Sense que ni tan sols existeixi un text tancat sobre la qüestió de l’amnistia ja hi ha una autèntica insurrecció judicial i policial decidida a rebentar els efectes d’una hipotètica desjudicialització de les causes que afecten el moviment independentista català. L’Audiència Nacional de Madrid, per exemple, va sorprendre ahir imputant els dos noms més destacats de l’exili, Carles Puigdemont i Marta Rovira, per un garbuix de delictes entre els quals destaca una innovació sense precedents com els suposats “desordres públics terroristes”. De sobte, tot és terroristitzable, en un intent de deixar sense efecte l’acord polític -que ni tan sols està tancat- entre els dos grans partits de l’independentisme i l’esquerra espanyola.
Aquesta insurrecció va tenir l’impuls i la benedicció del mateix José María Aznar, la setmana passada, quan va cridar a sometent als quatre vents: “El que pueda hacer, que haga, el que pueda aportar, que aporte, el que se pueda mover, que se mueva”. Tot plegat, una croada del nacionalisme espanyol més visigòtic que aquest cap de setmana ha estat capaç de muntar una concentració a València, liderada per Alberto Núñez Feijóo, contra la condonació d’una part del deute de les comunitats autònomes de règim comú respecte al FLA, una mesura que, precisament, beneficiaria clarament les arques públiques valencianes, tant o més castigades que les catalanes per un dèficit fiscal crònic i impossible de justificar.
Tots els canons del deep state i els seus terminals mediàtics disparen alhora intentant aconseguir, més enllà d’una repetició de les eleccions, la inhabilitació política dels hipotètics socis de l’esquerra espanyola per tal d’eliminar-los de l’aritmètica parlamentària i reforçar així l’autoritarisme del règim borbònic, blindant-lo contra qualsevol evolució democràtica.
I amb aquest panorama, sota un tsunami autoritari, Junts ha de decidir -com sempre ha hagut de fer el catalanisme- si optar per un peix al cove sense garanties com a mal menor. O si fer saltar el tauler i demanar fitxes noves. Carles Puigdemont es va comprometre a no caure en el parany clàssic del socialisme espanyol i, certament, això és el que ha elevat l’aposta negociadora. És cert que l’ofensiva neofalangista és més forta que mai, però també ho és que des d’ara queda servida l’excusa del PSOE per -com sempre- incomplir els acords que els han garantit l’accés al poder. La disjuntiva és endimoniada.
