Si Aznar els trucava, se’l creien”, critica. Tot i que bona part dels mitjans madrilenys van acatar les ordres, els resultats van ser els pitjors imaginats a Génova. La derrota electoral absoluta, dies després de l’atac, però, va tenir més d’un pare. “Al final, els va perjudicar més la sensació de desordre que no la mentida”, valora Sanchis, tot apuntant que “si alguna cosa no respecta l’electorat, és sentir-se insegur”.
Figures mediàtiques de la dreta i l’extrema dreta espanyola encara mantenen avui les tesis d’Aznar. Les grans cares visibles de la conspiranoia popular, de fet, ocupen vint anys després cadires prou importants a la premsa de Madrid. Molts d’ells, vinculats a l’estructura d’El Mundo. Pedro J. Ramírez, encara ara editor del digital conservador El Español; o Casimiro García-Abadillo, director d’El independiente; així com el locutor d’EsRadio Federico Jiménez-Losantos, llavors a la cadena COPE, van sostenir durant anys les tesis dictades primer des de la Moncloa i després des de Génova. La principal capçalera del grup Unidad Editorial va continuar publicant mesos després de l’atemptat –anys, fins i tot– elucubracions per vincular el grup armat basc a la massacre; com la bescantada “targeta del grup Mondragón” que va resultar ser una cinta de la banda de pop liderada per Javier Gurruchaga. “Una part d’aquesta tropa continua en actiu; i no demanarà mai disculpes per res”, denuncia Sanchis, tot apuntant que un reconeixement del seu rol durant l’11-M fa que “se’ls acabi la paradeta”.
La “distància” catalana
El panorama mediàtic català va ser substancialment diferent del consens madrileny. “El component nacional ens va atorgar més distància”, considera Sanchis, que reconeix que, al voltant de Madrid, “hi havia molta gent disposada a creure’s” la implicació d’ETA en la matança”. Entre els diaris barcelonins, recorda el director general del Grup Món, les trucades van anar dirigides a les redaccions d’El Periódico i La Vanguardia, que també van titular a favor de les tesis de la Moncloa. Temps després, Antonio Franco va declarar haver-se sentit “desinformat”, després que el mateix cap de l’executiu insistís –com recorda el mateix Franco en un article posterior a les pàgines d’El Periódico– que “havia estat ETA, sense cap mena de dubte”. La premsa més llunyana als telèfons de la cort va optar per altres enfocaments, ja que “desconfiaven de la versió oficial”. El Punt obre l’edició del dia 12 recollint que “Al-Qaida ho reivindica”; mentre que el mateix Avui anunciava, en la seva edició especial: “La xarxa fonamentalista s’atribueix l’autoria de l’atemptat, tot i que Interior manté que ETA és la hipòtesi principal”. “Hi ha vegades que ens oblidem de la desconfiança; hauríem de trigar més a donar les notícies”, conclou el periodista.
