En temps de crisi, d’inseguretat, d’empobriment, és quan es valora més la política seriosa, digna de confiança, sòlida. És quan busquem polítics/es previsibles, coherents, responsables, fiables, amb més idees que ocurrències, capaços/es de resistir la pressió, immunes a les ximpleries populistes i al festival simplista de les xarxes socials, que ens empobreix tant com enriqueix els seus amos… i els que se n’aprofiten per controlar-nos.
Per si no ho sabem encara, estem fotuts, i més que n’estarem. Ja ens n’anirem adonant. Ens espera un 2021 més difícil que el 2020.
Ens prometen vacunes, ens diuen que a la primavera o a l’estiu estarem ja al principi del final, però probablement només estarem al final del principi.
El realisme dur és el de la Merkel, un realisme germànic, sí, que aquí no estem preparats per digerir. Mentre aquí tothom pressiona per tenir un “Nadal normal”, cosa “normal” perquè cadascú té els seus interessos, les seves necessitats i les seves desesperacions. Però Alemanya opta per la línia dura. Amb dades sanitàries millors que les nostres.
Com deia el doctor Argimón: si fóssim més rics, aplicaríem mesures més dures i tindríem diners per compensar els que més les pateixen, a més de garantir una sanitat pública més forta.
Però, realment som tan pobres que no ens ho podem pagar?
Sí i no. Òbviament, un país industrial és més potent que un país de serveis, de turisme i de totxo i negoci immobiliari. Catalunya és això, impregnada de l’Espanya inviable, tot i que podria ser una altra cosa..
Ho veurem en breu, quan arribi el repartiment dels fabulosos fons europeus que en teoria ens hauran de treure de la misèria. Una pluja de milions europeus que no ens acabarem, però n’hi ha que sí que se’ls acabaran: els que viuen “acampats sobre l’Estat”, els que es quedaran aquests fons i en repartiran algunes engrunes a la resta del país.
Aquest serà el paisatge post-crisi català i espanyol: tot es confiarà al miracle dels fons europeus.
Mentre Alemanya es fa fotre i encara amb duresa les festes nadalenques, aquí reclamem l’obertura total. Mentre Alemanya consolida una economia industrial, capaç de crear autèntic valor afegit, aquí ens perdem, amb tots els respectes, en els bars, els comerços o els espectacles i les festes, sense que ens adonem que hem perdut el sentit de la proporció. Clar que estem desesperats, i molt, però la solució és una altra: menys bars, menys comerços anorèxics, més fàbriques. I sens dubte, més justícia fiscal, que és l’altra part de l’estafa en la qual hem caigut.
Els fons europeus els veurem passar per l’estratosfera, lluny de nosaltres.
Ho hem de resoldre des de baix, des de la base, i encara no ens hi hem posat i qui sap si ens hi posarem. La manera espanyola de resoldre les crisis és esperar que des de fora arribi un miracle. Si no reinventem una manera catalana de sortir de tot això, “estarem” espanyols per sempre més. Ull, perquè és un vici còmode, planer… i les coses no canvien mai.
Frau Merkel ho sap millor que ningú. Com també sap que ser alemany/a no és tan fàcil com sembla. Ni és de franc, per descomptat. I encara més: és incompatible amb ser espanyol/a.
1 
