Som un país que va patir la dissort de tenir reis incapaços de procrear, cosa que va facilitar que acabàssim governats per una potència estrangera. Al mateix temps, som un país amb la sort d’haver donat personatges de talla mundial en l’àmbit científic, intel·lectual, cultural, esportiu, etc. I és clar, també tenim, malgrat que la major part dels últims segles no hem tengut institucions pròpies, un tradició tirant a presidencialista.
Crec que ja no és així, però solia que a les escoles s’ensenyava la història quasi exclusivament a través de reis, emperadors, papes i cap de govern. Tot plegat ha contribuït a inculcar-nos una idea essencialment falsa, que és la idea que el curs de la història el decideixen les persones que en cada moment ocupen els llocs de màxim poder polític. Com si no hi hagués multitud de factors que abans condicionen quines persones ocupen aquests llocs.
Si el nostre futur només depengués dels líders polítics ara mateix costaria ser optimista. Ja s’ha dit moltes vegades que l’independentisme té nul·les possibilitats d’aixecar al cap mentre no jubili els líders que han malbaratat l’1O. I sembla que la cosa va per llarg. Encara que s’ho mirin des de l’oposició, la normalització i pacificació té una virtut per a ells: els càrrecs ja no duren només 18 mesos com en aquell temps.
D’una banda, Puigdemont ha culminat amb mà de ferro la feina de convertir Junts en un actor de la política espanyola, com en els millors temps de Duran i Lleida, i ara es dedica a comentar distesament l’actualitat internacional a Twitter. I de l’altra, Junqueras tot just acaba de recuperar el control total d’ERC i tampoc no té pressa per decidir res. Ja se sap, fins que no li aixequin la inhabilitació ha de guanyar temps.
Òmnium ha deixat de parlar de la independència per recuperar el seu paper (importantíssim també) com a factoria de premis literaris i campanyes per la llengua. I l’ANC, que continua sent una entitat referent de la gent que això de la
independència encara s’ho creu, paradoxalment ha acabat presidida per una persona que va dient que ens hem d’oblidar d’això de la independència en vida seua i dedicar-nos “mentrestant” a fer mobilitzacions pels mateixos temes de sempre que tornen a protagonitzar els debats autonòmics.
Afortunadament, la història no es mou només per la voluntat o la virtut de les persones que governen. Si fos així, estaríem cardats. Però no és així. Podríem posar mil exemples de moments en què els líders no han fet la història sinó que ha estat la història que ha fet líders a persones que passaven per allí. No seré jo qui ara afirmi que l’hàbit sí que fa el monjo, però a vegades són els esdeveniments que trien les persones i no aquestes que decideixen els esdeveniments.
Som enmig de grans transformacions (geo)polítiques, econòmiques, tecnològiques, comunicatives, demogràfiques, culturals, climàtiques, etc. Les forces que desfermaran aquestes transformacions ens arrossegaran com una riuada contra la que cap persona humana podrà lluitar. Som en un món que provocarà canvis històrics al nostre país, a tots els països. Ens agradi o no i tant si tenim líders que estiguin per la feina com si no.
Som, sí, un país sense líders. Però som també un país amb molta història i encara amb molt de futur. La independència arribarà més aviat que no es creu la majoria ara mateix. Perquè les coses passen quan han de passar i no quan algú en un despatx les preveu i planifica. I sobretot, perquè la història no avança mai al mateix ritme i a vegades poden passar més coses en una setmana que en els 5 anys anteriors.
Sabem que Espanya no falla mai, ni fallarà. Sabem que la Catalunya que som, malgrat totes les febleses que s’han posat de manifest darrerament, continuarà essent una nació que no té encaix dins la monarquia borbònica. I no hem d’oblidar que no seria la primera vegada que quan som nosaltres que no sabem cap on anar ni tenim ningú que ens guiï, és Espanya que ens marca el camí.
