Quan, fa tres dècades, servidor de vostès va participar en el moviment antiglobalització, no s’imaginava que la cosa evolucionaria així. Acostumat a la creació de discursos de marxistes acadèmics, bona part dels quals, francesos, sobre els mals del neoliberalisme i del Consens de Washington (1989), les propostes (i les creences d’aleshores) anaven en la direcció de la Taxa Tobin per contenir la cobdícia nihilista de l’especulació financera o de la Renda Bàsica Universal per minimitzar els excessos d’un capitalisme desbocat que havia cregut en què la fi de la història consistia en la seva hegemonia. Ingènuament, molts de nosaltres ens pensàvem que era missió de l’esquerra domesticar els mercats i tornar al seny de la necessària regulació econòmica que fes habitable el planeta. I va i resulta que és la dreta la que ha decidit acabar amb la globalització, almenys tal com l’enteníem fins ara.
Si fem cas de l’historiador Gary Gerstle, de la crisi financero-immobiliària de 2008-2012, hem sortit amb unes transformacions socials i econòmiques en què s’ha acabat amb l’hegemonia del neoliberalisme. I, des de la pandèmia ençà, fins i tot una bona part de les elits estan qüestionant la globalització. Només cal veure què ha passat amb el món fora del melic d’occident. La Xina, probablement ja la principal potència econòmica és una economia planificada, formalment comunista, que fa servir tècniques del capitalisme (sovint en la seva versió més gore) per impulsar l’economia, malgrat que, a diferència d’occident, l’objectiu no consisteix en l’enriquiment individual, sinó en un reforçament col·lectiu de la nació. Rússia, una economia cada vegada més potent (a qui les sancions occidentals no només li han relliscat, sinó que l’han beneficiada a partir de la recuperació d’una indústria de substitució) és un sistema capitalista amb estret i dràstic intervencionisme estatal. Els BRICs (un nou bloc en fase d’expansió que s’acaben de trobar en una cimera a Rússia) presenten múltiples variables de sistemes canviants on han abandonat tota ortodòxia neoliberal i el consens de Washington (que no vol dir que esdevinguin economies socialistes).
En qualsevol cas, si ha quedat clara alguna cosa en les eleccions del 5 de novembre és que els nord-americans han dit prou a la globalització. I qui se n’ha adonat és un Trump poc acostumat a rebre ordres, ni consells, ni a seguir doctrines. Tanmateix, per poca sofisticació intel·lectual o escàs instint geopolític que pugui tenir ha arribat a la conclusió que la globalització neoliberal ha acabat resultant una pèssima idea. El Tractat de Lliure Comerç (1994) i altres tractats de liberalització comercial no només s’ha emportat les fàbriques de Detroit a Mèxic, o, mitjançant l’enfonsament de l’agricultura mexicana, ha desfermat una onada d’immigrants pobres a la frontera. La mania de deslocalitzar empreses també ha implicat l’exportació de tecnologies (que al seu torn ha permès reforçar la Xina, que no només produeix més barat, sinó millor) i el pitjor de tot, ha acabat amb les classes mitjanes i ha convertit la classe empresarial en eunucs rendistes. Que Elon Musk hagi esdevingut un dels principals protagonistes de la campanya resulta significatiu, perquè és dels pocs empresaris industrials que manté fàbriques als Estats Units (amb tecnologia punta) i fins i tot juga amb els seus coets a mantenir aquesta mena de lideratge en la cursa espacial que reivindica el paper de superpotència d’uns Estats Units que la globalització ha afeblit.
Ja veurem què farà Trump amb l’economia. S’ha dramatitzat massa amb la qüestió dels aranzels. Estats Units no hauria pogut esdevenir mai una potència econòmica si no hagués fet servir el proteccionisme al segle XIX, quan la seva indústria no era prou competitiva davant l’Europea. El liberalisme econòmic només se’l va aplicar passada la primera guerra mundial, quan tenia prou gruix i tecnologia (i força geopolítica) per competir. Ara bé, hi ha incògnites a resoldre. Amb unes elits que han deixat de fabricar coses i s’han dedicat a especular, serà possible una nova classe emprenedora que instal·li factories, especialment al rust bell? Queden empresaris? Després de generacions de destrucció de la classe obrera blanca (que va passar de fabricar cotxes a treballar en un Mc Donald’s) serà possible recuperar orgullosos treballadors qualificats? Tenint en compte l’epidèmia d’opiacis, de desestructuració personal i familiar deguda a la destrucció de la classe mitjana durant dècades, aquesta serà una incògnita que caldrà resoldre. En tot cas, resulta dubtós que en quatre anys, o fins i tot en una dècada, el renaixement sigui possible ni amb la més ferma voluntat i determinació. De la mateixa manera, hi ha prou indicis segons els quals bona part de les minories ètniques (especialment afroamericans i llatins) són els primers que consideren que cal deportar milions d’immigrants il·legals. Té la seva lògica. Són la seva competència directa i la que més fa enfonsar els seus salaris i competir per migrats recursos públics, de la mateixa manera que generen majors problemes de seguretat en les comunitats empobrides on es concentren. Serà possible, això, tenint en compte que són les elits i les classes mitjanes les primeres beneficiàries de la feina dels immigrants il·legals? Tècnicament, a on els deportaran? Logísticament, com ho faran? Hi haurà excepcions? Servidor és escèptic que la situació canviï gaire més enllà d’alguns numerets i espectacles com les que protagonitza una Giorgia Meloni que no té la voluntat ni la capacitat de frenar l’arribada d’immigrants (perquè, malgrat tot, beneficien l’empresariat que la sosté), una qüestió fonamentalment demagògica.
Ara bé. Hi ha una cosa que cal destacar sobre el que ha passat dimarts. És la qüestió moral, un tema que les esquerres laiques tendeixen a minimitzar i que ha estat un dels seus principals errors. Si entenguéssim l’enfrontament com a duel teològic, i en el camp dels pecats capitals, diríem que la ira trumpista ha derrotat la supèrbia demòcrata. Si hi ha una esquerda identificable en la polarització política dels darrers anys és que el Partit Demòcrata, i per extensió, allò que es reivindica com a esquerra a occident, conté un elevat component de supèrbia intel·lectual. Si fa mig segle podríem analitzar el món des de la divisió entre classes socials, ara més aviat l’hauríem de dividir per un antagonisme cultural. La diferència entre qui té estudis universitaris, i qui no en té. Entre els discursos sofisticats, alliçonadors i maniqueus de Hollywood i els protagonistes de les lletres i les cançons de Bruce Springsteen. Entre qui defensa grans idees i grans principis, i a qui la retòrica aliena no l’ajuda precisament a arribar a final de mes. L’esquerra, un cop ha renunciat a transformar materialment la realitat en base a un reequilibrament d’ingressos o a expandir un estat del benestar mitjançant una fiscalitat progressiva, ha esdevingut una bombolla de superioritat moral, que ha tendit a tractar amb condescendència i menyspreu la classe treballadora, especialment si és blanca i si és home o presenta capteniments sexuals i familiars convencionals i a qui es tracta, genèricament, de masclista, racista, heteropatriarcal i un munt d’adjectius que ens obliguen a consultar la vikipèdia. Per salvar el planeta, li prohibeixes el dret a la mobilitat privada, és a dir, que deixi el cotxe que contamina. Ja a la cimera antiglobalització de Seattle, hi havia més joves (tots universitaris) preocupats per salvar les tortugues marines que perquè els treballadors de l’acer arribessin a final de mes. Bé, de fet, bona part dels manifestants defensaven posicionaments polítics que a la pràctica advocaven per l’extinció dels obrers metal·lúrgics. Davant de tot això, de tots aquests discursets sofisticats farcits de peculiaritats lèxiques i taxonomies incomprensibles, bona part de la població s’ha sentit ofesa i humiliada i ha votat directament a qui els seus oponents consideren el dimoni.
Un altre dels terribles errors estratègics dels demòcrates, fruit del determinisme intel·lectual encimbellat per una legió de politòlegs sense formació humanística o perspectiva històrica, ha estat apostar per un partit entès com a una coalició de minories. Una coalició de minories que sovint, no només no tenen res en comú, sinó que presenten antagonismes irresolubles, o que, com bona part de la població musulmana, presenten valors morals clarament involutius i reaccionaris. Han fet creure als nord-americans que els homes blancs heterosexuals de mitjana edat van amb els republicans (els dolents), i les dones, els diversos grups ètnics i les minories sexuals van amb els demòcrates (els bons). Això és no entendre res de la condició humana, i fins i tot del propi concepte de ”nord-americà” amb els seus mites sobre la seva independència i llibertat individual, l’admiració per la força i la seva idea de nació, no pas al voltant d’una ètnia, sinó d’uns valors, ideals i aspiracions. I en això, malgrat que un nombre important de ciutadans puguin ser racistes, masclistes o homòfobs, no és difícil participar de l’americanitat, cadascú a la seva manera, encara que inequívocament membre de la comunitat nacional. En altres paraules, l’obsessió per segregar dels demòcrates (i dels “espais segurs” per a dones, minories sexuals, ètnies) ha reforçat la idea del “nosaltres” republicà. El “we, the people” amb què s’enceta la declaració d’independència. I de fet, ha empès a moltes persones que podrien haver estat d’acord amb el programa demòcrata, a apostar per una identitat amenaçada des de tanta guingueta universitària i discursos del ressentiment de pensadores com Judith Butler, Angela Davis o Kimberlé Crenshaw. I un darrer detall: si hi ha alguna cosa que detesten la majoria dels americans és el victimisme. Amb un parell de westerns o de pel·lícules de Clint Eastwood s’aprèn més sobre la identitat americana que amb la majoria de tesis doctorals de ciència política de Yale.
Darrera reflexió, i la que més ens ateny com a ciutadans europeus. Les eleccions nord-americanes ens han indicat clarament que el wokisme ha trinxat l’esquerra. Aquests discursos sobre ecologia, racisme, sexisme, noves identitats sexuals, apocalipsi climàtic… han demostrat ser el producte d’una bombolla universitària. En una època en què mai com ara, a occident, havia disminuït tant, precisament el racisme, el sexisme, la discriminació contra les minories (si comparem només amb els darrers cinquanta anys) i en el benentès que hi ha molt de camí encara per recórrer, concentrar el discurs i l’activisme polític en temes que menyspreen el “nosaltres”. I que posen el dogma ideològic de la secta per damunt de l’interès real, immediat i material de les classers mitjanes i treballadores. Només cal veure, a tall d’exemple, la contemporització de bona part de l’esquerra amb el vel islàmic, clarament incompatible amb els drets de les dones. O la idea de fronteres obertes indiscriminadament, menyspreant una realitat dels problemes reals i tangibles que això genera per a bona part de la població resident, immigrants legals inclosos. Tanmateix, o bé l’esquerra acaba expulsant aquests aventurers acadèmics dels seus rengles (i retornar-los a l’extraparlamentarisme d’on mai haurien d’haver sortit), o bé apareix alguna Sarah Wagenknecht que en tregui profit, o com va passant a poc a poc, s’anirà empenyent el seu electorat natural al primer o segon demagog disposat a enganyar-los. Allà i aquí.
