Waterloo

A la novel·la quasi pòstuma de Stendhal, “La cartoixa de Parma”, el seu protagonista, Fabrizio del Dongo, assisteix a la batalla de Waterloo però no entén res: tot és com una boira de pólvora i soroll, d’exèrcits que van amunt i avall, d’esclats de llum i escenes de mort que no tenen cap sentit. És a dins de la batalla però no veu la batalla, sinó moments, fogonades, corredisses… No hi ha relat, però sí molta acció i molt confusa.

Si fa o no fa, amb menys èpica i amb mascareta, com nosaltres.

Què ha passat? És la primera pregunta d’un relat. I què passarà ara? És la segona, la bona, la que justifica que segueixis llegint un llibre o escoltant una bona història. I entre les dues preguntes, les trampes dels narradors interessats, els que volen que t’empassis el seu relat ple de falsedats.

Ras i curt: ha guanyat l’independentisme, per enèssima vegada. Però sense alegria ni força ni convicció, perquè tocava. Per resistir. Per ves a saber quines oportunitats de futur. Per no cedir la victòria al colonialisme i imperialisme castellà. Per no certificar a les urnes la rendició davant la repressió ni la depressió causada pel demencial partidisme català. Poc més que això.

No hi ha dues majories, d’esquerres o independentistes. Per començar, si ens posem a discutir què o qui és d’esquerres, no acabaríem. Això de l’esquerra, amb molt honorables excepcions, marxistes o no, pertany al passat. L’únic que hi ha són maneres més o menys brutals, més o menys honestes o compassives, de gestionar l’èxit indubtable del capitalisme financer.

I si ens posem a discutir sobre independentistes… Millor ho deixem.

Hi ha, sempre, dos grans blocs. El català o el castellà. Més o menys empatats segons el moment. I serà així fins que es pugui fer, si això passa mai, la gran pregunta que pot trencar els esquemes: vols viure millor en una Catalunya independent, sobre unes bases absolutament diferents a la de l’Espanya que ens arruïna a tots? Clar: per a això cal saber quina és l’oferta d’una Catalunya independent, cosa que ara per ara és un misteri.

Els dos blocs, forçats per l’estèril dinàmica dels partits, han xocat per enèsima vegada. No serà la darrera. El resultat és, si fa o no fa, el de sempre, el que interessa a l’imperi espanyol i el que permet la miopia catalana: “constitucionalistes” (tant de bo ho fossin de veritat) contra “indepes” o catalanistes més o menys colonitzats.

Els darrers anys, ha col·lapsat aquella plantilla que suposadament ho explicava tot: un eix esquerra-dreta, un eix Catalunya-Espanya.

Qui guanya? Ningú, aparentment. O tothom, si fem cas de les ximpleries que ens expliquen els que es pensen que som ximples. Continuem en un empat permanent, històric.

Però sí que hi ha algú que hi surt guanyant: qui obté més temps per mantenir la seva farsa. Per una banda, les estructures extractives i colonials de l’Estat espanyol. I també els que viuen millor aparentant que lluiten contra aquestes estructures.

És a dir: Waterloo, entre el fum, la boira, la fúria, la confusió.

Som aquí, al bell mig de la batalla, entenent ben poc del que passa i intuint que no té gaire res a veure amb el futur, sinó amb un repartiment del poder, d’escons, de despatxos, d’enquestes…

Mentrestant, ens entretenen discutint qui ha guanyat a escons o a vots, ens horroritzen amb Vox (com si fos gaire diferent de Ciudadanos o PP) i es preparen per entretenir-nos unes quantes setmanes més amb els seus jocs de mans, pactes, torcebraços, estratègies i meravelles per dissimular partidismes, personalismes, egoismes i buidors eixordadores.

Hem fet el 14-F, amb sort no ens hem contagiat, tot i la por que teníem, però seguim allà on èrem. A Waterloo, enmig de fumeres que no ens deixen veure on som ni on anem. A partir d’aquest dilluns tots intentaran confondre’ns encara més… fins que perdem de vista l’autèntic sentit de la batalla.