La història oficial del procés d’independència diu que la sentència del Tribunal Constitucional que es va carregar l’Estatut va fer la contribució decisiva per convertir l’independentisme en hegemònic. És una anàlisi molt simplista que amaga, entre altres coses, que a Catalunya ja hi havia abans molts independentistes, la majoria dels quals vàrem fer campanya pel No al referèndum estatutari. Un No que al final tothom va entendre malgrat que alguns no gosaven defensar-lo pels brams de l’espanyolisme contra “els privilegis dels catalans”.
En realitat va ser un procés molt llarg, que comença amb la formació del primer tripartit presidit per Pasqual Maragall i acaba amb la derrota electoral del segon tripartit presidit per José Montilla. I durant tot el procés d’elaboració, tramitació, aprovació, retallada, ratificació popular i posterior anul·lació de l’Estatut, Espanya va anar donant quotidianament motius per tornar-se independentista a la majoria de catalans que encara no ho eren.
Més enllà del greuge polític que suposa la retallada i posterior castració jurídica de l’Estatut pel cop d’estat del TC, un altre factor que explica moltes coses és la desinhibició de la catalanofòbia transversal. Que no se m’entengui malament, la catalanofòbia és més vella que l’anar a peu i no ha deixat mai de ser un vector important de la política espanyola. Però segurament res no va contribuir més a la ruptura política i identitària d’una majoria de catalans amb Espanya que la campanya coordinada del PP i els barons del PSOE contra l’Estatut.
Qui vulgui estudiar l’eclosió de la catalanofòbia d’aquella època, a banda de les fonts oficials (debats i discursos polítics de tota mena) i els mitjans de comunicació, no pot deixar de repassar l’hemeroteca del Polònia, el programa satíric TV3. I si n’hagués de triar un gag que resumeixi els aprenentatges d’aquella experiència sens dubte seria el de la “merda punxada en un pal”. Per si hi ha algú que no l’hagi vist o no el recordi, hi surt Artur Mas demanant a Zapatero una merda punxada en un pal, perquè ha apostat amb Duran i Lleida que si Catalunya l’aconsegueix totes les autonomies espanyoles també en voldran tenir una.
Convé recordar tot això perquè, com ja he comentat diverses vegades, la rendició de la classe política autonòmica ha empès el país a reviure el pitjor de tota aquella etapa de la nostra història recent. Amb la diferència que, segons deia Marx, quan la història es repeteix esdevé una farsa. I crec que és innegable que tot plegat està agafant una deriva que dir-ne farsa potser ja fa curt.
La merda punxada en un pal d’aquesta setmana pot ser la condonació del deute del FLA o la delegació dels expedients d’estrangeria a la Generalitat. Per no esmentar el traspàs “integral” dels trens de Rodalies. La reacció catalanòfoba transversal està garantida sigui quin sigui el tracte que Junts o ERC hagin fet amb el PSOE per justificar la continuïtat dels seus pactes. Per això no hauríem de caure en el parany de fer bons aquests pactes en funció de la desbarrada de torn, tant si ve d’El Mundo i del PP com de Pablo Iglesias.
Amb les primeres negociacions entre Pujol i González per traspassar el 15% de la recaptació de l’IRPF ja hauríem d’haver après que la reacció de les Espanyes no pot ser el criteri per jutjar si el tracte és bo per Catalunya. A hores d’ara és increïble que encara quedi gent que aprofiti la catalanofòbia per rebaixar el límit de les seues ambicions nacionals. No: sigui per l’Estatut, sigui per l’1-O, sigui per l’amnistia o sigui per una merda punxada en un pal, que les Espanyes fotin el crit al cel no pot ser el criteri per decidir si una cosa és bona o no per al nostre país.
Cal fer memòria perquè la molt inútil classe política autonòmica es creu que no en tenim i ens pretén vendre les seues merdes (punxades en un pal, o no) posant la reacció de la premsa espanyola o dels polítics del país veí com a mesura de la seua bondat. La realitat és una altra, i aquesta lliçó l’hauríem d’haver après fa molt de temps. Espanya es vertebra a partir de l’anticatalanisme. Ens odiaran políticament fem el que fem. Així doncs, tant per tant, hem de fer el que ens convingui (ja m’enteneu) i deixar de fixar-nos d’una vegada en allò que diguin.
