Fa uns quants anys, quan a Euskadi es vivia una situació de molt alta tensió política, vaig participar durant força temps en una tertúlia radiofònica d’actualitat on hi havia col·laboradors d’ideologies diverses i fins i tot antagòniques, cosa que en aquell moment i en aquell espai representava diferències molt radicals i amb un fort component emocional. El que més em va sobtar, sobretot els primers dies, no és que sobre uns mateixos fets els contertulians tinguessin opinions radicalment diferents, amb això ja hi comptava. El que em va sorprendre és que parlaven de fets diferents: els que uns coneixien i els semblaven importantíssims eren absolutament desconeguts per als altres, i a l’inrevés. I quan els sentien tendien a considerar-los falsos, manipulats o irrellevants. Vaig arribar a la conclusió que cadascun dels contertulians –jo inclòs- vivia dins d’una determinada bombolla informativa, social i política i que aquestes bombolles eren impermeables entre elles, no tan sols en la circulació d’opinions sinó fins i tot en la circulació de notícies, de fets. Sobretot els que tenien a veure directament o indirectament amb el conflicte basc, però també molts d’altres, fins i tot de política internacional. Probablement, això devia passar també a Catalunya, però no me n’havia semblat que hi fos tan visible, potser perquè m’era tot més pròxim, però també perquè en aquells moments la crispació i la polarització eren molt més grans a Euskadi que aquí.
Hi he pensat aquesta setmana amb relació a les polèmiques sobre l’antic Twitter i la seva colonització creixent per actituds qualificables d’extrema dreta, l’anunci de deixar aquesta xarxa de diversos mitjans que s’hi senten incòmodes i la possibilitat que, si els que figura que se senten dissidents del corrent majoritari l’abandonen, el que ara és majoria pugui arribar a ser un monopoli. I m’ha semblat que valia la pena recordar el que havia notat fa anys a Euskadi perquè és molt anterior a l’esclat de les xarxes i perquè anava vinculat a un moment de polarització, esquematització i radicalització del debat polític i social. Vull dir que tinc la sensació que aquella imatge d’un món repartit en bombolles impermeables, cadascuna amb les seves opinions i fins i tot amb el seu catàleg propi i específic de notícies rellevants, ha anat a més i s’ha generalitzat. I que no ha estat un efecte només de les xarxes socials –i per això aquesta generació de bombolles impermeables non passa només al món de les xarxes-, tot i que les xarxes socials han ajudat a la seva multiplicació.
Em fa l’efecte que d’una manera creixent el conjunt de la societat ha anat decantant-se en bombolles d’afinitat, on persones que estan fonamentalment d’acord estableixen una veritat compartida i expulsen qualsevol dissidència. I que això els genera un espai de comoditat, en la que es neguen a escoltar res que contradigui la mateixa veritat, i a còpia de repetir-se-li els uns als altres la radicalitat d’aquesta veritat indiscutible es va fer cada vegada més radical, en un moviment d’espiral creixent. Triem amb qui parlem i ens convencem els uns als altres amb arguments cada vegada més pujats de to d’allò de què ja estàvem convençuts des del començament. I això ens fa cada vegada més radicals i més intemperants. De la mateixa manera que l’algoritme ens ajuda a escoltar cançons que ja sabem que ens agradaran o ens envia receptes i restaurants que ja sabem que són del nostre gust –evitant-nos escoltar cançons o tastar plats que no ens agradarien gents, però també impedint-nos provar-ne de nous que potser ens agradarien- el mateix algoritme i un procés de decantació progressiu ens fa que ens instal·lem en la bombolla on només sentirem les opinions i les notícies que ens plaguin. Certament, de vegades anem de visita a la bombolla adversària, però no pas a escoltar a veure què hi diuen, sinó a fer operacions gairebé de comando militar clavant la teva bandera en territori enemic, literalment per fotre’l. I llavors tornem satisfets a la nostra bombolla.
Això ja passava ben segur abans de les xarxes. Però diria que els mitjans convencionals i també una bona part del món acadèmic i universitari –en les autoanomenades ciències socials- ha optat cada vegada més per encastellar-se cadascú en la seva bombolla autoreferent i de no admetre-hi, fins a la cancel·lació, qualsevol mena de dissidència, d’heterodòxia o d’heretgia. És a dir, això ja passava abans de les xarxes, en el món dels mitjans de comunicació i de la Universitat, però en el temps de les xarxes les bombolles també en aquests camps s’han fet més tancades i han pujat la seva temperatura. Més confessionals i més excloents. I sobretot han gairebé desaparegut els espais de debat respectuós i argumentat que pretenien estar per damunt d’aquestes bombolles. Cadascú és dels seus i només dels seus. I gairebé ningú no vol ser de tothom, ni tan sols d’algú més que estrictament els seus. Cada bombolla comunicativa, acadèmica o digital excomunica i cancel·la als que queden fora de la veritat que la mateixa bombolla professa i proclama, cada vegada més a crits. Algunes, amb una capacitat i un poder molts grans –a través de la colonització de l’espai públic i institucional- de fer aquesta exclusió i excomunió d’una manera molt efectiva i inhabilitadora.
Personalment, aquesta construcció d’una societat com una acumulació de bombolles impermeables que s’ignoren entre elles i que es poden arribar a confrontar, em sembla extremadament perillosa. No tan sols perquè la fragmentació sense diàleg empeny les radicalitats –totes: la pròpia i la de l’adversari a la vegada-, sinó també perquè les bombolles que en temps de bonança s’ignoren mútuament, en temps difícils tendeixen a barallar-se entre elles. Des de la convicció de posseir la veritat absoluta i disfressant sovint de veritat científica incontrovertible el que no deixa de ser una opinió, que pot ser legítima, però discutible cada bombolla nega a les altres el dret a expressar-se i gairebé a existir. Però el més perillós de tot és que una societat definitivament constituïda per una confederació de bombolles indiferents o enfrontades no és una societat. La construcció d’una societat democràtica i convivencial exigeix el respecte a la diversitat i la diferència, però exigeix també l’existència d’alguns fonaments comuns, d’una plaça pública compartida a la qual tothom tingui accés i en la que puguin entrar en contacte positiu les realitats diverses. Sense admetre el que ens diferencia no hi ha societat. Sense compartir res de res, ni unes regles ni un terreny de joc, tampoc no n’hi ha. La uniformitat obligatòria porta a la dictadura. Viure en bombolles sense sortir-ne, en marca el camí.
