L’espai polític que va emergir del 15-M afronta, probablement, el seu últim cicle electoral amb opcions reals de supervivència. Els Comuns, Podemos i Sumar —aquesta esquerra transformadora que pretenia sacsejar el tauler polític fa una dècada— ja no juguen a expandir-se, sinó a no desaparèixer. Ja no es tracta de com guanyar, sinó de com evitar ser engolits pel poder central socialista, que ostenta una hegemonia absoluta en el relat de l’esquerra. I amb un PP i un VOX forts, encara s’accentuarà més aquest control de l’espai de l’esquerra.
A Madrid, el diagnòstic és clar: Podemos ha estat laminat, i Sumar, diluït a la Moncloa. L’espai que havia de “canviar-ho tot” ha acabat subordinat a l’establishment. El socialisme espanyol ha demostrat una capacitat d’absorció enorme: integra discurs, neutralitza conflicte i reparteix quotes institucionals suficients per garantir lleialtats, però insuficients per preservar una veu pròpia. El resultat és una esquerra satèl·lit, sense relat autònom ni capacitat d’imposar agenda.
A Catalunya, els Comuns encara respiren. Però no pas perquè hagin guanyat la batalla política, sinó perquè l’aritmètica els és favorable. Són rellevants en els números, però pràcticament inexistents en la influència real sobre el PSC i l’executiu de Salvador Illa. El president governa amb comoditat, ha assumit part del discurs social més a l’esquerra i ha reduït els Comuns a una força complementària. Útil, però prescindible en el dia a dia. Com ERC, han estat necessaris per investir, però irrellevants per decidir.
Barcelona és, en aquest sentit, el gran símbol i alhora l’últim cartutx. Sense Ada Colau, el capital polític acumulat durant anys comença a evaporar-se, i el 2027 serà un examen existencial. Amb un PSC fort i amb poques possibilitats reals de victòria, els Comuns només tenen una sortida: reconstruir un relat creïble a l’esquerra del socialisme institucional.
Escollir un bon candidat en primàries i reivindicar una gestió passada no serà suficient. El problema és més profund. L’eix de l’habitatge, dels serveis socials, de la lluita contra les desigualtats —els grans pilars del discurs dels Comuns— ja ha estat assumit, en bona part, per la pinça ERC-PSC. Potser de manera més tèbia, potser més pragmàtica, però amb una eficàcia política indiscutible.
Si els Comuns no són capaços de formular un nou horitzó, el seu futur serà el mateix que el de Podemos a Madrid. Ser absorbits sense estridències, diluïts sense conflicte.
