La sort de no tenir un estat és que no t’has de comportar com un estat: vet aquí els límits amb què es troba Espanya amb el Catalangate, que són els mateixos límits amb què es troba amb les causes dels exiliats o amb tots els seus excessos repressius: hi ha coses que, simplement, un estat democràtic no pot fer sense esdevenir la vergonya d’Europa. Aquestes limitacions no les té el moviment independentista, tot i que en té unes altres. Per exemple, poder gestionar només una Comunitat Autònoma (regida per les lleis estatals) és un límit, però en canvi comptar amb un moviment popular al darrera li permet coses tan simpàtiques, curioses i (per cert) legals com celebrar un referèndum o bloquejar l’entrada a un aeroport.
I en aquesta guerra de límits és on es troba el desllorigador i la zona del mig, l’escletxa per on pot vèncer algunes batalles un bàndol o l’altre, i també perdre-les. Les fortaleses del lleó i les fortaleses de la gasela, és allò de sempre. Però ara s’hi afegeix un altre problema: si bé no s’ha pogut il·legalitzar l’independentisme de manera formal, perquè seria un escàndol (només proposat explícitament per VOX), sí que s’ha fet de facto. I aleshores ja parlem de tota una altra cosa.
Impedir que s’investeixi un president votat per la majoria equival a il·legalitzar un partit, o una manera de pensar. Fer servir els jutges, Juntes Electorals i Tribunals de Comptes per a fer impossible la vida (o la llibertat) de polítics i activistes és un abús de poder i segurament un frau de llei, però un cop fet ja només queda presentar recursos o bé desobeir-ho tot. En qualsevol cas, de facto, equival a il·legalitzar un moviment. Espiar particulars, polítics o no, així com els seus advocats en plena causa pendent, i fer-ho de forma massiva i indiscriminada, equival exactament a il·legalitzar tot un moviment.
Davant de tots aquests abusos l’independentisme va optar per rebel·lar-se primer, i per cansar-se després. Està clar que les eines de la gasela no es podran desenvolupar fins que canviï el marc, ja sigui legal, ja sigui mental, ja sigui polític o espiritual, és a dir fins que es tornin a repartir cartes. Pot trigar força temps, o pot trigar-ne menys: depèn en bona part dels excessos del lleó, que, admetem-ho, ara té un llarg torn per jugar, però també depèn de com la gasela demostri que torna a ser àgil.
Ara que el moviment independentista no es pot moure com abans, li pertoca aprofitar no només els excessos antidemocràtics de l’estat, que és el que fan els advocats bàsicament, sinó aprofitar també al màxim aquella part democràtica de què encara pot gaudir: és a dir, fer servir la formalitat de “estat democràtic, social i de dret” a favor seu. Això no té res a veure amb “gestionar el mentrestant”, i molt a veure amb ocupar posicions perdudes. Muscular. Buscar escletxes de llibertat. Ser creatius. Ser millors, proposar idees viables, i sobretot no llençar propostes que acaben sent mentida.
No pactar a qualsevol preu, no perquè dialogar sigui dolent (o una estratègia equivocada), sinó perquè ha de tenir un sentit i no pot acabar accentuant la depressió general. Molt probablement hi haurà un segon xoc, i per tant té tot el sentit enfortir-se dins les muralles. Si no t’enforteixes dins la gàbia, la gàbia t’acaba ofegant o entristint. I, si bé algunes d’aquestes muralles poden esfondrar-se per ser més fràgils que no semblen, Això no servirà de res si el moviment (partits inclosos, si s’actualitzen d’una vegada) no es torna a trobar àgil i fort. Hi ha una cosa que convé no oblidar: si l’Estat es creu capaç de permetre’s tant excessos, és en bona part pel seu poder però, sobretot, per les seves febleses. Perquè està mort de por. Perquè sap com nosaltres que, per molt desesperadament quiet que estigui tot, aquesta gasela només es fa la morta.
5 
