Com a la cèlebre i còmica pel·lícula de Norman Jewison, del 1966, el temor a una invasió russa s’estén al Parlament Europeu, que aquest dijous ha aprovat una resolució denunciant les ‘ingerències’ russes en diversos processos europeus i, és clar, al ‘Procés’ català. Diré d’entrada que no simpatitzo gens amb el règim lliberticida de Putin i encara menys, és clar, amb el que cada dia s’assembla més a un genocidi a Ucraïna. Això és una cosa. Convertir Puigdemont en terrorista i, a continuació, en agent del Kremlin, temo que n’és una altra. Traslladar l’horror d’Ucraïna a la cambra d’Estrasburg, una altra. I les novel·les d’espies, una altra.
Ja he dit més d’una vegada, en aquestes mateixes pàgines, que ni secundo l’independentisme català –seria absurd: ni tan sols soc català— ni els mètodes de Pedro Sánchez, forçats i tantes vegades no veraços, per guanyar-se l’exigent suport de Junts per seguir governant. El que passa és que, de tant forçar les coses, des d’un extrem i l’altre, estem caient en alguna cosa gairebé psicòtica.
Per exemple, en la polèmica judicial i fiscal sobre si el terrorisme està connectat o no amb el Tsunami. I, és clar, en els dimes i diretes, encoratjats oportunament per un jutge –ple dret a la investigació judicial, que consti; això de l’oportunitat és, però, tota una altra cosa, que alguns, jo encara no, volen anomenen lawfare–, sobre una trama russo-catalana. Que fins i tot implicava, es diu sense rigor i sense proves, l’enviament des del Kremlin de deu mil soldats per donar suport al procés independentista català. Si Le Carré presenta aquest argument a una editorial, segur que rebutgen la novel·la per excessivament increïble.
Estic convençut que els ‘hackers’ del Kremlin, que són delinqüents convertits en funcionaris, intervenen en tot fenomen electoral, social, polític i econòmic que es produeix a Europa. Fa molts anys, sent corresponsal a les Nacions Unides, a Ginebra, vaig poder comprovar que tot funcionari rus –llavors eren els temps de Breznev–, fins i tot els corresponsals de la Tass o del Pravda, se sentia temptat per l’espionatge, practicant-ho fins i tot amb un informador passerell i ignorant com era jo llavors. Però contactar amb un rus no us converteix automàticament en un agent del KGB, avui FSB, o GRU, o SVR. És clar, aleshores no faltaven les acusacions, una mica gratuïtes, contra no pocs, que pretenien mantenir una independència de criteri entre els blocs, en el sentit que col·laboraven amb la CIA o ‘amb els russos’. La insuportable lleugeresa del ser, que diria Milan Kundera.
Però ja dic: una cosa és parlar amb un rus –i ara els russos del Kremlin són, és obvi i just, els dolents de la pel·lícula de terror– i una altra, convocar els soldats de Putin perquè prenguin la plaça de Sant Jaume. I això que comento no és, per descomptat, un suport a Puigdemont, com tampoc ho és protestar perquè fos espiat, no sé si gaire legalment, pels serveis del CNI en l’operació Pegasus. Tot plegat forma part de la novel·la d’espies que cap editorial acceptaria a Le Carré, per inversemblant, o de la crònica que, fa tot just uns mesos, cap mitjà no hauria acceptat un periodista, acusant-lo de fabular històries. El que passa és que aquest país nostre –jo en dic Espanya, consti, i si algú s’enfada amb mi, allà ell, o ella– la realitat va molt més lluny que la ficció. I ja no es pot posar la mà al foc per res ni ningú. Res ni ningú, recalco.
Crec, i també expressar això em costarà car, que l’Europarlament toca campanes de moment –de moment– sense batall, per més que denunciar la tirania del tsar rus mai no estigui de més en altres múltiples aspectes. Concedeixo al jutge Aguirre tot el dret, només faltaria, a instruir una investigació com la del cas Volhov. No el concedeixo a instrumentalitzar aquesta investigació, per més que algun eurocomissari, com el vicepresident de la Comissió Margaritis Schinas, crec, i espero que no sigui aventurada la meva presumpció, ho estigui fent. Cal donar a Déu allò que és de Déu i a Putin, que és sens dubte l’enemic, també el meu enemic, allò que és de Putin.
