L’associació “Hazte oír” ha presentat una querella contra diversos magistrats del Tribunal Constitucional per prevaricació, per entendre que la que segons el tribunal suprem van cometre diversos polítics implicats en el cas dels EROs no era tal. L’anàlisi jurídica del contingut tant de la querella com de la sentència del Tribunal Constitucional a què al·ludeix podrien ser objecte d’un estudi paral·lel al que ara m’interessa comentar, i és la manera com es va enrarint la competència entre les dues altes magistratures de l’Estat (TC i TS) i, per descomptat, amb les europees i internacionals i que, a mesura que es van desenvolupant els últims esdeveniments polítics, queda cada cop més palès.
Des del punt de vista de l’abast de la competència jurisdiccional de cadascuna de les dues altes magistratures espanyoles, la teoria diu que la constitucional només hauria d’abordar aquelles qüestions que en l’àmbit de la jurisdicció ordinària poguessin significar una conculcació d’algun aspecte o dret recollit a la Constitució, però també és veritat que aquesta, per més llarga que sigui, es caracteritza per la seva abstracció, pensada com fou per al consens sobre les seves màximes i principis per part d’una ciutadania que pot tenir opcions ideològiques molt diverses. La qüestió és que ja hem vist aquests dies com respecte dels magistrats del Tribunal Suprem la lluita que han lliurat el PP i el PSOE (i que ha acabat sense clar vencedor) té a veure amb la consciència de la manera com el Consell General del Poder Judicial decideix qui l’hagi de compondre. Des d’aquest punt de vista, també l’elecció dels magistrats del Tribunal constitucional ha estat habitualment observada com un repartiment de les vacants en el joc entre aquests dos partits per col·locar afins a les seves idees.
La pregunta és si prevarica un magistrat quan es pronuncia de manera favorable al partit polític gràcies al qual va accedir a la institució. Potser no, però, només cal ser honest o també cal semblar-ho? No sabem si necessàriament elegit i elector estaran en “sintonia”, però el dubte s’estén de mica en mica sobre la neutralitat, o com a mínim sobre la imparcialitat de les seves decisions. I com he dit més d’una vegada, això acaba significant un deteriorament en la credibilitat de la institució que va més enllà del que els partits es juguin en l’àmbit particular avui.
Ara quan la querella es resolgui al Suprem, decidirà aquest per raó d’una majoria conservadora que la majoria progressista efectivament va cometre un delicte? En tot cas és alta la probabilitat que de nou la sentència del Tribunal Suprem que pugui resultar, si eventualment condemnés (molt improbable, he de dir) arribés davant del Tribunal Constitucional en què els ara querellats no podrien participar en la decisió, cosa que deixaria en minoria l’ara majoria progressista. Un joc de miralls que és probable que salti la frontera de l’Estat i s’hagi de resoldre o bé al Tribunal Europeu de Drets Humans (per una qüestió de tutela judicial) o bé a l’àmbit de la Unió Europea, si és que d’alguna manera s’entén que es pot produir un problema que afecti la mateixa integritat de l’Estat de dret.
Queden, doncs, encara més dies de glòria planejant sobre els jutges.
