“Si és per construir, em tindreu sempre”. Xavier Trias va respondre així a l’homenatge que se li va fer a les Drassanes, l’abril del 2019, com donant una pista de les condicions que caldrien perquè algun dia es pogués plantejar tornar a la política. Un avís previ: hores d’ara ningú no sap si tornarà o no, la decisió es prendrà el setembre, però aquesta simple frase, i la hipòtesi creixent sobre el seu retorn, mereixen tota una anàlisi sobre l’espai independentista, el món de Junts i, sobretot, l’actitud que han de tenir els líders polítics.
No em puc estar de dir que seria molt divertit. Seria fantàstic, tot un símptoma d’urbanitat, cantaria en Serrat. Una mena de justícia poètica o d’elegant resposta a totes les maniobres miserables que porta fent el lawfare espanyol des del 2015 o abans. Ara que ja sabem que Ada Colau va guanyar en part gràcies a rumors falsos, però sobretot ara que sabem que va ser alcaldessa per segona vegada gràcies (i només gràcies) als sectors econòmics que van donar suport al Manuel Valls, ara sí que és el moment d’analitzar tots plegats què volem que sigui la política. La primera pregunta és què hem de fer amb l’independentisme. Porto diversos articles advertint a aquests sectors econòmics, tan al·lèrgics al concepte, que no poden somniar en ignorar aquest fenomen social sense caure en la contradicció més esperpèntica: el resultat d’aquesta al·lèrgia ha estat reforçar la seva temuda Ada Colau. Després, van decidir experimentar amb idees de bomber (aquella manifestació de suposada “societat civil” a la plaça Sant Jaume feia vergonya aliena, com la forçadíssima foto “hi serem” dels malaurats Jocs Olímpics), per acabar comprovant que no es pot fer política en aquest país ignorant el factor independentista. Pots fer de lobby, pots fer de patronal o de grupet conspirador, però no pots fer política. Naturalment que hi pots estar en contra, i que et pot fer certa por la idea d’un canvi tan fort, però el fenomen no el pots ignorar. La renúncia d’aquests sectors a acostar-s’hi, o com a mínim a contemporitzar-hi i mirar de conviure-hi sense traumes, ha estat l’equivalent al trasllat de seus empresarials a altres llocs de l’Estat: la confirmació física d’una derrota. Més que d’una derrota, d’una renúncia. Doncs això: ells sabran.
Més enllà de l’independentisme, la pregunta és per què ha de servir la política. I quins polítics volem. Aquella frase de Trias a les Drassanes ho resumeix tot: a la política s’hi ha d’anar a construir, i no a destruir. Això val per a totes les opcions: la clau és l’actitud, i no només la convicció. Tenir unes conviccions fermes no t’ha de treure la intel·ligència, la paciència, el sentit constructiu i la comprensió de qui no pensa com tu. Evidentment quan és època de conflicte, i de persecució, i d’interessos antagònics, això costa molt més. De vegades toca anar a la guerra, en efecte, i l’any 17 sens dubte l’error (al meu criteri) va ser no aguantar. Però fins i tot aguantant, és a dir fins i tot guanyant, és a dir (perdó que em vaig corregint) sobretot quan has guanyat, és quan més sentit constructiu has de tenir. Vol dir fer concessions innecessàries? No, no: vol dir aguantar però també poder deixar clar, sempre, que en el treu projecte hi tens en compte a tothom. Estendre la mà, fins i tot quan guanyes (“dóna’m la mà”, aquell vers que tant martipolejava Trias en els seus actes), o sobretot si guanyes. Fer realitat els ideals a través de les persones, i no dels conceptes. Sempre he definit Trias com un “patriota de les persones” precisament per això: si vols fer realitat els teus somnis o els teus ideals, la millor drecera és tenir en compte les persones. És un mètode que no acostuma a fallar. I en tot cas, quan falla, és que no ha de ser.
Insisteixo que no sé del cert si farà el pas, però em sembla profundament higiènic que torni a ressonar el seu missatge. Higiènic per a tothom, també per a Junts, que corria un risc d’incoherència excessiva amb el seu nom. L’adversari va unit quan li cal, no només PP i PSOE, i VOX quan convé, i Podemos quan toca, i C’s si encara pintés alguna cosa, sinó que també comparteixen taula jutges, comissaris, empresaris i líders de mitjans de comunicació. Cadascú des del seu lloc, van fent la seva feina en una perfecta divisió del treball. Per això l’ortodòxia excessiva o l’egoisme (o l’egolatria) fan fracassar els projectes, perquè tenir raó mai no serà suficient. Destil·lar la fórmula més perfecta acostuma a ser contrari a l’èxit, perquè la realitat no busca que la perfeccionin sinó que la millorin. Els somnis es fan realitat acceptant defectes en la pronúncia de la erra, però aconseguint tota la resta.
Toca treballar i ser millors, sobretot millors que nosaltres mateixos, perquè no hem estat gaire encertats darrerament. A l’independentisme li fan falta èxits. En un altre àmbit, amb pàciència i professionalitat, l’equip de Gonzalo Boye i els líders de l’exili estan aconseguint les seves victòries (i agafin-se que venen turbulències). Probablement ara s’acosten uns mesos de collir fruits d’una bona feina, o com a mínim d’una bona dosi de paciència, i d’anar començant a aixecar al cap. Començar a guanyar coses, possiblement (i per primera vegada en molts anys) també Barcelona. No malbaratem aquesta nova onada demanant adscripcions cegues a projectes massa excloents, o massa freds, o massa impacients i caparruts. Twitter mai no en tindrà prou, Twitter mai no estarà content. I moltes de les crítiques que hi apareixen, les comparteixo. Ara bé: un cop compartides, potser que ens posem a construir alguna cosa. Només hi ha una manera de guanyar, només hi ha una recepta. Es presenti o no es presenti, que el fet que hagi sonat el seu nom ens serveixi com a mínim per a veure això: que la política va sobre persones. I n’hi ha algunes que sumen sempre.
15
1
