Comparteixo l’alegria pel veredicte de la Comissió de Venècia, que ha engegat una bufa als incansables negacionistes del Partit Popular espanyol. Com que no volien veure ni en pintura l’amnistia, van provar tots els camins, terrenals o aquàtics, per fer-la naufragar. La góndola que els ha portat a la veneciana comissió, però, s’ha estimbat amb un pont massa baix, i l’intent dels populars ha caigut al canal. Els membres d’aquest organisme, que depèn del Consell d’Europa, han dictaminat, contra tot pronòstic, que una amnistia de debò pot incloure, i de fet millor que inclogui, el supòsit de terrorisme. La decisió ha deixat en paper mullat la reclamació dels fanàtics del No, i ha donat carta blanca a la carpeta negociada amb el PSOE per mirar d’esborrar els excessos judicials.
Entenc i em faig meva l’íntima complaença de tots els que hem vist com feia aigües la barcassa dels braus hispànics. Encara que es tracti d’un plaer molt similar al de veure ensorrar-se el Reial Madrid sense que els nostres acabin de marcar gols. Les alegries són escasses a casa del pobre, i si per una vegada algun estament europeu juga a la contra de la caverna ibèrica, doncs què voleu que us digui; una hemorràgia de satisfacció, que n’anem ben necessitats. I a veure com avança tot plegat, perquè la prudència del descregut, o del gos apallissat, fa pensar que la història no s’acaba aquí, i que encara hi ha terreny per veure com s’agreja la justícia i algú de l’altiplà s’empesca alguna joguina per engegar-ho tot a rodar. No seria el primer cop, i cal recordar la força del deep state i de tants castigadors –també entre els socialistes- que simplement volen crucificar eternament els líders independentistes.
D’altra banda, i em refereixo a una banda molt grossa, crec que no podem celebrar la decisió com si fos un reconeixement europeu de la causa catalana, de les seves bondats i veritats. La Comissió de Venècia no ha volgut fer cap favor a cap encausat independentista, i encara menys a la causa de la República Catalana. És cert que en el passat s’ha involucrat en qüestions de sobirania d’estats joves, als Balcans o al Càucas o altres regions de la terra. També és cert que fa pocs anys es va enfrontar al Tribunal Constitucional espanyol arran de les protestes de bascos i catalans sobre la invasió de competències. En aquest sentit, ha demostrat ser un òrgan valent, independent i que no s’arronsa davant dels governs fatxendes.
Però crec que ens equivocaríem, insisteixo, si interpretéssim que els doctes magistrats de la Comissió han volgut premiar els patriotes catalans, tot ajudant a esborrar les condemnes de Puigdemont, Junqueras i tutti quanti. Alguns han arribat a titllar la decisió històrica d’avalar el decret d’amnistia com un gest que “europeïtza Espanya”. Res més lluny de la realitat, penso. Si hi ha hagut algun gest polític rere el dictamen dels venecians, seria el suport a un procés de reconciliació i acostament de les parts en conflicte (vist com tot el contrari d’un procés d’independència i allunyament). I la cara més visible d’aquest nou idil·li seria, per a ells, no pas la dels expresos polítics o exiliats, com podem arribar a pensar en les nostres fantasies, sinó la d’un sol rostre potent i representatiu, el de Pedro Sánchez.
Fora de les nostres fronteres, i sobretot a la UE, l’amnistia és vista com un èxit de la via Sánchez, fruit d’un intel·ligent festeig entre els socialistes espanyols i els separatistes catalans. La resolució de Venècia s’ha d’inserir, per tant, en aquest context. És el cop de mà d’Europa, no pas per rectificar la repressió i tornar al 2017 i a l’esperit de l’1-O, sinó tot el contrari. Es tracta d’un aval al punt i final de l’onada sobiranista que ens va portar al referèndum sobre la independència. En aquest sentit, sí que tenen raó els que hi veuen una europeïtzació d’Espanya. Ara bé, no pas per europeïtzar la pell de brau i permetre la lliure determinació dels pobles, ni per donar peixet a l’independentisme.
No cal dir que aquesta Venècia sense ells ens reconforta, perquè si més no ens regala l’edificant espectacle dels talibans hispànics en ple atac de caspa. Al mateix temps, aquesta Venècia té per a mi un aire tristot, perquè tot excloent aquells nacionalistes espanyols que només volen esclafar catalans, acaba donant suport als nacionalistes espanyols que volen frenar catalans.
