Em fa l’efecte que la societat catalana està travessada a hores d’ara –i des de fa ja un cert temps– d’una doble pulsió simultània i contradictòria. D’una banda, hi ha una demanda d’estabilitat política, de governança eficient dels problemes quotidians, de gestió enèrgica i ambiciosa del dia a dia, sabent que aquesta estabilitat va segurament associada a una disminució de la tensió que ha marcat els anys del Procés i a un cert abandonament de la gestualitat conflictiva i la política de blocs que ha marcat en part aquest període. Però al mateix temps, diria que en la societat catalana hi ha també una pulsió que es nega a girar full i a donar per tancat el conflicte, sigui acceptant l’actual statu quo com una mena de línia d’alto el foc a perpetuïtat o sigui considerant-lo un temps de treva que ajorna la resolució del conflicte de fons ad calendas graecas, amb el risc que això porti a un bloqueig de la política catalana que dificulti la gestió del dia a dia i la planificació de futur.
La primera pulsió, la demanda d’estabilitat i governança útil, s’alimenta de la fatiga per la tensió dels últims anys, de la sensació que el balanç pràctic del Procés és més aviat escàs i del temor que el país estigui perdent pistonada en temes essencial de futur, tant econòmics com socials com culturals i lingüístics. L’altra pulsió, la de mantenir viu el conflicte, i que es noti, neix de la constatació –òbvia– que cap dels problemes de fons que van generar l’onada independentista de fa uns anys s’ha resolt de forma favorable a hores d’ara (més aviat al contrari) i de la sensació que si no hi ha una forta pressió mai no se solucionarà, tot al contrari. Acompanyat d’un enorme escepticisme sobre la voluntat del govern espanyol d’admetre seriosament i a fons l’existència d’aquests grans problemes –com ho és el dèficit fiscal o la situació de la llengua–, tot i que faci, quan ho necessita, promeses que mai ha complert. I agreujat pel fet que els efectes de la repressió encara continuen i que l’actitud de sectors importants de la judicatura i la política espanyola no fa preveure que s’acabin.
Deia al començament que a parer meu la societat catalana està travessada per aquesta doble pulsió, no exactament dividida. Vull dir que no crec que mitja societat catalana aposti exclusivament per l’estabilitat i consideri que això del conflicte ja és només una pàgina del passat i que el millor que podem fer és oblidar-ho, mentre que l’altra mitja societat creu que si per mantenir viu el conflicte hem de renunciar a l’estabilitat i al govern del mentrestant, doncs val la pena renunciar-hi i ja ens hi posarem quan tinguem el conflicte resolt. Certament, hi ha sectors de la societat catalana que només volen estabilitat i que el conflicte els fa nosa. Certament, hi ha sectors que consideren que fer visible el conflicte és l’única prioritat i que val la pena, si cal, renunciar per a aquest objectiu a l’estabilitat i la governança. Però crec que la major part de la societat voldria les dues coses a l’hora. Estabilitat i recordatori de la pervivència del conflicte. Certament, no tothom en els mateixos percentatges. Però la majoria sense optar exclusivament per un oblidant l’altre.
És veritat que l’independentisme creu o hauria de creure que no es pot renunciar a mantenir viu el conflicte i actuar en conseqüència. Però estic convençut que molts independentistes, sense negar-ho, també creuen que al país li convé estabilitat, govern del dia a dia i un plantejament immediat dels grans problemes socials, econòmics, educatius, sanitaris i culturals que té el país, encara que sigui amb les limitades eines actuals, sense esperar a ser independents. I és veritat que l’espanyolisme tendeix a voler girar full i donar per caducat el conflicte. Però hi ha una part rellevant de l’espanyolisme que voldria mantenir el conflicte obert fins a obtenir una victòria absoluta, seva, perquè creu que si no aprofita l’ocasió per tallar les arrels de la catalanitat el conflicte inevitablement rebrotarà. Per tant, bona part de l’independentisme vol també estabilitat i bona gestió, perquè no fos cas que anant a buscar obsessivament l’estat perdem abans la nació. Però també una bona part de l’espanyolisme prefereix el conflicte –a favor seu!- que l’estabilitat o la pacificació. S’ha vist amb l’amnistia. Mantenir el conflicte fins a la seva victòria total.
Personalment, crec que la política catalana viu avui un període de trànsit, provisional, i que aconseguirà l’hegemonia política i social qui sàpiga escoltar al mateix temps i donar una resposta equilibrada a aquestes dues demandes de la societat, que són incompatibles si les considerem al cent per cent, però que es poden modular. Fins ara, el PSC ha aconseguit el monopoli de les institucions catalanes escoltant només una de les demandes, la de l’estabilitat. La direcció del PSC i el PSOE són els únics que semblen creure a fons en una estratègia fonamentada a escoltar només aquesta demanda i fer veure que ja no existeix l’altra, la del conflicte. Però el vent no li va a favor. Una part del seu electorat –aquella que anava i venia de Ciutadans–, que inclou algunes de les incorporacions al sottogoverno socialista de la Generalitat, espera que quan manin els seus combatin la catalanitat i el catalanisme des de les arrels. Recordem que Ciutadans va néixer quan, amb el primer tripartit, uns sectors hostils al catalanisme van considerar que ara que havien guanyat els seus continuaven sent massa catalanistes. I quan s’hagi de resoldre de veritat la qüestió del finançament, amb el PSOE de mitja Espanya en estat d’alerta, encara serà més dolorosa la tensió amb els seus electors.
D’altra banda, cada vegada que el govern del president Illa fa un gest per visualitzar que el conflicte s’ha acabat –la bandera espanyola a la Generalitat, l’abraçada al rei del tres d’octubre- i no escolta la segona pulsió de la societat catalana, la seva hegemonia es deteriora. No tot el seu electorat ho veu ben bé igual. Però encara pitjor, al mateix temps cadascun d’aquests gestos amb la bandera espanyola i amb el rei apunyala els seus socis d’Esquerra: els votants d’Esquerra inevitablement pensen –no cal que ningú no els ho recordi– que el president Illa està fent això, que no els pot agradar, gràcies paradoxalment als seus vots. I per una Esquerra ja d’entrada sospitosa d’haver apostat amb els fets en exclusiva per l’estabilitat i haver deixat la pervivència del conflicte com un recurs retòric només en el discurs, això és letal. I tornem-hi: falta veure en què queda això del finançament singular. Si no resol el problema de fons –i no és fàcil que el resolgui- encara empitjoraria les expectatives d’Esquerra.
Però tampoc la imatge de Junts escoltant només la demanda de mantenir obert el conflicte i no escoltant en absolut la demanda de governança pràctica i estabilitat –fins al punt d’arribar a sortir del Govern, un gest insòlit que respon a aquesta atenció a una sola de les dues demandes– no sembla situar-la en el bon camí per aconseguir l’hegemonia al país, on a parer meu les dues demandes són vives, certes i importants i totes dues han de ser escoltades. Junts pot esdevenir el partit especialitzat estrictament en el conflicte i això el situa lluny d’una de les demandes contradictòries que està emetent la societat catalana. Estabilitat, govern, eficàcia pràctica, pervivència del conflicte, no passar full si no hi ha solucions acceptables. Ve un temps de congressos. A parer meu, guanyarà en la política catalana qui sàpiga escoltar millor les dues demandes i trobi el punt d’equilibri entre totes dues. No només d’una. Ho poden fer els partits en els seus pròxims congressos. Si no ho fan ells, inevitablement ho acabarà fent algú altre.
