La sorprenent i oportuna resurrecció de la trama russa per explicar el procés independentista català, amb la reactivació de l’anomenat cas Volhov, és per damunt de tot un intent policial i judicial de dinamitar la possibilitat d’una amnistia. Per tant, és un moviment que forma part de l’aberrant partida d’escacs (política) en la que els adversaris de l’amnistia mouen les peces judicials afins per tal de contrarestar les iniciatives del Parlament i del govern espanyols. Una partida d’escacs en què s’hi val tot. Si el parlament mou una peça, els salvadors de la pàtria en mouen una altra per contrarestar-la.
Si la llei d’amnistia exclou els imputats de terrorisme, sempre hi haurà un jutge –i algun diari- que afirmi que mirar malament un policia, fer servir Fairy o participar en una manifestació pacífica és de fet terrorisme. Si la llei d’amnistia deixa fora els delictes d’altra traïció, sempre hi haurà un informe i un jutge dient que el Procés es va fer en connivència amb una potència estrangera –i Rússia és la potència malèfica per excel·lència des del temps de l’or de Moscou- i que, per tant, els seus dirigents són sospitosos d’alta traïció. Si la llei exclogués de l’amnistia els qui van amb un jersei groc -per dir una bestiesa si fa no fa de la mateixa naturalesa-, sempre hi hauria algun informe i algun jutge que dirien que els dirigents del Procés anaven tots i sempre amb jersei groc, tot i que maliciosament de vegades el tenyien per dissimular d’un altre color… Del que es tracta és de fer passar el clau per la cabota de qualsevol escletxa, sabent que sempre n’hi haurà alguna.
Però la miraculosa resurrecció de la trama russa, a més de tenir aquesta funció conjuntural de dinamitar la llei d’amnistia, continuar perseguint l’independentisme i fer caure de passada el govern espanyol, té un segon efecte encara més pervers, com el té també l’aparició sobtada del delicte de terrorisme: són un intent de reescriure la història. De canviar la memòria d’allò que va passar, substituint-ho per un relat fictici sobre els fets que en modifiqui la naturalesa, i que els situï davant de la història, de les institucions internacionals i de l’opinió pública com una cosa absolutament diferent i pitjor. Es tracta d’establir una veritat judicial sobre els fets de l’any 2017, sobretot, que substitueix la veritat viscuda, la mateixa percepció que en tenien en aquell moment les persones que la veien de prop i hi participaven.
Què està dient, en el fons, la teoria de la trama russa? Que això del Procés català era de fet una maniobra de Putin per desestabilitzar l’Europa occidental. Per tant, aquella immensa mobilització de milions de persones a favor d’un ideal polític legítim no era l’expressió espontània i democràtica d’unes aspiracions i d’uns projectes. Era una cosa artificial, inoculada, fictícia. No és que un nombre enorme de catalans volguessin la independència per defensar la seva identitat i millorar la seva vida, és que Putin des de Moscou movia els fils i hauria provocat artificialment tot aquest moviment per als seus interessos geoestratègics. La tesi de la trama russa està dient a milions de persones que van participar amb entusiasme i plena consciència en les manifestacions de l’Onze de Setembre, en la votació del primer d’octubre, que de fet no són altra cosa que uns agents de Putin, encara que no ho sàpiguen. Que no existeix un problema polític a Catalunya que una part molt important de la ciutadania creu que la independència podria solucionar. Que el Procés és un invent artificial que es dissenya a Moscou i en la que la majoria dels catalans no són actors sinó, com a molt, comparses.
I si a aquest relat de la trama russa li afegim el del terrorisme, estem reescrivint encara més la història. Es tracta de deixar establert que l’independentisme català va ser un moviment violent, equiparable al del terrorisme gihadista o a qualsevol altre terrorisme actiu dels que deixen morts i ferits. I que no ens hem de deixar enganyar pel fet, insubstancial, que aquí no hi hagués morts ni ferits ni destrucció, que l’única violència visible fos la que es va utilitzar des de l’Estat contra persones que estaven votant, perquè sota aquesta aparença el moviment tenia una vocació terrorista i violenta, encara que els efectes en siguin absolutament invisibles. Per tant, es tracta que quedi dit que allò que va ser una expressió democràtica i espontània de la voluntat d’un gran nombre de ciutadans era en realitat una construcció dels serveis secrets russos com a part d’una conspiració política dissenyada des de Moscou i inoculada a Catalunya com s’injecta un virus verinós. I que allò que va ser una manifestació democràtica i pacífica a favor del dret a decidir el propi futur era de fet una explosió de violència (encara que fos només en potència) a la qual es pot aplicar l’adjectiu de terrorista.
Aquests efectes de la reaparició del relat de la trama russa i de l’acusació de terrorisme, sent com són maniobres a curt termini per una batalla política des dels jutjats contra la voluntat d’un parlament espanyol d’impulsar una amnistia, tenen efectes que van més enllà i que són encara més perversos. I, si hi ha l’efecte, cal suposar que hi ha també la intenció. En l’actual conjuntura internacional, en la qual amb la guerra d’Ucraïna, la crisi al Pròxim Orient i els moviments a l’Àfrica es dibuixa una guerra freda planetària, vincular l’independentisme català amb una trama russa i presentar-lo com a terrorista, és situar-lo al costat dels socis més indesitjables, col·locar-lo en una mena d’eix del mal. El catalanisme català, independentisme inclòs, ha estat al llarg de tota la seva història profundament democràtic, molt majoritàriament europeista i identificat amb el sistema de valors il·lustrat, propi de les democràcies occidentals. Si algú es creu això de la trama russa i això del terrorisme, l’independentisme català serà expulsat de la centralitat política internacional, de l’espai de la democràcia, i serà assimilat als qui en són avui els seus més clars adversaris.
Tot això no és un joc. Certament, les acusacions són delirants. Però els efectes d’aquestes acusacions poden ser terrorífics. A l’hora de condemnar innocents. A l’hora de confirmar que la voluntat d’uns quants jutges salvadors de la pàtria pesa més que la sobirania popular. A l’hora de fer impossible una amnistia que té a favor la majoria del parlament espanyol. Però també a l’hora de dir que l’independentisme català és allò que no és. I de dir a molts catalans, que van anar a les manifestacions, que van votar el primer d’octubre, que els seus desitjos, els seus sentiments, els seus projectes polítics, no són genuïns, no són respectables. Que són ficticis i malèfics, construïts des de Moscou. Que no són els desitjos i els projectes d’uns ciutadans lliures i conscients, sinó d’uns titelles de Moscou d’uns agents de Putin que volen destruir Europa i occident. Hi ha algú que es reconegui en aquest relat? Hi ha algú que se senti retratar per aquesta absurda caricatura?
