Ara fa una mica més de quatre anys que amb l’amic Aleix Sarri vam emprendre un viatge peculiar, d’aquests que només practiquem una mena de gent amb inquietuds excèntriques. Volíem visitar Kaliningrad, l’antiga Königsberg prussiana arrasada després de la 2a Guerra Mundial i convertida en un enclavament rus entre Polònia i Lituània. La ciutat d’Immanuel Kant, irreconeixible, és el testimoni de les expulsions massives de comunitats alemanyes que es van produir a l’Europa de postguerra i que van afectar diversos milions de persones. Una neteja ètnica amb totes les de la llei de la qual Kaliningrad n’és filla.
Després d’haver vist a Kaliningrad l’exaltació de la victòria soviètica, com ara el monument dedicat a la flota del Bàltic amb un vaixell de guerra real inclòs, o el de la Mare Pàtria, aquest a la cèntrica plaça dedicada al general Kuzma Galitsky, vam veure l’altra cara de la moneda de l’expansió russa a Vilnius, la capital de Lituània. Allà hi ha un Museu del Genocidi que tothom coneix per “Museu de la KGB” perquè està ubicat a l’antiga seu d’aquella agència de seguretat i contraintel·ligència. La visita comença per una exposició que recorda els moviments de resistència i les víctimes de l’ocupació, amb objectes personals i fotografies.
Però la part més colpidora de la visita és al soterrani, on hi ha les cel·les i les sales de tortura on s’hi respirava encara el pànic i la desesperació. Una de les habitacions era una mena de piscina amb un petit pedestal al centre que tot just tenia la mida per mantenir-s’hi dreta una persona. Es veu que la salvatjada consistia en omplir-ho tot d’aigua glaçada i fer que els interrogats s’hi haguessin d’estar a peu dret, a ple hivern, durant hores i dies procurant mantenir l’equilibri. Una altra estança està completament insonoritzada i s’hi mostra la camisa de força que es posava a les víctimes de tortures que intentaven resistir-se. El Papa Francesc va visitar aquest indret sinistre el setembre del 2018 i va recordar-hi “el patiment de tants fills d’aquest poble”.
La convulsa història de l’Europa del segle XX fa que, malauradament, el cas lituà no sigui excepcional. En altres infames soterranis, també al centre d’altres capitals, s’hi ha infligit tortura amb sadisme. És el cas de Barcelona, on a la comissaria de Via Laietana s’hi va practicar sistemàticament des de la Brigada Político-Social de la policia espanyola. Pallisses, fuetades, ofegaments en orina, puntades de peu als genitals, privació del son i humiliacions de tota mena formaven part de les tasques habituals dels esbirros del règim.
Ara bé, tota comparació amb el cas lituà és imprudent per inexacta. A Barcelona el centre de tortures no és un museu perquè continua essent una comissaria de policia, gràcies a una transició que s’ha volgut dir modèlica i que va suposar una evolució de les institucions franquistes sense cap fractura. El màxim càstig que va rebre un dels principals torturadors, conegut amb noms i cognoms com a Antonio Juan Creix, va ser enviar-lo a l’aeroport del Prat a segellar passaports. Va estar de mala sort, ja que un dels seus homòlegs bascos, Melitón Manzanas, encara era condecorat post mortem l’any 2002. Encara més: diversos testimonis certifiquen que la pràctica dels turments no es va extingir a Barcelona amb la dictadura franquista. L’Operació Garzón de 1992 contra l’independentisme català va suposar una condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans a l’estat espanyol per no haver investigat les tortures.
Com dèiem, això queda molt lluny de Lituània. Potser hi té alguna cosa a veure el fet que l’actual Ministre de l’Interior acumuli diverses condemnes d’Estrasburg per no haver investigat les tortures que denunciaven haver patit els detinguts que estaven sota la seva custòdia. També hi deu fer que el suposat centre ideològic espanyol consideri la Via Laietana com un “símbol de servei públic” que ha contribuït a “enfortir la democràcia” –segons el secretari d’estat de seguretat Rafael Pérez Ruiz- i un “símbol de llibertat” –segons la candidata de Ciutadans Inés Arrimadas. És clar que aquí, a diferència de Lituània, l’ocupació encara continua i per això és incomparable.
