Aquests dies s’ha produït una actuació insòlita diversos serveis de verificació de notícies: confondre la sàtira amb una notícia falsa. La qüestió té poca importància pel que fa al missatge, però en té molta, i de manera extraordinària, per les seves implicacions.
La sàtira consistia en una portada d’El País en què la notícia principal era que el PSOE havia aconseguit capgirar les enquestes amb la dimissió d’Óscar Puente, ja que s’hi apuntava a una còmoda majoria absoluta d’aquest partit fins i tot sense necessitat del suport d’altres formacions situades a la seva esquerra. En les dues imatges inferiors s’al·ludia a la bellesa del candidat Sánchez i al fet que Puente era en algun país africà ajudant infants vulnerables.
Fins aquí, la sàtira evident. A partir d’aquí, el que és patètic: que un servei de verificació de notícies hagi dedicat ni que sigui un sol minut a titllar aquella portada de notícia falsa demostra, en primer lloc, l’escàs sentit de l’oportunitat del servei; però, a més, i això és el més preocupant, que els verificadors consideren que el nivell cultural dels usuaris de les xarxes socials frega l’analfabetisme funcional. Una actitud i diligència dels serveis de verificació que, a més, crec que hem de qualificar de malicioses, perquè, en canvi, no han sortit a desmentir la veritable notícia falsa de la setmana: la formulada per David Broncano en dir que porta al seu programa La Revuelta a Santiago Abascal aquest dilluns perquè l’hi obliga la Junta Electoral Central. Una notícia falsa (cap programa d’entreteniment té aquestes condicions electorals establertes) amb la qual pretén mitigar les crítiques que ha rebut per haver ofert el programa als quatre candidats principals i comprovar després, horroritzat, que Abascal acceptava i que al seu públic no li ha fet gens de gràcia.
Ens adonem, així, que els serveis de verificació no existeixen, sobretot i fonamentalment, per defensar la veritat davant de qualsevol mena de manipulació, sinó per ignorar les manipulacions que els convenen i, en ocasions, sense saber-ho, per fer explícites les mancances dels qui hi treballen o com és la seva percepció de les mancances de les persones que diuen defensar. Verificar la falsedat d’una sàtira és com acusar Gila d’espionatge per parlar per telèfon amb l’enemic. Però, és clar, quan el còmic omplia els teatres amb aquell número, no hi havia xarxes socials, ni notícies falses, ni serveis de verificació, ni havíem caigut en picat en l’informe PISA.
