Els congressos dels partits d’ordre són part important de la societat de l’espectacle. Perdó per l’anacronisme, però l’espectacle del congrés de JxC evidència que es tracta del congrés de l’espectacle. Una projecció d’una imatge molt preparada d’unitat, optimisme, fortalesa, claredat d’idees i determinació per posar-les en pràctica. Una mise en escene cap a les eleccions municipals, que s’apropen i de les que, per descomptat, s’ha parlat i molt al congrés.
La qüestió, tanmateix, és per què l’espectacle, en comptes d’encisar els ànims, ha caigut com una gerra d’aigua freda sobre una opinió ja decebuda. S’ha volgut escenificar gairebé una refundació del partit i s’ha transmès una imatge de continuïtat autocomplaent sense cap mena de crítica.
La conclusió que hom pot treure del congrés és que, pel fetitxisme de la unitat, l’esperit de l’exsecretari general Sánchez, JxC accepta la condició morganàtica de la seva unió amb ERC. Accepta ser la part dolenta (tradicionalment femenina) pel que fa a l’aspecte social i de classe, i accepta també minvar les seves conviccions ideològiques independentistes per posar-les al nivell de les no independentistes d’ERC. Els republicans són la part forta, “noble” de la unió morganàtica. Els de JxC, la part perdedora. I el que fa el partit, per tant, al congrés, és reconèixer la seva posició de subalternitat per tal de continuar com a partit de govern.
Tota la grandiloqüència sobre l’impacte de la famosa ponència política, que seria com la trompeta de Jericó o el gran Berta, que faria tremolar les defenses de l’enemic, ha resultat pólvora mullada. Un cop conegut el seu contingut, la radical ponència política s’ha desinflat com un Montgolfier, una imatge més potent que l’habitual de parlar de fracàs de la terza gamba.
Que és política es veu en què no diu res: aixeca acta notarial de la mort per atròfia de la taula de diàleg, proposa termini per l’anomenat “embat democràtic”, que ningú no sap en què consistirà, però que ha de dur-nos a la independència; hi haurà, si de cas, una consulta a les bases, una consulta el resultat de la qual es pot preveure a ulls clucs, atès que, al Congrés, la proposta ha rebut una esperada unanimitat a mà alçada. Un monòlit de la unitat semblant al d’ERC fa uns mesos; encara més monolític, car a ERC hi ha sempre en Joan Puig i Cordon que protesta; aquí, cap protestant. Un espectacle de falange macedònica.
Pot ser política, però és dubtós que sigui “ponència”; ans sembla un “posat” de moda per a la galeria. L’espectacle es va curullar als grits d'”In-de-in-de-pèndencia!”. Aquest és l’abast de la independència que atansa el partit. Ni tan sols una modesta disjuntiva del tipus “Independència o mort”, que sempre dona un xic més de versemblança a una jaculatòria.
Com que la pregunta que tot deu es feia a Catalunya era si els de Junts trencarien el govern, els apologetes a dins i a fora del partit, als mitjans i a tot arreu, diuen que el Congrés complirà la seva promesa de consultar; és a dir que promet que complirà la promesa. Una falange macedònica que està a l’espera d’una auditoria interna per fer un càlcul de costes/beneficis de la col·laboració al govern. La paraula “auditoria” assenyala un horitzó mental, el que veu el partit en termes d’empresa. Avaluació hauria estat més adient, però també més perillosa per permetre considerar factors no econòmics.
El marge d’acció de JxC es veu a la viabilitat del seu únic pronunciament clar al voltant de la taula del diàleg, a la que fa morta, convertida en una mena de vodevil on ja ningú no sap quina ha de ser la seva composició. Ni se sabrà. Junqueras insisteix en el fet que mai renunciarà a dialogar, com, és de suposar, mai renunciarà a respirar. Al mateix temps que retreu als de JxC que rebutgin seure a la taula i, ja hiperbòlic, renuncien a defensar els nostres drets. No cal recordar que és el MHP Aragonès qui ha vetat els proposats per JxC amb l’argument que és una taula de governants, no de dirigents de partit.
El determinant, que explica la decepció provocada pel congrés, és l’acceptació total de la posició d’inferioritat a la unió morganàtica que potser posarà a JxC en una posició impossible si, arribat el moment, ERC decideix destituir a la MHP Borràs. Bé, també hi ha qui creu que morganàtic ve de Morgana Le Fay.
Mentrestant, l’statu quo es manté perquè l’ordre torna a regnar a Catalunya.
12
1
