Una de les primeres condicions per fer alguna cosa de profit en política, és saber interpretar el clima col·lectiu existent. O dit d’una forma més clara, saber que pensa el carrer. La millor recepta per perdre vots és viure dins la bombolla institucional i voler creure que els problemes del ciutadà de peu són aquells que diu la ponència del partit en un congrés. Mireu si no l’Esquerra d’aquest cap de setmana.
Segons un dels principals titulars que resumeix les conclusions de la convenció dels republicans, “ERC es marca l’any 2031 per aconseguir una majoria “sòlida i estable” per a la independència”. Quan el llegia, no podia evitar pensar el següent: aquest congrés els hi haurà organitzat algun enemic? Només calia, per refermar-me en la meva idea, veure els resultats de la investigació sobre l’estructura B del partit per constatar com el suïcidi polític pot ser una realitat plausible. Tot plegat, un aplec de desesperats que veuen com les guinguetes i les poltrones tenen data de caducitat ben aviat.
Aquest és el darrer exemple de l’allunyament d’una elit político-funcionarial de les inquietuds del contribuent. No és que bona part d’aquests contribuents hàgim renunciat a la idea d’un estat català, simplement considerem una farsa de mal gust les seves proclames. Per molta TV3 que cobreixi les seves fanfàrries, la sensació de repugnància és la que preval entre els pocs teleespectadors que s’ho miren.
Mentrestant, si parlem per exemple de Barcelona i d’altres grans poblacions del país, només escoltarem per boca dels seus ciutadans la preocupació per la degradació dels seus carrers, la pèrdua de personalitat de viles i ciutats o el constant empobriment de les classes mitjanes que ells integren majoritàriament. Qui els vingui amb la cantarella que això se solucionarà amb una independència que han de portar en Junqueras, Puigdemont o el tronat estalinisme cupaire, està condemnat al fracàs i a la irrellevància. Els aires que s’estan imposant arreu, no lliguen amb els eslògans de ser solidaris i bones persones.
Si l’independentisme vol recuperar-se i créixer no té més remei que canviar el discurs, el to i, fins i tot, el posat formal. Cal encarar sense manies, i amb un estil dur i antipàtic si és menester, aquests neguits que són el clam del carrer. S’ha d’acabar el fet de voler quedar bé amb tothom. Només aquells que estiguin disposats a entomar les acusacions grolleres i mesquines de la carraca política i mediàtica nostrada, podran merèixer la confiança dels catalans. Quina és la raó? Simplement perquè veuran que els entenen. Per guanyar-se el cor de la gent, continua essent més vàlida que mai la fórmula de tractar-los com a adults i no com a idiotes, que és exactament allò que continua fent el trio del procés. S’acosta, s’acosta el moment… En el pecat hi tindran la penitència.
