El darrer dictamen aprovat pel Comitè de Drets Humans de Nacions Unides, amb data del 15 de maig, és una fita particularment rellevant en la batalla jurídica de l’exili català, tant pel moment en què arriba com per la contundència dels seus arguments.
És destacable que només un d’entre els 15 membres del comitè, el portuguès José Manuel Santos País, emet un vot particular alineat amb les tesis defensades per l’estat espanyol. Contundent unanimitat entre la resta condemnant la violació dels drets polítics del president Puigdemont.
Aquesta setmana hem sabut també que diverses jurisdiccions internacionals (Suïssa, Canadà, Estats Units i Països Baixos) s’han negat a col·laborar amb la justícia espanyola en la investigació de la causa Tsunami Democràtic, entenent que es tracta d’una persecució política.
Recordo quan vam haver de defensar la primera de les euroordres belgues, el novembre del 2017, la feinada que vam tenir per desmuntar la percepció que els nostres col·legues flamencs tenien sobre la justícia espanyola (i la democràcia espanyola en general). Sobre el paper, Espanya era (i és) un estat de dret, amb separació de poders i unes normes processals penals prou garantistes (més que, per exemple, les belgues). Afortunadament, vam comptar amb l’ajut inesperat de la jutgessa Lamela, que va intentar enganyar els tribunals belgues marcant la casella de corrupció que, en el sistema europeu d’euroordres, comportaria l’entrega immediata dels reclamats.
Posat de manifest l’intent de frau, la jutgessa Lamela, primer, i el magistrat Llarena, després, van insistir que la malversació sempre havia estat considerada corrupció a Espanya (cosa certa fins a la reforma del Codi Penal feta pel PP el 2015, en què tota malversació ho era per apropiació indeguda, però no a partir de la introducció de la nova modalitat comissiva de malversació per administració deslleial).
Aquest intent d’engany dels tribunals espanyols va comportar una transcendental triple conseqüència: primer, els nostres advocats van començar a entendre més clarament que estàvem davant una persecució política; segon, els jutges belgues (després els alemanys i la resta) van començar a mirar-se amb lupa qualsevol nova petició relacionada amb la causa i, tercer, l’equip de defensa vam tenir molt clar que, més enllà dels aspectes materials de la doble incriminació, havíem de donar un pes destacat als aspectes processals, al·legats com a clàusula d’exclusió de l’entrega.
L’equip que llavors lideràvem el lletrat Paul Bekaert i jo mateix amb els nostres respectius col·laboradors (Simon Bekaert, Miriam Izquierdo, Anna Viladevall i altres que prefereixen no ser mencionats) vam centrar-nos en les diferents vulneracions fonamentals de caràcter processal que s’estaven cometent (dret a un procés just amb totes les garanties, dret al jutge natural, dret a disposar de temps suficient per exercir el dret de defensa, imparcialitat del tribunal, garanties del dret de defensa, dret a la presumpció d’innocència i una llarga llista de vulneracions).
Les al·legacions exclusivament processals van ocupar prop de dos centenars de pàgines en el primer dossier que vam presentar davant la justícia belga. L’objectiu era òbviament demostrar el caràcter polític de la persecució, posant de manifest que Espanya actua com un estat dual, amb unes lleis publicades homologables als sistemes democràtics però que poden ser fàcilment tergiversades per procedir a l’aplicació de l’anomenat dret penal de l’enemic. El dret processal i el penal ordinaris es tergiversen a connivència amb l’objectiu de reprimir la dissidència política.
Durant aquests anys, Espanya sempre ha fet valdre l’aspecte formal: no es persegueix ningú per la seva ideologia, sinó pels seus actes, tipificats al Codi Penal i enjudiciats pels més alts tribunals en aplicació de la legislació vigent.
Però, gràcies a la lluita jurídica de l’exili, ara capitanejada pel Gonzalo Boye i un gran nombre de col·laboradors tant interns (Pep Costa, Neus Torbisco i d’altres) com internacionals (Ben Emmerson, artífex principal d’aquesta darrera victòria, Nico Kirsch, i tants d’altres) aquest relat oficialista ha anat esmicolant-se amb el pas dels temps. Els diversos pronunciaments del Grup de Detencions Arbitràries de Nacions Unides, l’Informe Cilevičs del Consell d’Europa, diverses resolucions del TJUE, o el Dictamen del Comitè de Dret Humans de Nacions Unides del passat 31 d’agost de 2022, són fites que, unides a aquest darrer dictamen de 15 de maig, permeten afirmar que a la comunitat jurídica internacional constitueix avui una communis opinio segons la qual existeix una persecució política contra l’independentisme català, que encaixa perfectament en el concepte de minoria nacional de Nacions Unides o en el terme encunyat recentment de Grup Objectivament Identificable de Persones a què s’ha referit el TJUE.
Com recentment ha demostrat magistralment el professor Damià del Clot, a Espanya segueix operant un deep state d’arrels sociològiques franquistes que, a voltes amb connivència amb el poder formal, a voltes amb la seva tolerància i molt sovint actuant al marge dels mecanismes de l’estat de dret, prioritza una suposada raó d’estat (la unitat d’Espanya en què es fonamenta l’statu quo) per sobre del més elemental respecte als drets fonamentals dels ciutadans. La legalitat vigent manté també certes normes d’excepcionalitat que no respecten els mínims estàndards internacionals.
El dictamen ha tingut per objecte l’art. 384 bis de la Llei d’Enjudiciament Criminal que va permetre suspendre els electes llavors imputats per rebel·lió. El Tribunal Suprem va desatendre tant els recursos que hi vaig formular com la qüestió prejudicial europea que, atesa l’expressa petició continguda en el recurs, estava obligat a plantejar com a darrera instància jurisdiccional. Com recentment ha demanat al Congrés el diputat Josep Pagès, l’art. 384 LEcCrim hauria de ser immediatament derogat. Igual que, hi afegeixo, els articles 6.2 i 6.4 de la LOREG que regulen la inelegibilitat sobrevinguda, o l’art. 25.4 del reglament del Parlament de Catalunya. Un càrrec electe no pot ser apartat sense sentència ferma per un desproporcionat automatisme legal.
El dictamen de 15 de maig és també transcendental pel moment en què arriba. Just quan el TJUE ha de dictar diverses resolucions sobre la situació dels eurodiputats i quan, ben aviat, arribaran les causes dels condemnats pel procés al TEDH d’Estrasburg.
L’independentisme català configura una minoria nacional perseguida políticament, en clara vulneració, per tant, dels principals drets fonamentals polítics internacionalment reconeguts.
A Espanya, el dictamen ha estat escandalosament menystingut tant per la classe política com per la immensa majoria d’acrítics mitjans de comunicació. No els distraguem. Com més segueixin reclosos en la seva autarquia, més dura serà la caiguda.
22
29
