L’epítet, amb pretensions denigratòries, havia anat perdent aire i efectivitat en les darreres dècades. “Xarnego” fa molt que va deixar de ser un insult, una manera pretesament solvent de desqualificar algú considerat inferior. En primer lloc, perquè la majoria dels catalans “de tota la vida” -perquè ens entenguem- també fa molt que hi van renunciar, en el cas que tots -que no és el cas, ni de bon tros- hagueren considerat útil aquest apel·latiu en algun moment. I després perquè la realitat ha anat molt més enllà, s’ha carregat de matisos i ja no permet aquesta dualitat entre “uns” i “altres”. A Catalunya el percentatge d’hibridisme i estrangeria d’una mena o una altra és totalment majoritari. Qui no és “xarnego” ací en un grau intens o relatiu?
Però el dicteri, l’ofensa, encara té una certa vigència quan algú creu que se’n pot aprofitar. Xarnego ha estat recuperat i enarborat, per exemple, com a reivindicació per l’antiindependentisme en algun moment en aquests darrers anys. “Xarnegos, revolteu-vos!”. Amb la mateixa intenció que Jordi Solé Tura va arribar a afirmar que el catalanisme era una ocurrència estratègica estrictament de la burgesia catalana. O que alguns -pel mateix sedàs- encara anaren més lluny i identificaren la llengua catalana amb aquesta classe social.
“Xarnego” -ara recuperat- pot servir exactament per a això. Per a marcar una dualitat. Els uns -els bons- i els altres -els roïns. La semàntica fa aquestes bromes. Una paraula que tenia un sentit denigratori de bon començament, després va ser presa amb orgull pels denigrats com un estendard i ara ha anat a parar al pou del profit pels qui la volen brandar com si fora àcid ètnic. Hi ha “els nacionalistes” -ara independentistes- i els seus hostils volen que al davant hi haja “els xarnegos”. La maniobra és tan clara, que qui no la veu o és trampós o és idiota.
Per això no s’entén que algú mínimament instruït, com un guionista de cinema, hi caiga. I encara menys que hi caiga tot el gremi amb aplaudiments fervorosos durant el lliurament dels Premis Gaudí d’enguany. Eduard Sola pot considerar-se com vulga, pot reivindicar els seus orígens i els seus pares humils, treballadors i immigrants, pot reclamar aquest orgull social, però hauria de saber també a qui fa el caldo gros. Si el fa de veres a la gent humil de la qual creu formar part o si fa paret amb aquells que no són gens humils i que només miren de dividir els catalans per evitar que el virus separatista s’escampe.
El discurs de Sola als premis va tenir alguns punts més complexos, perquè la seua reivindicació aspirava a ser de classe -no tant nacional- i perquè la lloa a l’ascensor social incloïa “l’escola pública, l’espai i els casals” com a elements d’integració, de “progrés”. No es limitava a marcar la frontera entre els “orgullosament xarnegos” i els que, com la família de Casa en flames, representen els burgesos catalans, però, en el fons, per efecte de la metonímia tramposa, també el país on arribaven els seus avis i els seus pares des d’Andalusia. Tot i que la frontera trontollava al discurs. Perquè els clixés simplifiquen. I d’una banda es pot entendre que hi ha la gent noble, pobra, analfabeta i orgullosa, de fora, i de l’altra, humiliant-los, els de dalt, els de dins. Que poden ser burgesos, però que també es pot entendre que són els catalans en general. Les ambigüitats, les dobles lectures, en el discurs es paguen cares, perquè poden ser utilitzades. I això, un guionista, ho ha de saber.
Per això la trilogia de l’èxit, la que ha marcat el darrer cinema català, és tan perillosa. Perquè simplifica i fa bo el discurs, no dels humils, sinó dels classistes, de Catalunya o d’Espanya, que utilitzen els xarnegos com a ariet nacional.
D’un costat, hi ha Alcarràs, que presenta uns pagesos nobles en lluita contra l’especulació i les energies alternatives. En desbandada. Com si els problemes del camp català es pogueren resumir en la pressió que han de suportar els llauradors d’empreses instal·ladores de molins o plaques solars. Pagesos nobles, doncs. De l’altre, hi ha la immigració dels cinquanta, igualment digna, la d’El 47, que ve per alçar el país i que, si aprèn català, ho fa per amor. I finalment, hi ha la burgesia perversa, malalta, degenerada, de Casa en flames. Aquest és el quadre sencer.
Aquest és el país real? Això és el que ha passat a Catalunya en aquestes darreres dècades? La simplificació pot semblar, d’entrada, que afavoreix pagesos i xarnegos, i que perjudica els burgeses podrits, els pijos que bufen en caldo gelat. Però aquí hi ha tot el país? Òbviament, cap d’aquestes tres pel·lícules sola intenta completar la realitat, però, preses en bloc, presenten un retrat de tribu fals, que convé molt a alguns que no són precisament amics ni dels xarnegos ni dels pagesos. Alguns que no parlen la llengua dels propietaris de la casa en flames.
Ha renunciat el cinema i la cultura a les lectures més complexes i contradictòries? Van ser només els xarnegos els qui van alçar el país? Només eren humils i treballadors aquells immigrants? No hi havia obrers i pobres autòctons? Va ser la burgesia industrial catalana una plaga bíblica? Són els pagesos víctimes exclusives de les energies renovables? La dignitat es decanta només d’un costat? L’orgull social és exclusiu d’un sector concret i amb etiqueta d’origen? Per a qui feia les cases Gaudí, que dona nom als premis? Quins orígens tenia i on havia estudiat? Era analfabet? Humiliava els seus treballadors?
Algú em diu que la lectura d’El 47 i de Casa en flames ja ens està bé. Perquè és una simplificació que permet la integració. Potser. I potser no. Depèn de qui en faça ús. En tot cas, el cine, la cultura, haurien d’aspirar a més. A recollir tota la realitat, tan complexa, i a fer aflorar totes les contradiccions. No només les de sempre. Amb les trampes habituals.
