Woody Allen és un geni del cine. És impossible que algú així faci una bírria. I no l’ha feta amb Viqui, Cristina, Barcelona, només ha afegit un parell d’actors i un plató a un guió que devia tenir força definit i pel que, adobat amb aquestes estranyes peticions d’uns tipus força curiosos de Barcelona, li han donat un munt de pasta.
Val a dir que Tomàs Llorens, empresari de les sales de cinema Lauren i únic distribuïdor de les pel•lícules del mestre a Espanya des de Banannas, ha tancat, circumstància que ha lligat a Jaume Roures de la productora Mediapro amb el cineasta americà, doncs Lauren Films va ser assumit per aquesta productora .
M’alegra l’èxit de Mediapro, de la mateixa manera que em fa feliç que en Julio Férnandez de Filmax tingui tan bons resultats. Són empreses potents, catalanes, sense les quals és impossible d’establir una mínima indústria cinematogràfica, ni tampoc generar un volum de negoci del que se’n beneficien empreses molt més petites, algunes de les quals es dediquen a la postproducció i aporten productes, feina i talent al sector audiovisual català.
Viqui i Cristina, són dos clàssics del cinema d’Allen, aquestes dones cultes, boniques, de classe mitjana alta, obsessionades per l’art, la cultura i les inefables relacions amb homes que no els arriben a la sola de les sabates (encara que siguin unes Jimmy Choo amb talons de 12 cm). Són uns éssers adorables que sempre estan voltant sobre les seves neurosis, però que, en el fons, troben la felicitat entre les llibreries i restaurants de Manhattan.
Per exigències del guió (com solien dir les aspirants a actrius que es despilotaven a finals dels 70) s’han hagut d’afegir un parell d’actors aborígens, però com que a part d’excel•lent director i guionista, és de Nova York, Brooklin, el que vol dir gens ximple (només s’ho pensen els altres) Woody Allen ha apostat per una parella que no trenqui els esquemes de Hollywood, ben al contrari, fins i tot en treurà beneficis, i ha triat els dos especímens més primitius, peluts, cridaners i suats que encanten els americans blancs i sensibles. Una mena de mexicans per dir-ho en clau ianqui. Són la bestialitat personificada, el gest brusc, la sexualitat animal que fa molts anys va descobrir Bigas Luna.
És com veure una peli inacabada de Woody Allen barrejada amb un documental de La 2.
Barcelona? S’hauria de demanar comptes judicialment a l’ajuntament si hi ha invertit. Ningú que no sigui d’aquí reconeix res de la ciutat, podria passar a Katmandú. De fet, també hi surt Oviedo, on Allen va rebre el premi Príncep d’Astúries el 2000 i on hi té una escultura. Segur que també han esquitxat. No em sembla malament, recordo l’adorable home amb els mitjons ben amunt fent footing per Venècia darrera la magnífica Júlia Roberts. Continuava explicant com eren i són la gent de Manhattan que viu travessant el pont de Brooklin.
D’aquest paio amb cap de pinya i aquesta dona esperrucada, estrella de celobert, Almodóvar (que és l’Ozores del cine espanyol dels 90 i això no és gens dolent) en va treure el millor: ferum racial.
A mi que em deixin amb Diane Keaton i la intel•ligent ironia d’aquest jueu que m’ha regalat uns moments de felicitat incomparables. No tinc absolutament res a veure amb els altres.
