Una gran majoria dels espanyols -dos terços dels madrilenys, per exemple- consideren que l’amnistia és un “privilegi” i una “injustícia”. Trobo increïble que no sigui un cent per cent en un sistema de mitjans de comunicació com el madrileny/espanyol que va aconseguir que la seva opinió pública donés suport als apallissaments de l’U d’Octubre i, després, a l’aplicació del 155 i les represàlies judicials que calguessin. A l’Espanya espanyola -majoritàriament- li han semblat bé les operacions de claveguera contra l’independentisme, l’espionatge sense control, els informes creatius de la Guàrdia Civil i el CNP i les represàlies indiscriminades del Tribunal Suprem o el Tribunal de Comptes. De la mateixa manera que, anteriorment, hi havia hagut un consens social molt transversal pel que feia a consentir les tortures a les casernes d’Euskadi o les operacions parapolicials que van causar centenars de morts des de la transició fins al contraterrorisme al País Basc.
El resultat de l’enquesta no el determina el text de l’amnistia, sinó la catalanofòbia estructural que amara la societat espanyola. Fins i tot resulta impactant que en tan poc de temps la meitat dels votants del PSOE hagin fet un recorregut tan gran com per passar del dogma transversal de la venjança contra Puigdemont a l’ultrapragmatisme de conformar una majoria amb l’independentisme català i basc. Una rectificació que només es pot entendre en una societat que torna i retorna a la fractura política de la Guerra Civil.
Puigdemont, en si mateix, és un xarop difícil d’empassar per al nacionalisme espanyol. Però Puigdemont a Suïssa negociant en una taula amb un verificador estranger és totalment indigerible. Un escenari inesperat que, per l’altra banda, significa una petita victòria simbòlica de l’independentisme, a hores d’ara tan necessitat de resultats tangibles.
