Els catalanoparlants estan adquirint una consciència clara que un servei públic tan essencial com la sanitat els imposa el castellà, cada cop més sovint, com a única llengua de comunicació amb els professionals que els han d’atendre. De la mateixa manera que passa, per exemple, en el cas d’establiments d’hostaleria que, tot i ser privats, maltracten els clients que volen reservar o fer la comanda en català a qualsevol indret de Catalunya. El fenomen del monolingüisme castellà s’ha expandit de forma ràpida, sobretot a partir del gran volum d’immigració hispanoparlant que s’ha afegit als ciutadans -ciutadans, mai millor dit- d’aquest país que, simplement, tenen com a opció política i personal la liquidació de la llengua catalana i l’aculturació definitiva de Catalunya.
I fa temps que creix la revolta. Afortunadament, hi ha un bon gruix de catalanoparlants que comencen a exercir el dret a utilitzar la llengua pròpia i oficial d’aquest país en qualsevol lloc i circumstància, exactament igual que han fet tots i cadascun dels castellanoparlants monolingües que han tingut i mantenen el privilegi -i la barra- de passar-se tota la vida sense dir “bon dia” en travessar una porta. Aquesta és la revolució; fer el mateix que fan ells d’acord amb la mateixa normativa.
Però aquesta rebel·lió creixent també inclou la presa de consciència que els líders polítics que han gestionat les institucions catalanes durant les últimes dècades -la majoria d’ells, com a mínim, catalanistes- s’han desinteressat del tot dels drets lingüístics dels administrats. I encara ho fan. No hi ha suport perquè no hi ha sancions. Per això la catalanofòbia està havent de ser combatuda des de la societat civil, que ja no espera res dels despatxos d’unes administracions que no són conscients que la humiliació és una arma política poderosíssima i que, més d’hora que tard, es girarà contra ells.
