De tant en tant, de l’avorrit guió que tan ben après tenen els partits que volen fer-nos creure que la independència ens arribarà fent autonomisme, en surten grans veritats involuntàries. Una d’elles, la que ha dit avui Marta Vilalta, portaveu d’Esquerra, a RAC1, sobre l’assistència de Pere Aragonès a la cimera entre els enemics històrics de Catalunya: Espanya i França. Ha dit que cal que el President de la Generalitat hi sigui present perquè no s’hi ha de deixar cap cadira buida.
No deixar cadires buides és el que ha motivat l’acció política des dels fets de 2017. Elsa Artadi i Pere Aragonès, en comptes de tenir la dignitat de no acceptar que l’Estat ocupés per la força les institucions catalanes, fent com a mínim el gest de marxar-ne per no acatar les seves ordres, s’hi van quedar després de l’aprovació de l’article 155. Ens deien el mateix que Vilalta diu ara, que era millor que aquelles cadires les ocupessin els independentistes que els sicaris de l’Estat. Mai no hem sabut per què ha servit.
Quan Esquerra va negar-se a investir Puigdemont, Junts Per Catalunya van rebutjar forçar una crisi institucional sense precedents convidant als electors a preparar-se per una marató de repetició d’eleccions si calia fins a restablir el president legítim i van triar ells mateixos un successor. No s’havia de donar oportunitats que les cadires que deixarien buides amb cada convocatòria electoral les ocupés un possible Govern de Ciutadans, ens van dir. Mai no hem sabut per què ha servit.
La suposada taula de diàleg se sustenta en el raonament de no deixar cadires buides. Fins i tot la CUP ha entrat en aquesta lògica, presentant-se a les eleccions al Congrés espanyol, cosa que no havia fet mai. Quan preguntes, per exemple, a Míriam Nogueras, diputada de Junts a la capital espanyola, quin sentit té presentar-se a les eleccions de l’enemic, quan és qui marca les cartes, argumenta que “és millor que als llocs de decisió hi hagi un independentista que algú de VOX”, com si ocupar aquestes cadires canviés el fet que només hi decidim el que ens deixen decidir: tots sabem que quan es tracta de les decisions que posen en perill la unitat d’Espanya, les minories nacionals no hi pinten res perquè és matemàticament impossible que s’hi puguin imposar. Potser si poguéssim parlar amb els diputats per Cuba o Filipines de finals del segle XIX ens n’acabaríem de convèncer.
Dic això perquè realment és absurd plantejar-nos que Pere Aragonès ha de plantar Pedro Sánchez i Emmanuel Macron a una cimera on ni tan sols ha estat convidat, com a president d’un territori ocupat que és, en un nou acte simbòlic estèril com el de la pancarta de Quim Torra (aquest, però, ja sense ni tan sols cap mena d’èpica), mentre la política dels partits autodenominats independentistes continuï girant entorn de no deixar cadires buides i els sous que representen.
Només cal esperar unes poques setmanes a la campanya per les municipals, en què partits que ara retreuen a Aragonès fer de catifa als presidents de la metròpoli (després d’haver-lo investit, per cert) justificaran pactes com el de la Diputació o el del Consell Comarcal del Tarragonès i desenes de municipis, amb els responsables de la persecució de polítics i civils independentistes. “Segueixen una lògica diferent”, deia feia uns dies Nogueras, de Junts. Es veu que per les municipals, la repressió se’n va de vacances o que les municipals no són una eina propagandística de primera magnitud per consolidar el poder que permet exercir la repressió.
Una cadira buida a la cimera Sánchez-Macron podria ser un missatge molt potent: aquell que deixa clar que allà on els repressors esperen que hi ocupem llocs d’esclau per blanquejar-los no ens hi trobaran. Però només té sentit si els polítics estan disposats a ser coherents i deixar buides totes les cadires que calgui dins d’una estratègia que forci el conflicte directe amb Espanya i Europa: la taula de diàleg, els ajuntaments, les diputacions.
L’assistència a una cimera com aquesta, doncs, no va d’allò tan suat de “ser el president de tots els catalans”. Cap president és el president de tot un país o cap alcalde és alcalde de tot un municipi o tota una ciutat per la mateixa naturalesa de la democràcia representativa i dels sistemes parlamentaris. Ni l’absència a l’acte va de cap demostració al món que el procés d’independència segueix viu. Una decisió d’aquest tipus va de creure’s o no que som una minoria nacional perseguida. Però sobretot va d’assumir que, sense que acabi tota mena de col·laboració amb qui ens persegueix i amb qui s’ho mira sense fer res, assistir-hi o estar-ne absent és material per mantenir entretinguda a la parròquia, amb articles com aquest.
10
23
