D’aquí al congrés de novembre els republicans tenen temps de matar-se entre ells i deixar el camp cobert de cadàvers. Volen com a ganivets les acusacions pujades de to i no s’entreveu solució pacífica. El partit, de fet, ja ha esclatat. Resta per saber en quants trossos. Els que hi entenen auguren una divisió en dos, majoria (Junqueras) i minoria (NEN, roviristes). Les altres dues candidatures, Foc Nou i Recuperem ERC, tenen expectatives menors.
El més cridaner és l’esvalotada lluita de Junqueras per recuperar la presidència, com si la considerés una propietat exclusiva. Viu la seva dimissió a terme (per no involucrar-se a la investidura d’Illa) com un interregne que no pot acabar més que amb la seva reposició, i per aclamació. En el seu frenesí agita el país amb la bona nova del retorn de l’ungit, fent i dient tota mena de disbarats i incongruències com li passava a Orland, furiós per la ingratitud d’Angèlica, quan la raó se li’n va anar a la Lluna.
Les altres candidatures prometen la renovació, amb la garantia que dona el fet d’estar plenes de veterans de l’antic règim, encara que alguns com a marginats. La de Junqueras és més agressiva, més cirurgià de ferro. No cal renovar res; cal “fer neteja” i així es reafirmarà l’hegemonia republicana. Una purga i llestos per a la nova etapa. La crua veritat és que, sota la indiscutible direcció de Junqueras, el partit va passar de proclamar la independència aviat farà set anys a investir un govern unionista, la primera preocupació del qual és arreglar Espanya, com sempre, a costa de Catalunya. Què cal reafirmar aquí és un misteri. Amb raó les xarxes dubten de la salut mental de l’Estel de la Tramuntana.
Tanmateix, aquest enforteix el seu relat de reafirmació, associant Elisenda Alamany a la seva candidatura, una persona procedent dels Comuns, on això de les purgues és tema tradicional. Aquesta associació vincula més dos dels tres responsables principals de l’escàndol de la Copa Amèrica, que hauria de ser motiu d’una interpel·lació parlamentària, a més de les possibles accions judicials. Revifar aquest monumental fiasco/estafa no és encertar-la.
Sigui quina sigui la decisió del congrés sobre la continuïtat de Junqueras, el mal està fet i el partit s’encamina cap a una situació d’irrellevància a Catalunya i a Espanya. I tant el fogós verb del candidat com el formidable aparell de seguiment i propaganda que mobilitza no canviaran res.
Les altres forces catalanistes també es troben en situació precària. La CUP ha conclòs el seu celebrat “procés Garbí” amb les mateixes vaguetats ideològiques d’abans. S’ha avançat, però, en el procés de constitució en partit dins del règim partitocràtic, un cop s’ha vist que també es pot viure del sistema que es combat.
L’ANC, vençuda la temptació iconoclasta de la llista cívica, vol sacsejar la indolència dels partits, però depèn de la seva estratègia. I invocar la molt nova i revolucionària teoria que es tracta Catalunya com una colònia no ajuda a renovar-la.
Hauria deixat sense esmentar Aliança Catalana només per contradir la moda general que la té com a quasi únic tema de discussió; però em sumo al corrent per felicitar pel seu èxit els de la campanya d’ostracisme. Encara no s’han adonat que amb les xarxes aquestes coses són impossibles.
Tota la legitimitat i l’eficàcia pràctica descansen ara sobre JxC que, havent estat marginada a Catalunya, és essencial per al govern de l’Estat. I, atès l’incompliment espanyol dels acords d’investidura, això suposa una gran responsabilitat que posarà a prova l’audàcia i la cohesió de la formació.
Junts es concentra a cultivar la imatge independentista. És la seva taula de salvació i la seva carta més important a Catalunya. Però l’ha de jugar en el marc espanyol. En principi, el president Puigdemont no té interès a acabar una partida sense haver esgotat totes les possibilitats. Però tampoc a perllongar-la sense terme. Mentre no hi hagi compliment eficaç i comprovable dels punts de l’acord, Junts només pot votar contra el govern que va investir amb la condició del compliment d’aquests acords. Pacta sunt servanda. Una oposició d’aquest calibre permetria veure fins on arriba la celebrada capacitat del president Sánchez de sobreviure a tots els naufragis; però també podria forçar eleccions anticipades a Espanya, el resultat de les quals ningú no gosaria predir.
