“Vet aquí que fa molts anys, va haver-hi un temps que les persones van deixar de llegir. Era una època que existien la ràdio i les televisions locals, però s’havia estès tant comprar des d’un telèfon i tenir-ho tot, tot d’una, que la major part de la gent comprava allò que volia veure i escoltar: era el temps que les notícies no eren veritat. Va passar, també, que van fer-se moltes guerres alhora: hi havia uns quants senyors que tenien necessitat, molta necessitat de fer valer el seu poder, i un muntava un departament de guerra en el seu govern, es reunia amb uns altres i els deia que ell ho resoldria tot. N’hi havia un que es mirava de reüll el món, pensant-se tenir-ho tot sota el seu control i parlant de sobirania territorial, com en temps de senyors feudals, mentre llençava bombes i feia volar avions per sobre d’altres països. Un altre, fins i tot, feia un genocidi que feia plorar molta gent i sentir molta ràbia i impotència, però que la major part de la població mundial es mirava pel mòbil com si fos una més d’aquelles notícies que no eren veritat.
En aquell temps, a més, a la ciutat de Barcelona hi havia gent que pagava cinquanta euros cada setmana perquè els deixessin dormir en un matalàs de dotze a sis de la matinada al rebost –es va saber que hi havia casos que no era ni al rebost, sinó per allà el mig- d’una botiga de fruites i de verdures que l’endemà es venien sense control sanitari. Era un temps tan estrany, tan sorprenent, que se sentia a dir que moltes botigues obrien vint-i-quatre hores seguides cada dia, que qui hi treballava a voltes estava en situació de vulnerabilitat humana i social, i que es detectaven delictes de tota mena molt vinculats al comerç.
Aquell va ser el temps que molts joves no sortien de casa: se’ls sentia de dins les seves habitacions cridar i donar cops a la taula, parlar amb no se sabia ben bé qui, i quan sortien a buscar alguna cosa de menjar o a fer pipí, deien que estaven guanyant la partida.
Va ser un temps que el món havia perdut molta de la dignitat humana que altres generacions havien lluitat per tenir. Era el temps que, en el país més ric del món, la gent moria pels carrers drogada o sense assegurança mèdica. Va ser el temps que els carrers de les ciutats que feia temps s’havien de posar guapes, s’omplien de rates, de ratolins i de caixes de maduixes i de papaies a les voreres que quedaven farcides d’emissions dels cotxes i dels autobusos. Era el temps que un alvocat feia la volta al món i la gent es conformava a posar-se en un avió amb les cames encongides perquè hi cabés un altre per davant i dos més per darrere. Va ser un temps de surrealisme gens màgic”
Comencem curs nou: a mi, com fa vora de trenta anys, em torna a tocar ensenyar a pensar la història dins les aules universitàries.
A voltes, però, penso que m’agradaria més poder-me dedicar a explicar contes. Perquè fossin menys reals, perquè el passat no m’assaltés a l’aula, quan l’explico, i em fes pensar “ostres, tu, hem perdut molt, com a humanitat… hem tornat massa enrere, sembla que no hàgim après res, amb segles i segles de vida!”
