Un any després de la tragèdia que ens va colpejar amb una duresa esgarrifosa, el balanç és entre trist i fosc. Carlos Mazón sobreviu i les enquestes publicades pels mitjans conservadors mostren que PP i VOX tornarien a tenir una majoria suficient per a formar govern. El desànim pot amb la nostra indignació i no podem més que sentir-nos impotents perquè sembla que no hi ha res a fer sense cometre un crim que ens condemni a la presó; però la veritat és que no es pot culpar els valencians d’aquest fracàs. Mazón no ha tingut un moment de treva per part de la gent del carrer. Viu tancat al Palau de la Generalitat amb una agenda d’actes de mínims i sempre que pot fuig ben lluny de València. De fet, ve molt a Brussel·les al Comitè de les Regions per refugiar-se, però ací també ens organitzem per rebre’l amb els honors que mereix. És una ànima en pena que arrossega els peus perquè els funcionaris de la seva comitiva tampoc volen caminar al seu costat.
Tot i això, resisteix malgrat que la paràlisi del seu govern i sentim que guanya una partida cruel a la justícia encara que les raons del seu èxit no són mèrit seu, sinó més aviat les circumstàncies i els interessos dels altres agents polítics. En primer lloc, Mazón respira perquè el PSOE el vol ben viu per desgastar Feijóo i rebaixar la pressió mediàtica que pateixen pels seus casos de corrupció. L’administració general de l’Estat, malgrat tenir informació suficient del caos viscut al CECOPI, ha preferit optar per un rol plenament institucional i esperar als ritmes que marqui la justícia. En aquest assumpte, no tenen cap iniciativa política i deixen fer perquè no tenen gens d’interès en un avançament electoral.
Si el PSOE hagués acceptat la proposta de Compromís de presentar una moció de censura, tota la pressió pública hagués estat sobre Mazón i els partits de l’oposició haurien tingut una ocasió magnífica per arraconar-lo i pressionar a VOX per sostenir-lo. Aquesta hauria estat l’oportunitat d’or per imposar un relat de la tragèdia que superés els simplismes de la incompetència i incapacitat del dirigent popular; però Diana Morant, per instruccions de Pedro Sánchez, s’ha negat i li ha permès guanyar temps i prou espai per resistir.
En segon lloc, la jugada del nostre Primo de Rivera particular, Gan Pampols, ha funcionat espectacularment bé. Sense cap mena de dubte, el nomenament del general retirat sorgí d’un suggeriment de la Zarzuela i ha fet de parapet magnífic perquè el PSOE no podia escalar una confrontació política a plena llum del dia amb un militar recomanat per la Casa Reial. Deixar jugar a la reconstrucció a un jubilat amb galons ha sigut un teatre extraordinàriament car i ineficaç en termes pràctics, però una jugada miraculosa en efectes polítics, malgrat que, probablement, el compromís amb la Zarzuela seria que Mazón abandonaria el càrrec de la mà de Gan Pampols.
Tanmateix, Mazón no renunciarà voluntàriament al càrrec si no té abans garantit un aforament que el protegeixi d’una molt probable citació judicial a Catarroja; però, com és pràcticament impossible nomenar-lo senador ipso facto després de la dimissió, Mazón resistirà com sigui. Probablement, al PP fa mig any que pensen com fer la quadratura del cercle amb aquesta qüestió i, quan es cansin de patir-lo, demanaran el seu cap. Llavors, el problema serà que Mazón no obeirà. Té un terror incontrolable al fet que algú atempti contra la seva vida i no se separa mai dels seus escoltes.
En aquest fangós desori, Compromís també té la seva part de responsabilitat per la falta de nervi mostrat. Les raons de la seva desorientació ja són conegudes pels lectors: si no saps on vols anar i amb qui, doncs no pots liderar res perquè no saps quin camí prendre. A més a més, si has utilitzat tots els llocs d’assessors per recol·locar regidors sense cadira, al final no tens cap mena d’equip cohesionat amb perfils tècnics. Sols hi ha una colla d’amics esperant la pròxima campanya per veure si hi haurà sort i podran accedir a un càrrec públic.
Aquesta falta de múscul institucional es pot comprovar en el silenci de la formació respecte del famós Pla Endavant, que es va presentar el juliol passat. Es tracta d’un PDF que ens ha costat més de dos milions d’euros. Sorgit de la consultora Price Waterhouse, està escrit amb intel·ligència artificial i recicla diagrames d’altres plans estratègics. És un monument al llenguatge burocràtic corporatiu: centenars de frases que diuen poc, absència absoluta de treball empíric de camp i un guirigall infinit d’acumulació d’iniciatives mal perfilades sense prioritatzar o jerarquitzar. És un instrument inservible per a l’acció i un altre exemple més de la subcontractació de la gestió pública denunciada per Joan Canela al Diari La Veu.
Si bé és cert que alguns diputats de Compromís, especialment Carles Esteve, han fet èmfasi sobre aquests casos, falta nervi i força al marcatge sobre la nul·la acció de govern de la Generalitat per la falta d’equips, cohesió, direcció i estratègia que pateix la formació. La paràlisi que Mazón ha imposat a la Generalitat és també una paràlisi a l’oposició, que es troba encallada en una exigència de dimissió que, a hores d’ara, és fútil i anecdòtica. El veritable problema que afecta a tots els valencians és la inacció d’una administració pública posada al servei de la supervivència política de Mazón.
Compromís hauria de canviar ràpidament de discurs i entendre que Mazón és un cadàver polític amortitzat. La seva obligació és explicar que Mazón ha aconseguit prou oxigen per resistir gràcies a la complicitat de Diana Morant. Han d’insistir que l’argument de la responsabilitat institucional per afavorir la reconstrucció fou una trampa amb l’únic objectiu de garantir una pensió econòmica a Mazón i que el seu cost ha sigut brutal: un president fugitiu ha segrestat el govern i s’ha dedicat a perseguir el valencià per distreure la pressió pública sobre ell. En un any d’extrema urgència nacional, l’administració endormiscada ha subcontractat les seves obligacions als amiguets.
Els valencians encara som ostatges de Mazón i estem supeditats i condicionats a la seva fugida. Hem arribat a aquesta situació gràcies al PP, el PSOE i VOX, que, en la pràctica, són el mateix perquè les nostres vides i el nostre futur no són més que un altre joc en el seu càlcul electoral per fer-se amb la Moncloa. Aquest és l’escenari que Compromís hauria de dibuixar, però els seus dirigents sembla que l’únic que saben fer és indignar-se i exigir la dimissió de Mazón. Algú els hauria d’explicar que qui té dret a indignar-se són els ciutadans, però els votants esperen dels seus representants que estiguin a la primera línia de la batalla pel canvi polític mostrant-nos com pensen reconstruir el nostre país.
