El 28 de maig vinent, primera prova de foc electoral del govern i el seu partit, que ja fa una estona que es troba en campanya, directament, a càrrec dels militants i indirectament a través dels mitjans de comunicació. Les eleccions municipals són l’arena més bàsica, gairebé pre-política, però també la més important de la baralla partidista perquè és on es concentren les clienteles i on es recluta el personal per a més alts destins a dins de la partitocràcia. El govern local és el brou de cultiu dels professionals de la política.
Els programes i principis dels partits, fins i tot, llurs estatuts, ja per se dúctils, esdevenen gasosos quan es tracta d’assolir el poder municipal que, de vegades, es constitueix no a favor d’un partit, sinó en contra d’un altre. El cas més recent, a Barcelona, sense anar més enllà, on el cap de la llista més votada no va ser batlle, però sí que va ser-ho la cap de la segona llista amb el suport d’uns vots que només cercaven barrar el pas a la llista més votada.
Al moment de tancar les urnes el 28 de maig, probablement es coneixerà per aproximació la data de les eleccions legislatives espanyoles. No hi haurà solució de continuïtat entre les eleccions locals i les anomenades generals; serà una única, llarga i càlida campanya.
El MHP Aragonès ha enunciat els dos pilars del discurs electoral del seu govern i partit. D’un costat, demana al president Sánchez que convoqui la taula de diàleg aquest any, 2023. Una convocatòria que fa ferum d’espiritisme, com si de convocar un ravenant es tractés, atès que la taula està morta. Com que el ministre Iceta rebutja aquesta resurrecció, el president Aragonès conclou contundent que el gobierno haurà d’explicar les raons de la seva negativa. Com si explicar el que calgui als catalans hagués estat mai un problema a Espanya.
El segon pilar de l’estratègia del president per a les eleccions i més enllà, fins a la fi dels temps, consisteix una segona resurrecció: la proposta de l’acord de claredat que el parlament va matar per majoria relativa en setembre proppassat. Aquest entestament en tirar pel dret amb un projecte sense suport parlamentari només pot entendre-se’n com intent de governar sense parlament, un estil autocràtic del qual ja ha donat prou proves el president.
L’acord de claredat té les mateixes possibilitats de fer-se realitat que la quadratura del cercle, com sap tothom. L’objectiu real de la proposta és d’estil Penélope, per a perpetuar la situació colonial actual sense cap vel·leïtat independentista. El manteniment d’una situació de submissió a una cultura aliena d’una gran força expansiva i dominadora perquè té un estat al darrere.
L’escàndol muntat amb la burla de la verge de la Rosada de TV3 és un gran exemple de l’embolic de problemes que planteja aquesta situació de desigualtat. El primer de tot aquí, sense dubte, és defensar la llibertat d’expressió, encara que sigui la de TV3 que no respecta la dels altres.
Una altra qüestió és fins a on pot un mitjà públic fer burla de les creences d’una part de la població. Sobretot si, a més, informa amb respecte de notícies que afecten altres religions, com l’inici del ramadà. Al meu humil parell, les religions haurien d’estar absents de l’espai públic i dels mitjans públics, per a bé o per a mal.
Finalment, està la qüestió del contingut del vídeo en si mateix i si es poden admetre continguts que els creients qualificarien de blasfems. La resposta és que la llibertat d’expressió no es pot restringir per cap motiu religiós. Cap. La confessió és un assumpte privat, de consciència i no es pot forçar a ningú a presenciar cap acte de culte o contra culte als mitjans públics. Els privats són tota una altra cosa.
A la passió religiosa d’entitats públiques i privades s’afegeix el nacionalisme que ha saltat com un ressort amb el context lingüístic en què els humoristes han envolupat la seva burla. De sempre ha estat costum dels pobles a Espanya fer burla els uns de l’accent dels altres quan parlen castellà. Demaneu als gallecs o els bascs. Aquesta indignació sulfurosa per la imitació de l’accent andalús es prova de falta de sentit de l’humor, cosa curiosa per a gent que presumeix de tenir-ho a cabassos i que mai perd l’ocasió de comportar-se a casa dels altres tan malament com ho fa a la seva.
21
21
