En els darrers dies, tant per xarxes com a diversos mitjans de comunicació han circulat notícies, testimonis i reaccions entorn d’un cas d’assetjament que va tenir lloc l’any 2017 i que, tal com corrobora el fet que a les acaballes de 2023 sigui viu, no es va abordar degudament.
La “diligència deguda” és un dels conceptes que ja la llei catalana de 2020 en matèria de violències masclistes aborda, i que posa èmfasi en la necessitat que les institucions actuïn davant qualsevol expressió de violència masclista de manera adequada, activant protocols, recursos, però també sensibilitat i cura i, sobretot, sense revictimitzar la víctima perquè si no, tal com la mateixa llei contempla, el que fa la institució és actuar, ella mateixa, amb “violència masclista institucional”.
Doncs bé… la Universitat de Barcelona va fer el passat dia 20 just allò que les institucions no haurien de fer: agafar les seves pròpies estructures, els seus propis paradigmes, els seus recursos i mecanismes de control, i deixar-los caure sobre la víctima i també sobre totes les víctimes, sobre totes les dones i sobre tota la societat catalana. Amb un “Comunicat respecte a conductes d’assetjament en l’àmbit de la llibertat sexual de les persones en l’entorn acadèmic” la Universitat torna a recordar-nos que és una institució feudal on la cultura senyorial marca les relacions de poder, i on els senyors tenen al seu servei no només les lleis i l’honorabilitat, sinó també persones, cossos, serveis i tributs.
L’home que fins fa uns quants dies era vicerector de la Universitat de Barcelona, acusat d’assetjament, Jordi Matas Dalmases, era tutor de TFG de la víctima, situació que la feia sentir a ella encara més vulnerable i confosa, tal com mostren els testimonis que hem llegit. Un cop denunciat, la universitat va organitzar una comissió de tres senyors que, segons la denunciant la van revictimitzar, tipus tribunal de la inquisició en el món medieval, mirant de trobar en ella la culpa dels fets. Anys més tard, i en comptes d’aprofitar l’avinentesa per millorar la reacció de llavors, el procediment de llavors, la universitat activa novament els seus mecanismes per dir-nos, a tota la societat, des del seu propi altaveu, que no creu que es fes res malament, perquè aquells tres senyors ja van fer “una qualificació de les evidències”: la universitat, doncs, torna a situar-se contra la víctima. Però a més, en el comunicat, la universitat, es posiciona davant la societat catalana per dir-nos que “hem de tenir prudència i respecte”, perquè si no, desqualifiquem “les accions fetes per les persones que van informar i no existeix cap argument per a fer-ho, ans al contrari, els responsables són persones de trajectòria acadèmica rigorosa i acreditada”
D’una trajectòria acadèmica que… qui qualifica de rigorosa i acreditada? La mateixa universitat i els seus tentacles? Els mateixos senyors que aprofiten totes les seves estructures per convidar alumnes a anar en moto, a dinar i que els expliquen en les sessions de tutoria, en els despatxos rigorosos i acreditats, que tenen amb elles somnis eròtics? La mateixa universitat d’un rector que nomena vicerector de relacions institucionals al senyor dels somnis eròtics que té una moto? Quin laberint de relacions entre senyors i per a senyors que victimitzen aquelles que ells consideren serventes seves, com en època feudal!
