L’ultimàtum no era un ultimàtum, sinó un desideràtum. L’u de maig no era un termini, ni tan sols un llindar, sinó un canvi de marxa. Cal posar la llarga perquè l’u de maig comença el compte enrere per a la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions. Amb una majoria absoluta independentista en vots i escons, els partits dits independentistes no es posen d’acord per bastir un govern independentista. Sembla un imbroglio difícil d’en sortir-se. Si tots es diuen independentistes, per què no hi ha govern independentista des del minut u de les eleccions?
Amb la seva navalla, Occam ha estat sempre més efectiu que el trastornat que ha enviat la seva regalimant sang a la ministra. Quan hi ha un problema difícil, sovint la solució més senzilla és la correcta. Per què no hi ha encara un govern independentista? Perquè alguns dels partits que se’n diuen independentistes no ho són.
Embolicar i transmutar aquesta senzilla raó en una boira de consideracions estratègiques, pragmàtiques i cabalístiques és la tasca de la nova ofensiva mediàtica d’ERC. Aprofita el seu control dels mitjans públics catalans per farcir-los de militants de la causa amb més o menys habilitats dialèctiques, però una provada fidelitat a la doctrina. De la mateixa forma que Pere Aragonès vol que a cada conselleria del futur govern (només parlen de conselleries) hi hagi un delegat d’ERC, ERC considera que a cada programa de TV3 hi ha d’haver un portaveu del partit, de vegades dos, per fer punt-contrapunt.
No cal que siguin militants de carnet; ja hi ha prou si exposen i fan seva la sana doctrina. Per exemple, la senyora Boya, de la CUP, proposa la senyora Marta Rovira com a presidenta del CxR. No estic segur si la senyora Rovira és membre del Consell; sí que n’estic que no ha fet res per a ell. Si això és un títol per assolir qualsevol càrrec a una organització, jo podria arribar a Papa; mai a tertulià televisiu.
Com que el candidat Aragonès té a la seva esquena l’alè dels ideòlegs del partit o gents afins, com el senyor Ridao, va deixar les coses clares: no admetrà cap límit al seu lideratge. No vol tuteles; vol mans lliures per fer i de-fer perquè el seu partit té un escó més. El seu lideratge, però, està limitat abans de néixer. Està limitat pels trenta-dos escons de JxC, l’antiga “neoconvergència” que, expulsada per la porta, va tornar per a la finestra i va esdevenir ubicua. O no heu sentit al senyor Sabrià dient que mai es farà res sense JxC? El lideratge es veu limitat també pel CxR perquè aquest està fora de l’abast de l’Estat espanyol i, en conseqüència, fora de l’abast de la Generalitat que, com se sap, és part de l’Estat espanyol. I, fins i tot, està limitat per a la jerarquia del seu partit que li posa per damunt al senyor Junqueras, líder indiscutible d’ERC.
L’ultimàtum ajornat cerca frenèticament un acord, diguem institucional, a Lledoners. Sembla un acudit que el candidat vingui a negociar a la presó de la qual té la clau. Seria molt més fàcil i elegant deixar sortir una estona al senyor Sánchez a fer un passeig, car el resultat seria el mateix: res de nou. El govern exerceix la direcció política de l’Estat (o el fragment d’Estat), no només l’administrativa. I, com que la direcció política determina l’administrativa, no té cap sentit negociar els nivells administratius abans dels polítics.
L’anomenat “conclave” de Lledoners és part de l’ofensiva de propaganda mediàtica republicana. I els seus resultats, paper mullat abans de néixer perquè només estan dictats per l’oportunisme i la claudicació. ERC ensopega una altra vegada amb una realitat que no va entendre mai perquè està afectada del complex de Sant Tomàs: es va fer independentista perquè no creia que els de JxC ho fossin de debò. Després va tancar un “preacord” blocat amb la CUP perquè no creia que els de JxC fossin capaços de dir que no i perdre unes quantes conselleries. Però la realitat és la que és; no tothom està en política pels diners dels càrrecs i no hi ha lloc per a ultimàtums i molt menys per endarrerir-los en una confessió palesa d’impotència de qui creia que un escó de diferència dona dret a amenaçar i fer xantatge.
D’altra banda, si em permeteu: Monasterio, Iglesias, Barceló, Echenique, Marlaska, Espinosa de los Monteros, Ayuso i resta de bocamolls espanyols i llurs picabaralles a Madrid tenen un eco desmesurat a Catalunya. Francament, semblem una trista província, gaudint d’uns espectacles que són una barreja de xafarderies, retòrica i demagògia. Com si els assumptes que ens ocupen a Catalunya no fossin molt més importants per a nosaltres. Com si no estiguéssim a un moment crític en què sabrem si, per fi, sortim del marasme del govern anterior per trobar-nos en un altre o si avancem en la confrontació pacífica, democràtica i intel·ligent amb l’Estat per assolir l’únic que importa, que és la independència.
No hi calen Lledoners per entendre això.
183 
2 
