El discurs de Nadal del Borbó de torn és una tradició tan inamovible com les institucions espanyoles. Abans Joan Carles I i ara Felip VI, el rei espanyol diu el mateix cada any, amb algunes suposades referències a l’actualitat que s’han de llegir entre línies. Aquest any ha tocat l’avís contra el “germen de la divisió” –vinculat a les fortes tensions entre les dues Espanyes que s’han visualitzat a Ferraz arran del pacte per l’amnistia–, però l’essència no és gaire diferent de les crides a la “concòrdia” d’altres anys.
Això no vol dir que no es mogui res i que a la Zarzuela no en siguin conscients. És obvi que el règim del 78 passa el seu moment més baix, i vells i honestos defensors de les bondats de la Transició saben que l’engranatge està fallant per totes bandes. La casa dels Borbons n’està al cas, però l’única cosa que fa és aferrar-se a la vella fórmula de lloar la Constitució, amb frases que ja s’han convertit en una caricatura –com ara el “pacte col·lectiu de tots i entre tots”– i amb altres afirmacions que són d’un cinisme que només se suporta perquè tothom s’hi ha acostumat. Assegurar que “a Espanya tot ciutadà té dret a pensar, a expressar-se i defensar les seves idees amb llibertat” forma part d’aquest cinisme sistèmic, que va arribar al punt màxim el dia que el pare de l’actual monarca va dir que el castellà “mai ha estat una llengua d’imposició”. És clar que tenir aquest estómac també li obre el camí per dir que la mateixa Constitució permet “tenir una feina” i “accedir a un habitatge”.
Mentre la monarquia s’aferra a la seva retòrica invariable i la dreta es torna cada vegada més obertament ultra, Pedro Sánchez els deixa fora de joc amb un discurs pensat per anestesiar la dissidència. Li va sortir rodó amb Podem i ara està entregat a fons a continuar intentant d’aplicar la mateixa fórmula a l’independentisme. Tenim al davant un any que donarà moltes pistes dels efectes del seu beuratge sobre uns i altres.
