I si trontolla la monarquia?

En els anys de la transició, ja fa mig segle, l’oposició espanyola al franquisme discutia si es podia arribar a la democràcia per la via de la reforma o de la ruptura. Al final es va dir que el canvi de règim havia estat una ruptura pactada, una mena del camí del mig que en part era un oxímoron –si era pactada, no era ruptura-, però que servia per sortir del pas i tirar la pilota cap endavant. Pactada amb qui? Amb els qui encara tenien la paella pel mànec, les institucions de l’Estat franquista. Tenien tota la paella, tot el poder. Però tenien també la por, remota però alimentada de sobte per la revolució dels clavells a Portugal, que una ruptura no pactada els escombrés de l’escenari polític i del poder de què gaudien. L’oposició tenia una força relativa, però unes cartes de futur importants: un malestar social real, la pressió de l’horitzó europeu, la conjuntura internacional, el seu propi creixement en els últims anys, l’anacronisme salvatge d’un franquisme que encara afusellava quatre dies abans de la mort de Franco…

Ruptura pactada, doncs. I un pacte és un canvi de cromos. El franquisme sociològic, acampat a totes les institucions de l’Estat, volia fonamentalment una cosa: continuar. No ser desplaçat del poder i dels seus privilegis. I per aconseguir-ho estaven disposats a donar un cromo: compatir l’escenari polític amb les forces de l’oposició. No cedir l’escenari, compartir-lo (asimètricament). La victòria de l’oposició va ser la conversió d’Espanya en una democràcia globalment homologable, tenint present que homologable no és sinònim ni de plena ni de perfecta. I la victòria del franquisme va ser que no el desallotjaven de l’escenari polític, mediàtic i social perquè en aquesta democràcia homologada hi hauria, per dir-ho així, tres zones d’exclusió, tres zones sense cobertura, on no s’aplicarien ni els principis ni els mètodes de la democràcia. Tres zones que quedarien al marge de la voluntat popular i de les urnes i fins i tot, anant a males, de les pròpies lleis (o a les que s’hi aplicarien lleis fetes a la seva mida). Aquestes tres zones sense cobertura democràtica eren, i són, la impunitat del franquisme, la unitat d’Espanya i la monarquia.

Són tres zones, però en el fons és una, perquè es relacionen i s’alimenten. Una porta a l’altra. I la pervivència de la monarquia, que és inviolable i impermeable a qualsevol votació, és la penyora del compliment del conjunt del pacte, del manteniment de tota una part de la vida política, mediàtica, judicial i social fora de la cobertura de la democràcia. Ja s’ha vist: en nom de la unitat d’Espanya s’ha impedit votar, s’han forat les pròpies lleis i s’han vulnerat els valors democràtics. I el rei d’Espanya, conscient del seu paper en aquest pacte i en la seva perpetuació va beneir l’”A por ellos”, perquè la institució que encarna existeix avui gràcies a aquest pacte i té per missió i objectiu evitar que es trenqui. Cridar “a por ellos” era per al rei la forma de mantenir el seu lloc de treball, si es permet el sarcasme de fer servir la paraula treball en aquest context.

Ara, si ja s’ha vist que per cuirassar la unitat d’Espanya s’hi val tot, si ja s’ha vist també que el personal polític del franquisme està ben assegut en l’escenari polític actual sense cap inhabilitació ni jurídica ni moral, la monarquia és en aquests moments el ventre tou del pacte de la transició. No dic que la monarquia espanyola trontolli, però podria trontollar. Els excessos escandalosos de l’avui rei emèrit, la defensiva barroera i inhàbil del seu successor, la llagoteria embafadora dels seus partidaris, l’anacronisme intrínsec de la institució, el progressiu desacomplexament dels qui la critiquen, fan que avui la monarquia espanyola no sigui una institució sòlida, ni tan sols en l’Espanya castellana. Es diuen coses sobre la monarquia que fa trenta anys era imaginable que ningú digués, tot i que ja passaven. I això va a més. Potser no demà ni demà passat, però l’horitzó d’una crisi de la monarquia espanyola no és avui gens inimaginable.

Però resulta que la funció d’una monarquia inamovible era garantir que la unitat d’Espanya no es podria posar mai en qüestió i que el franquisme no seria desallotjat dels poders de l’estat. Si la monarquia trontolla, ¿arrossegarà al seu darrere els altres temes i els altres tabús del pacte de la traïció? És una possibilitat, que cal considerar. Una altra possibilitat és que, si van mal dades, i per tal d’evitar que aquestes altes zones de no cobertura democràtica es veiessin arrossegades per una crisi de la institució monàrquica, els seus beneficiaris comencin a treballar en un pla B en el que els seus objectius quedin cuirassats i protegits fins i tot sense monarquia. Per dir-ho en altres paraules, si la crisi de la monarquia va a més, i és probable que hi vagi, començarem a sentir a parlar de la República –espanyola, naturalment- com la millor garantia o l’única del manteniment de l’statu quo i de la sagrada unitat d’Espanya.