Es veia a venir, però no tan de pressa. Vox és, a hores d’ara, el partit de referència de la dreta espanyola i Santiago Abascal serà qui decidirà, en el moment que cregui oportú, com es resol la crisi del PP valencià i a quin preu. Les exigències seran altes i el procés de negociació s’allargarà prou per a visualitzar que el vot útil de l’Espanya nacional és la versió remasteritzada dels falangistes de sempre. Però la taca verda no s’aturarà al País Valencià, el pròxim cicle d’eleccions autonòmiques deixarà el -fins ara- partit central de l’espanyolisme de dretes en mans dels extremistes de Vox, fins i tot en feus de la importància d’Andalusia.
Tot indica -i les enquestes, en especial- que els ultres espanyols els han pres la bandera rojigualda al PP i que, a més, són capaços de combatre el bipartidisme des del moll de l’os del sistema, amb l’Estat profund impulsant un clima irrespirable i un sistema de mitjans de comunicació desvergonyit i desbocat. Però el pitjor no és que estiguin mossegant la mà pepera que els donarà a menjar, sinó que la confrontació amb un Pedro Sánchez a la defensiva és, ideològicament, una dimissió en diferit, com la Mazón. El PSOE no té cap altre projecte que aguantar i els seus dirigents intentaran esquivar la presó com puguin.
L’esquerra espanyola no té força ni voluntat per afrontar un programa de democratització de l’Estat. Els incompliments amb Junts i amb ERC només són l’avantsala d’una nova crisi territorial que, aquesta vegada, serà provocada intencionadament per Vox i els seus satèl·lits, els que es dediquen a escalfar el carrer i les universitats. La societat catalana haurà de tornar al carrer, aquesta vegada amb plena consciència del que s’estarà jugant.
